Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La ferma decisió del poble de Catalunya d’avançar cap a la secessió respecte a l’Estat espanyol ha generat en els últims vint dies un bombardeig informatiu on s’ha dit pràcticament tot. Els arguments d’anada i de tornada, de Barcelona a Madrid i de Madrid a Barcelona, són tots ells parcialment certs i parcialment falsos, sempre matisables. Però el que em sobta vertaderament és l’extraordinària força que ha pres en el debat l’eix econòmic, de manera que tots aquests arguments acaben pivotant en la qüestió fiscal i la viabilitat econòmica del futurible estat català.
Crec que, enfront de la qüestió econòmica o jurídica, allò que realment és essencial i que em sembla la qüestió de fons és la situació de Catalunya respecte a Espanya com a poble oprimit: és una qüestió de dignitat i reparació històrica.
La gran tragèdia és que al llarg dels tres segles d’història de submissió nacional catalana les esquerres no han enarborat mai, o ho han fet amb vergonyosa passivitat, la bandera de l’alliberament nacional. I això perquè sovint la qüestió nacional és una incomoditat per als moviments d’esquerres i els situa en una enorme complexitat teòrica i pràctica a l’hora d’encaixar aquest alliberament amb l’alliberament de classe. D’aquí que les tradicions polítiques de l’esquerra radical ibèrica hagin acabat apagant-se en territoris com Catalunya i el País Basc, on han pres el relleu models renovadors que combinen amb més o menys encert l’alliberament nacional i l’alliberament de classe.
Però no deixa de sobtar l’esfereïdora duresa amb què sovint l’esquerra espanyola ha maltractat els anhels nacionalistes o secessionistes de tot signe a Catalunya. Em vénen al cap dissertacions de personatges com Emilio Castelar i Manuel Azaña, presidents de la Primera i la Segona República espanyoles, respectivament. Castelar digué: “Yo soy Español, y amo profundamente España, y amo a España más que a la libertad, más que a la República y más que a la democracia, y con todas mis fuerzas me opondré a que la más mínima parte del territorio español sea desgarrada de España. Yo quiero entregar a los hijos que han de venir una España unida en una auténtica y verdadera nación”. Azaña anava més enllà en asseverar que “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha durado para dos siglos”. Podríem seguir amb aquelles paraules de Negrín, també president de la Segona República, en què advertia que ell no feia la guerra contra Franco per haver de suportar el separatisme català “pueblerino”. La nòmina és llarga.
Seria injust no reconèixer els esforços que una part de l’esquerra espanyola ha fet per entendre i recolzar els processos nacionals a Catalunya i el País Basc, però en termes generals les esquerres i les dretes espanyoles fan front comú quan es tracta d’aquests temes. Si en els breus moments que el liberalisme ha pogut treure el cap en l’autoritària i antidemocràtica Espanya contemporània, que podem esperar de l’Estat espanyol? I a l’esquerra radical, tradicions com l’anarquisme ibèric encara han fet la traïció més gran.
Contra això, no hem d’embolicar-nos en discussions tècniques d’economia i dret constitucional que sovint tenen dues veritats. Hem de reafirmar-nos en un discurs unívoc que no té apel•latius: el dret dels pobles a decidir, el dret de Catalunya a exercir un dret històric usurpat. Si el model serà viable o no en termes econòmics, si acabarem o no com Xipre, si la Unió Europea ens reconeixerà o no, si podrem pagar o no les pensions, són elements col•laterals que s’hauran d’anar veient. Si els experts no van saber preveure una crisi econòmica de la magnitud de l’actual, com els podem demanar que ens endevinin quelcom tan complex, com serà la Catalunya independent? Hem de recolzar-nos en l’única veritat absoluta que ens fa costat, que Catalunya és una regió sotmesa per les armes i que sobreviu en ple segle XXI en una situació semicolonial. Que no hem rebut de l’Espanya institucional més que el menyspreu i la humiliació, i que no demanem res més que decidir què volem ser de grans. Que alliberar Catalunya del jou de l’esclavitud nacional no és una qüestió econòmica, ni jurídica, ni política, sinó una qüestió de dignitat. Demanar a la gent sobre quelcom tan fonamental no hauria de contrariar cap estat democràtic. Aleshores, què és Espanya?
