Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de desembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El dia 24 de novembre havia de ser l'últim del llarg tràngol de l'esclavitud catalana. El dia 26 ens vam aixecar amb un parlament més fragmentat que mai, abocat a una crisi política en el pitjor context de la Catalunya democràtica. La fractura i el desengany són la conseqüència lògica del fracàs d'una estratègia dissenyada al mil•límetre per Artur Mas per salvar els mobles de la seva legislatura amenaçada per les retallades. I si bé era conscient de les maniobres de Mas abans del 25-N, les intentava entendre en un irreprimible desig d'avançar cap a l'alliberament nacional, ans sense donar suport explícit a Convergència i Unió. Ha estat el dia després quan m'he donat compte de la imperdonable situació en què ens ha deixat Mas: més lluny que mai del dret a l'autodeterminació, amb una fractura social més profunda i amb un parlament ingovernable. Tot, a les portes de la quarta onada de retallades.
La nit del 25-N em vaig quedar amb la boca oberta davant els resultats. Al dia següent, en una lectura reflexiva, ho vaig veure clar. La derrota del sobiranisme explícit i ampli que reclamava Mas es deu a un mal anàlisi de la famosa manifestació de l'11 de Setembre i del període que va de l'11-S al 25-N. És a dir, ni la manifestació de l'11-S representava un suport majoritari de la societat catalana a la independència, ni es podia pretendre que en dos mesos un mer discurs polític bombardejat a tort i a dret capgirés la situació de la Catalunya real. Qui tregui la conclusió que Catalunya és espanyolista, també s'equivoca. És tan senzill com que en paral•lel a una gran massa de la població catalana que recolza un procés secessionista hi segueix coexistint una altra part de la població catalana que, a vegades sense ser espanyolista, prefereix romandre dins l'estat espanyol. I aquesta divisió real sedimentada al llarg de tant temps d'enfrontaments i retrobades no es pot franquejar per un visionari plantejament de Mas. Vull afirmar que Artur Mas ha decapitat en dos mesos un llarg procés d'avenç de l'independentisme real.
I ara què? Dons el vertader independentisme, el que porta dècades deixant-se la pell en la construcció d'un projecte d'alliberament nacional, el que des de diferents plataformes polítiques i socials es creu de veritat el sobiranisme, ha de continuar creient-hi i enfortint les bases del procés, que es allò que el fa probable i possible. Els que s'han fet independentistes en dos mesos haurien de demanar perdó i apartar-se.
Però el 25-N ha tingut també quelcom de positiu. La ciutadania ha demostrat tenir una opinió pròpia, unes conviccions profundes per contestar l'opinió pública generada des del poder. No pensava que fos així, però resulta que el vot ha capgirat les enquestes i els discursos que semblaven immutables. A les televisions, a les ràdios, als diaris, donaven la majoria absoluta a Mas i els pitjors resultats possibles per al PSC. Donaven als uns 67 i als altres 15. El resultat final: 50-20. Mai cap comicis havien estat tan mediatitzats, i mai l'electorat havia demostrat tanta maduresa.
I una darrera felicitació a les CUP, que han sabut mobilitzar una base social combativa i inconformista que ja té un peu al Parlament mentre manté l'altre al carrer. El carrer, aquest espai de lluita que tornarà aviat a la primera escena i que acabarà guanyant, n'estic segur, l'hora del triomf contra la mesquinesa i la covardia.
