​Quin plaer més mortal

per Josep M. Fius, 5 de maig de 2021 a les 10:44 |
Quan es va adonar d'on havia arribat, ja era massa tard. El drac mirava al seu voltant i no s'ho podia creure: al mig del poble, amb les cares d'aquells animals (en deien humans) tan poca cosa, mirant-lo aterrits. Animals amb poc gust i nul·la capacitat d'atipar-lo. Si fos per ell, no en menjaria mai! Però sempre que el veien, començaven els xisclets. Ja n'estava ben tip! Per això, sempre s'allunyava d'on sabia que n'hi havia. Avui, s'ha perdut tot buscant menjar.

El drac va sortir volant. Sense voler, va escapçar algunes cases. Els humans li tiraven pedres i va haver de llençar alguna flamarada per avisar (amb tan mala sort que va cremar alguns edificis). I va allunyar-se a una cova a descansar...


Al cap d'uns dies, va sentir uns crits. Una femella humana s'anava apropant tot cridant. Quan la va poder veure, la seva cara contenia ràbia. Es dirigia cap a ell. Cridava sense parar. Quina cosa més pesada! La va apartar d'un sol cop i la va mig estabornir. Per fi, tornava el silenci i la pau...

Però que passava ara? Un cavall i un mascle humà cridant. Se'l va mirar fixament... i tot va canviar. Quina armadura; quin cabell més frondós; quin escut; quina espasa tan gran, tan forta, tan brillant... que estava sentint? No sabia per què, però el seu cor de drac va començar a bategar amb força. Només podia mirar aquell humà, amb aquells ulls brillants, decidit, arribant davant seu. No escoltava cap gemec, tan sols una veu harmoniosa que el feia embadalir. El drac no es podia moure. Els seus ulls seguien aquella espasa. Què era aquella sensació? L'humà la va empunyar fortament. La va aixecar (ell la volia sentir tota). La va apuntar cap al seu cos immens. Ell, en un altre moment, ja hauria escopit foc o sortit volant. Però el desig de notar aquell metall dins seu era més fort. Cavall i cavaller corrien plegats. En aquell moment, la femella es va despertar i va saltar sobre d'ell. –Per què em molesta? Va dir-se sense deixar de mirar el seu objectiu.


Quan ja era qüestió de segons, el drac es va deixar endur definitivament pel desig. Volia ser perforat per allò tan especial. Soc tot teu, va pensar... i l'acer li va travessar la pell fins a trencar-li el cor. Crits de plaer i de dolor van sortir de la seva boca. Aquell humà tan especial el mirava amb aquells ulls profunds. Ell marxava. Però per fi, el plaer l'ofegava fins a fer-lo extasiar. Qui el va matar, sense saber-ho, també l'havia convertit en el drac més feliç de la història dels dracs.
Arxivat a:
Opinió
Participació