Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Som al desembre, un mes decisiu. Sabrem el dia del mes i el text que ens deixarà decidir per nosaltres mateixos com a país. Sabrem allò que ens ha tingut ocupats omplint tertúlies, portades de premsa, ràdios, programes de televisió... A finals de mes, ja ho sabrem.
Han estat uns quants mesos de suposicions, de mil arguments polítics sobre si la pregunta havia de ser d’una manera o altra. Des de Madrid també s’han sentit arguments de tota mena i a mesura que els dies han anat passant, s’han intensificat també les crítiques.
Havíem de ser pacients i ho hem estat. La velocitat parlamentària n’és una i la del carrer moltes vegades n’és una altra. Totalment comprensible. Cal resoldre la calendarització de la pregunta per la necessitat de saber quin és el nostre panorama més pròxim. Hem de resoldre-ho perquè la gent també està cansada de tant fet mediàtic entorn de la pregunta alimentada pels mitjans de comunicació. No hi ha hagut dia que no se n’hagi parlat i que polítics de tots colors hi hagin posat cullerada. Això també fa allunyar a la gent del carrer de la política, el vaivé gratuït per diversió. I ara per ara, no ens podem permetre aquest luxe, al contrari; hem de fer, més que mai, que sigui un moviment unànime on tothom es pugui sentir acollit. Ho hem de fer entre tots.
Una cosa certa és que a l’estat espanyol cada vegada comencen a estar més nerviosos. Aquest 6 de desembre, a la recepció oficial per l’aniversari de la Constitució espanyola, el discurs del president Rajoy dedicava unes línies de fum a Catalunya i als catalans i catalanes, com no podia ser d’una altra manera:
"La Constitución se puede reformar, como cualquier obra humana, y, de hecho, ya se ha reformado en dos ocasiones. Creo que está en pleno vigor y creo que se puede reformar, pero para reformarla se necesita un consenso muy amplio, similar al que tuvo en 1978". Algú s’ho creu? No, ningú que no somiï truites; però, fins i tot, si hi hagués una possibilitat ja han fet tard. Ara la majoria dels catalans no tenim temps ni ganes.
Entretant, però, ens continuen negant la possibilitat d’expressar-nos, no sabem com reaccionaran des de l’estat quan finalment el Parlament de Catalunya aprovi el dia i el text perquè el poble català vagi a votar pel seu futur, però per ara, a unes setmanes vista, els seus discursos continuen aferrats a la Carta Magna talment com si Déu l’hagués creada. Quina sort que tenim!
