«A Lituània, el bàsquet és la segona religió»

ENTREVISTA. Marc Estany Solsona (Manresa, 1990) va decidir anar un any a Lituània per millorar l’anglès i a la vegada «per conèixer i veure una forma diferent d’entendre, ensenyar i viure el bàsquet». És entrenador ajudant de tres equips cadets al Sabonis Krepisnio Centras, que compagina amb uns crèdits pendents que tenia de la universitat (és llicenciat en INEFC).

Quines diferències hi ha entre la manera d’entrenar de Lituània i la de Catalunya?

Les intentaré resumir perquè son moltes. Per començar el volum d’entrenaments i partits és més elevat del que tenim aquí. Des de ben petits (8-9 anys) entrenen un mínim de 4 cops a la setmana. Hi ha equips que a més a més d'aquestes 4 sessions, en realitzen 2 més a primera hora del matí ja sigui abans o durant les primeres hores de classe (l’escola respecta molt als jugadors de bàsquet, de manera que no suposa un gran inconvenient). Pel que fa als partits, la situació és similar, doncs els equips juguen més d’una competició (2-3) de manera que quasi cada setmana tenen 2–3 partits. Això suposa pràcticament una pràctica diària. En el cas del meu equip, entre partits oficials i tornejos, a 4 d’Abril, ja hem jugat un total de 74 partits i encara queda un mes de competició!

La metodologia lituana es caracteritza per ser molt analítica i detallada alhora d’ensenyar la técnica individual i en canvi molt global i general en el treball cognitiu, de presa decisions, lectura del joc, etc… A part també donen molta importància a la preparació física i la comencen a treballar des de més joves, doncs els jugadors de 10-11 anys ja realitzen treballs de força amb el propi pes corporal: flexions, abdominals, treball de cames...

La técnica individual i l’1x1 són els aspectes més important per ells i mai ho deixen de treballar. Quan són petits, el temps que hi inverteixen és elevadíssim. He vist molts entrenaments on invertien els 90 minuts en treballar aspectes tècnics, sense oposició, només fixant-se amb el detall del gest: molt bàltic!

En canvi el treball cognitiu li donen molta menys importància i pràcticament tot el que el jugador adquireix en aquest aspecte, és a base de jugar situacions de joc reduïdes o de 5x5. Molt general.

I quant al bàsquet formatiu, en què es diferencien el lituà del català?

Una de les grans diferencies es troba en les regles del joc. A diferencia de Catalunya, aquí hi ha una reglament únic per a totes les edats (Reglament Fiba), l’únic que varia és que fins als 12 anys la pilota és més petita i no es pot pressionar tota la pista. L’altre regla és que com a Catalunya, fins als 14 anys està prohibit defensar en zona. Pel que fa la resta, és el mateix pels jugadors de 8 anys que pels de 18: altura de la cistella, 8 segons per arribar al camp contrari, 24 segons de possessió, normes d’alineació… Els nens quan comencen a jugar amb 7 anys, ja tiren a la cistella gran de manera que quan tenen 11 – 12 anys no tenen problemes per tirar de 6,75m.

Quant al joc, la diferència principal es troba amb els més petits(10-14 anys). Quan a Catalunya la majoria d’equips juguen per conceptes i sense bloquejos, a Lituània, s’utilitza el sistema com a eina principal del joc col·lectiu: Bloquejos directes, carretons, pantalles... són molt utilitzats.

En general aquestes són les principals diferències:

• Menys ritme, és un joc més lent i més de 5x5 a mitja pista.
• S’utilitzen les zones i les zones-press amb més freqüència.
• Menys rotació i utilització de la banqueta: Els 7-8 jugadors de més nivell són els que es reparteixen els minuts. Els altres participen bastant poc.
• Els ‘’líders’’ dels equips tenen molt de protagonisme en l’aspecte anotador. Jugadors infantils o cadets que en repetides ocasions, anoten 40, 45, 50 punts...
• Es juguen més situacions d’1x1 i el joc sense pilota és més absent. La col•laboració ofensiva entre els jugadors és menor.
• Més utilització del tir de 3 punts.

Medalla de bronze a la Final Four de la segona divisió 1997. Sabonio KC 1997 ‘’B’’. 24 de Març de 2013.

Per a tu quina de les dues metodologies és millor?

Et puc dir quina m’agrada més però no quina és millor. En general em quedo amb la nostre, ja que crec que som més coherents alhora d’introduir nous conceptes i seguim una evolució més ‘’lògica’’. L'ideal seria agafar les coses bones d’una i les de l’altre. Per exemple, em quedaria la serietat, disciplina, el caràcter, la capacitat per competir i la importància que donen a la técnica individual i al 1x1 que tenen a Lituània.

Què és més important, entrenar bé o educar bé? Són compatibles?

Sí, son totalment compatibles. És més, crec que per entrenar bé has d’estar educant correctament i a l’inrevés. Si hagués d’escollir una de les dues, et dic que prefereixo veure un jugador ben educat i mal entrenat que ben entrenat i mal educat. Al final, arribar a l’elit és molt complicat i com sabem només arriba un cas de cada molts. No obstant, et repeteixo que tot entrenador hauria de vetllar per realitzar les dos coses al mateix temps. És essencial per la formació del jugador.

Per què vas decidir marxar a Lituània?

L’any passat vaig finalitzar la carrera universitària d’INEFC a Lleida i no tenia cap lligam. Feia anys que em mantenia molt intrigat el fet de marxar a l’estranger per millorar l’anglès però a la vegada per conèixer i veure una forma diferent d’entendre, ensenyar i viure el bàsquet. A Lituània,el bàsquet és l’esport nacional, de fet l’anomenen la seva segona religió. És un país de només 3 milions d’habitants el qual està al top del bàsquet europeu. Sense anar més lluny en l’últim campionat del món van aconseguir la medalla de bronze, només essent superats per Turquia i EEUU.
El vincle que hi ha entre el bàsquet i el ciutadà lituà està molt i molt unit. Pràcticament tothom hi té alguna relació: familiars, amics, jugadors, entrenadors, àrbitres…

Al carrer hi ha moltes pistes i quan fa bon temps estan ocupades a totes hores. A part de la lliga de clubs, hi ha una competició escolar i els partits es juguen en horari de classe. Perquè ens entenguem és una competició com les Series Colegiales però la qual dura tota la temporada i on cada escola té 3 equips de diferents edats.

Quan juga el Zalguiris, el pavelló està pràcticament sempre ple (16000 persones) i si vols veure el partit en un bar, acostumes a tenir problemes per trobar lloc. És similar al que passa aquí quan el Barça de futbol.

Sabonio KC ‘’Selteka’’ ( 1997) Campió 3ra divisió de la categoría 1996. 10 de Març de 2013

Recomanaries als joves entrenador anar als país de l’est per empapar-se de la seva filosofia?

Si! Sempre és positiu veure i conèixer altres formes de pensar i d’entrenar. Durant aquests mesos he anat veient moltes coses noves les quals intentaré utilitzar quan es doni el cas. De la mateixa manera he vist coses que personalment no m’agraden i no les realitzaria mai. Aquí està una mica el punt, entre agafar allò que et sembla positiu i allò que no.

A part dels debats i les xerrades que he tingut amb molts entrenadors Lituans, també he conegut entrenadors de Finlàndia, Letònia, Sèrbia, Ucrania, Rússia... De tots he escoltat coses que m’han sorprès i han estat noves per a mi.

Com vas aconseguir el contacte? Què se’t va demanar?

Un dia parlant amb un amic li vaig comentar aquesta idea que em rondava pel cap. Li vaig parlar del meu interès cap a països com Sèrbia, Croàcia i Lituània… Ell coneixia uns entrenadors lituans amb els quals havia coincidit al campus de l’Elit Jove (Solsona). Em va donar el contacte d’un d’ells i de seguida ens vam posar d’acord. Em van demanar la meva relació amb el bàsquet: anys que portava exercint com entrenador, equips que havia entrenat, quina carrera havia estudiat, on havia jugat, nivell d’anglés…

Quant al bàsquet, quins horitzons de futur veus un cop tornis?

La veritat és que encara no hi he pensat molt en la temporada vinent. .M’agradaria ser primer entrenador d’algun equip, ja que ara fa dos anys que exerceixo com a ajudant i tinc ganes de tornar a ‘’prendre decisions’’. La meva intenció és tornar a Manresa.

A quins equips has jugat i entrenat?

Com a jugador vaig jugar totes les etapes de categories inferiors al CBiUM. Els 3 primers anys de sènior els vaig jugar a La Salle Manresa (2na Catalana) i el darrer any al C.B Alpicat de Lleida (1era Catalana). Sóc entrenador des de que tenia 13 anys i he estat entrenant a varis equips de l’escola La Salle Manresa ja fos com a primer entrenador o com ajudant. Durant la temporada i l’estiu passat vaig exercir com entrenador personal de tècnica individual en jugadors de tots els tipus: amateurs, semi – professionals i professionals.

Com veus la situació actual del Bàsquet Manresa?

Complicada i de molt mala sort. Però ara és el moment d’estar amb l’equip i crec que l’afició està responent molt bé. Si una cosa sabem, és que tant l’ staff, com els jugadors ho donaran tot i lluitaran fins al final. A part crec que si algú es mereix credibilitat aquests són la directiva i l’staff del Manresa, doncs el que han realitzat les últimes temporades ha estat un treball excel·lent.

I dels equips de formació de la comarca?
Fa uns anys que s’està intentant que la majoria de clubs vagin cap a una mateixa direcció i crec que aquest és el camí a seguir.  El Catalana Occident, fa temporades que classifica alguns dels seus equips preferents per Campionats de Catalunya i en ocasions pels d’Espanya. A part dels preferents, tots els altres equips estan competint al millor nivell català de l’edat corresponent. A més clubs com La Salle – Joviat o l’Asfe, té alguns del seus equips competint al segon nivell Català. Pel que fa el femení la historia és força similar ja que tant La Salle-Joviat femení, el Bages Femení, o l’Asfe també tenen alguns dels seus equips competint al millor nivell.

Però deixant de banda l’aspecte ‘’competitiu’’, hem d’estar orgullosos de l’ambient de bàsquet que es respira a la comarca. La Salle-Joviat té infinitat d’equips i de nens/es que practiquen bàsquet, però a més en pobles com Artés, Santpedor, Sant Fruitós, Súria o Sant Joan el bàsquet és practicat per molts del seus joves. A mi sincerament, una de les principals raons perquè m’agrada viure a Manresa és per aquest ambient de basquetbolistic que es viu en gran part de la comarca.

Quin estil de joc és el que t'agrada practicar i el que vols d'alguna manera transmetre als teus jugadors?

Una forma de jugar que doni llibertat i creativitat al jugador i intentant que despedreguin tot el seu potencial que posseeixen. M’agrada fer allò que considero ‘’oportú’’ en cada moment posant sempre la millora del jugador per davant del resultat final.

A quin jugador t’agradaria entrenar?

Si puc escollir et diré que a un jugador amb facilitat per adquirir nous conceptes i aprenentatges, amb ganes d’aprendre i millorar, i que entengui i apliqui el significat de les paraules sacrifici i dedicació!

Amb quines anècdotes o curiositats et quedaries?

Amb més d'una:

• Sinó hi ha cap contratemps, els jugadors tenen el mateix entrenador durant tota la seva etapa formativa. Si, des dels 7-8 anys fins als 18!
• Els entrenadors acostumen a portar 3-4 equips al mateix temps. Per exemple en el club que estic jo, hi ha un entrenador per cada edat i dins de la mateixa generació hi ha 3 o 4 equips. Els equips es divideixen per nivells.
• Els sistema competitiu. Les categories estan separades per edats i dins de cada edat i ha diferents divisions les quals estan dividides per nivells. Per exemple de l’any 1997 hi ha 3 categories. En la primera divisió hi ha 10 equips, en la segona 8 i en la tercera més de 80 o 90 ( aquesta última està separada per regions). En funció de la posició en que estiguis al final de la fase regular puges o baixes de categoria. És un sistema que permet als equips finalistes de la 3ra divisió queda campions de la primera divisió si passessin totes les eliminatòries.
• Els jugadors respecten molt a l’entrenador. Les ‘’bronques’’ de l’entrenador cap al jugador són habituals, constants i sempre amb un to elevadíssim. Encara no he vist cap jugador que li qüestioni res.
• La relació entre àrbitres i entrenadors i entre els entrenadors de diferents equips és molt bona. En moltes ocasions, quan s’acaba el partit els entrenadors van a dinar, a prendre una cervesa...
• Tothom es saluda donant-se la mà. Si un jugador mini es creua amb l’entrenador dels cadets, es donen la mà. Per començar l’entrenament, els jugadors s’esperen a que arribi l’entrenador, s’aixequen de la cadira per donar-li la mà i es aleshores quan poden començar a tirar.

Sabonio KC 1997 A