Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de desembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’altre recapte
L’últim cap de setmana de novembre, la dicotomia entre l’opinió pública catalana era ben clara: o deixar la targeta de crèdit esmolada per tallar pernil amb les ofertes de l’importat Black Friday o, per contra, col•laborar o fer aportacions al gran recapte organitzat pel Banc dels Aliments. Una situació ben contradictòria: consumisme capitalista desenfrenat o responsabilitat social davant les injustícies del sistema. Per postres, a Manresa, la fira de Sant Andreu va animar les vendes tot i que els comerciants saben que res tornarà a ser com abans. La imatge que publiquem està feta el dissabte, 28 de novembre, al matí, en ple carrer del Born. Concretament davant de la persiana de l’antiga cristalleria Torras que ara acull intermitentment negocis relacionats amb la marca La Confiteria. El pare de la família que hi apareix explica en un plafó de dimensions considerables que no té feina i les seves filles necessiten menjar. L’home, disfressat amb casc i armilla d’obrer, restava capcot i ajupit. I, ho destacaré, deia que acceptava menjar. O sigui que, d’alguna manera, també feia el seu recapte particular.
El jardí de la Balaguer
Un altre recapte, aquest cas d’informació, va propiciar una anècdota que és exquisida i la coincidència ben particular. Per entrevistar la neboda d’Assumpció Balaguer, de cara al tema central de la revista d’aquest mes, el col•lega Jordi Estrada va desplaçar-se a Sabadell. Com queda reflectit en el reportatge, l’entrevistador volia obtenir anècdotes i records per reflectir els dies d’infantesa i joventut de l’actriu a Manresa. En un moment donat, l’entrevistada —que ja fa temps que no viu a la ciutat— va explicar a Estrada que la jove Balaguer acostumava a jugar i passar llargues estones en un solar-jardí que hi havia darrere de la casa anomenada dels Turcs, a la muralla del Carme i que ja fa anys que serveix de pàrquing per a vehicles. L’entrevistador va quedar astorat. I és que el pati al qual es referia la neboda de l’artista és el que veu diàriament ell darrere de casa seva, precisament, des de l’edifici al qual es referia la neboda.
Carrer Nou
En aquest altre cas que us presento, i que va acompanyat d’un anunci que va sortir a la revista El Divendres, el coneixement de la trama urbana de la ciutat no és pas tan rodó. El pis es lloga al "carrer Nou" i es dóna per entès (si ho saps, és clar) que és Nou de Valldaura. No pot ser pas el vial que arranca del costat de Cal Jorba i que, òbviament, no és "tocant les Dominiques". Es refereix, doncs, al carrer Nou de Valldaura, però, pel camí, s'han deixat la meitat del nom. Si no és que —fet poc probable però no impossible— alguna monja dominica visqui al mateix replà del pis que s’arrenda. Entès en aquest sentit, un lloguer de 300 euros que a sobre et permeti tocar les dominiques és tot un regal.
No anem a l’hora
Continuo amb els desajustos basant-me en una instantània que un amable lector m’ha fet arribar i que mostra una botiga de rellotges ubicada a l’entrada de l’hipermercat Carrefour. Pel que podeu veure, actualment, a part de fusos horaris també n'hi ha de minutaris, ja que l'hora manresana respecte de la d'altres ciutats varia hores... i minuts! A més, com també podeu deduir, la foto està feta a les 19:18 i el rellotge de la botiga marca les 20:18. O sigui que encara va a l’hora vella; la de l’estiu, per entendre’ns. No sé pas si els rellotges que venen als clients tenen tan poca fiabilitat com els que tenen exposats a la paret.
Cartell misteriós
I és que el món del comerç costa que vagi a l’hora. En el cas de la restauració, per exemple, els propietaris dels establiments ja no saben què fer per atraure l’atenció de la clientela. Al marge de la guerra dels descomptes en els esmorzars i els menús diaris, alguns també intenten aprofitar els espais per programar activitats i tallers. És el cas de l’establiment del carrer de Sant Miquel que, durant molts anys, va ocupar la cafeteria l’Aroma. Fa uns dies, com va retratar un subscriptor, hi havia penjat el cartell que publiquem adjunt al text convidant els clients a uns “tallers creatius”. El pasquí, sigui com sigui i si no ens cenyim al misteriós dibuix, de creatiu no n’és gaire, la veritat.
Històries d’okupes
Acabo la rentada mensual amb una altra història viscuda al Barri Antic que és del tot llastimosa. No pas per la deixadesa del sector, sinó pel sentiment de caos i indefensió als quals, massa sovint, estan exposats els ciutadans. Un lector de la revista, veí del sector, m’informa que el 27 de novembre en plena llum del dia va presenciar com tres joves entraven en un immoble de la Travessia dels Drets --paral•lel al carrer de Sobrerroca-- amb la intenció d’ocupar-lo. Com que la situació era evident va trucar immediatament als Mossos d’Esquadra per denunciar-ho. En veure que passava el temps i no venien va tornar a insistir i li van assegurar que havien d’estar a punt d’arribar. El cert és que, a hores d’ara, encara se’ls espera i que el pis, òbviament, ja ha quedat ocupat. La qüestió no és pas debatre sobre les raons del moviment okupa, sinó subratllar la desídia policial que, tristament, en alguns casos permet delinquir sense ni tan sols provar de dissuadir els autors dels actes.
