No hem de ser sempre correctes

per Carles Morell , 23 de febrer de 2013 a les 06:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

El dia 10 la Simona Škrabec va escriure un article al digital de cultura ‘Núvol’. El que em va cridar l’atenció és que el va titular amb una expressió que em portava (i encara em porta) de corcoll des de fa dies: “Fonamental, anar fet un pinzell!”.

No és que miri la televisió. La miro ben poc. I quan engego l’aparell mireu amb què em trobo. Horrible. Entre altres coses, Škrabec  deia: “En aquest país, els anuncis de televisió, tot sovint tenen només la veu en off en català per convèncer-nos —a nosaltres mateixos— que aquesta llengua només es fa servir per imposició legal, perquè la vida real continua en l’única llengua útil i versàtil, que és l’espanyol. [...] Ningú que hagi llegit Carner, Riba, Foix, Ferrater o Monzó pot sostenir seriosament que el registre literari català no té solucions per expressar les coses quotidianes de manera convincent.” No vull destacar que hagin acomiadat bona part dels correctors dels mitjans catalans, en conec alguns noms i cognoms. A propòsit d’aquesta maleïda publicitat m’agradaria obrir un debat lingüístic que em sembla, a hores d’ara i amb un procés cap a l’Estat propi aparentment encetat, d’importància capital:

No parlem de professionals de la llengua: m'importa el llenguatge viu i no les frases de laboratori, per ara. Deixo de banda les diferències entre gramaticalitat i normativa, susceptibles àdhuc de discussió. Com sabem tots, una llengua sense gramàtica està condemnada a la desaparició: fou necessari dictar unes normes. I vet aquí que arriba un enginyer –un enginyer! – i ens salva el cul a tots, amb les seves normes ortogràfiques: –Fabra, a disposar. Un país que té una literatura no és un país d’homes amb calçotets i llances. Però amb en Fabra ens toca la loteria. Amb unes bases apuntalades, el català més o menys genuí hauria de sobreviure. Amb una gramàtica consolidada, però, tenim tota la feina feta?

La resposta rau en els nivells d’aplicació de la mateixa normativa. Resulta que la llengua formal té cert efecte, però en els espais i situacions en què és obligatòria la seva aplicació. Òbviament passa alguna cosa: ni tothom és conferenciant, o professor de llengua catalana, o... ni tot conferenciant o professor de llengua ho és a temps complet. És a dir, és claríssim que la major part de situacions lingüístiques són col·loquials. Si la normativa és la que ha de permetre la continuïtat de la llengua, però l'aplicació d'aquesta normativa només s’aplica en un percentatge mínim de les comunicacions, on anirem a parar?

Com en el cas dels actors, coi, no hem de ser sempre correctes!, però de la mateixa manera que tenim cura del que diem en principi— hauríem de tenir certa consciència de com ho diem. Hauríem de tenir clar que alguns elements són perillosos i fan trontollar la llengua de valent. Quant el lèxic, hem de tenir em compte que és un problema menor i que, igual que, des del XV diem “caldo”, també podríem dir normativament “barco” (diem-ho, doncs): això no és tan important. Però la sintaxi sí que és un element a tenir en compte, ja que és invisible, molt més difícil de detectar, i constitueix l’esquelet de la llengua; i un cos sense esquelet és un cos sense vida. Sento temor quan veig immigrants que surten per televisió i fan servir construccions castellanes com “he anat”. Aquí, qualsevol catalanoparlant reclamaria un complement que resolgués l’incògnita de l’”on”, quin és el lloc on ha anat el subjecte que parla. Ells parteixen d’una gramàtica, però el contacte amb el seu entorn, amb aquesta llengua viva del carrer els contamina, ras i curt. I això sap greu, coi.

Proposo que intenem mantenir un cert estat d’atenció pel que fa al llenguatge que fem servir en la quotidianitat. Qui en sàpiga, és clar. No hi ha excuses. Si l’empara formal no ens cobreix, posem-hi una mica de cullerada. Perquè en som, per bé que no els únics, els màxims responsables. Deixem les "incorreccions" per la lluita política, o... No hem de ser sempre correctes, però... collons!, amb l'instrument que ens ha permès reflexionar sobre la vida i la mateixa mort, sí. S’obre el debat.



Participació