Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de desembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mai prou ben ponderats germans i germanes, l’altre dia passejava pel Passeig amb un col•lega de les Terres de l’Ebre que em demanava quants habitants hi havia a Manresa i si la ciutat continuava creixent. Li vaig dir que, amb Déu i ajuda, ens manteníem a 75.000 i que baixar d’aquesta xifra de població implicava un salt en les dotacions administratives. I, és clar, no vaig poder evitar engaltar-li la llista de greuges habituals i endèmics dels paisans. Que si la brutícia, que si l’estat del centre històric, que si els problemes de mobilitat, etc. Fins i tot, i que Nostre Senyor em perdoni, no vaig poder evitar deixar anar un renec davant de la inoperància municipal. L’amic prevere, astorat, no va saber què dir-me. L’únic que se li va ocórrer va ser interpel•lar-me al voltant de les que jo considerava que eren les qualitats de la ciutat. Em va fer pensar... i molt! Perquè, evidentment, com la majoria de manresans i manresanes arrelats, hom és capaç de dir-ne pestes del municipi. Ara bé, una cosa és criticar-la i l’altre explicitar-ne els atributs positius i, sobretot, plantejar-se, voluntàriament, viure en un altre lloc. I aquí sí que, per Déu, toquem el moll de l’os. Critiquem la ciutat i la seva gent de dalt a baix, però no seríem capaços de viure en un altre indret. Almenys un servidor, ja us ho diré. La crítica severa i la reconeguda poca autoestima són propietats ben manresanes, oi?
No obstant això, el llarg passeig amb el riberenc em va fer reflexionar. Prou que hi deu haver gent que ha escollit la nostra ciutat per viure-hi. Hi deuen haver vist alguna gràcia que, a fe de Déu, nosaltres no sabem veure-li. No parlo pas d’aquells que s’hi ha traslladat des de la comarca i ja estaven acostumats a fer-hi vida ni dels que vénen de latituds més llunyanes. Parlo de mobilitat interior. De persones o famílies que han vingut de Terrassa, de l’Hospitalet, de Cervera, de Vic, de Tarragona... Caldria enquestar-los i demanar-los què els va atreure de Manresa. Per què, per damunt de tot, no els va molestar el ciment, la deixadesa del centre, la manca de neteja, la manca d’espais per a música popular, les caques de gos arreu, el tren que tarda tres centúries a arribar a Barcelona, les escales dels Drets, la manca de relleu a les cadires de la Rosita, l’èxode ciutadà el dia de la Llum, el miracle de la Llum en si, etcètera, etcètera. Vaja, allò tan fastigosament manresà que s’enganxa a la sola de l’espardenya dels autòctons i no marxa ni amb fum de sabatots. Potser així ens podríem riure, sinó totes, algunes de les nostres gràcies. O sigui, qui vol viure a Manresa, a part dels pesats i pesades que mai ens està bé res del que es fa i les decisions que es prenen? Insto algun investigador a fer un estudi ben detallat.
