​Tot és únic

per Josep M. Oliva , 25 de novembre de 2020 a les 12:09 |
La nit de Tots Sants vam tenir lluna plena. Res especial si no fos perquè, segons es van encarregar de fer-nos saber reiteradament tots els noticiaris, la propera nit de castanyada amb una lluna com aquesta no la podrem veure fins d’aquí a dinou anys. I ho sents i dius «i a mi què?», però ells t’ho venen com si estiguéssim parlant d’una cosa estranya i memorable. És més: segur que si la complicada situació que estem vivint no donés per omplir de principi a fi tots els telenotícies, més d’una cadena hauria acabat el seu amb unes belles imatges lunars preses des d’Austràlia, el Canadà o les Bahames, talment com quan per cap d’any veiem una selecció de castells de focs disparats arreu del món. Els fenòmens meteorològics donen molt joc, i sempre que tenen ocasió ens els presenten acompanyats d’unes dades que semblen convertir un eclipsi en un fet tan històric com el diluvi universal: «un eclipsi com aquest no s’havia vist des de...» o bé «no es podrà tornar a veure fins...» i al final, impressionat per aquell fotimer d’anys, et sembla que si te’l perdessis seria com si no haguessis format part de la teva generació. Quina responsabilitat!
 
Tot el que la vida ens ofereix pot ser apassionant per si mateix, des d’una posta de sol fins una bella pintura, passant per un bon partit de futbol si és que el futbol t’agrada. Però sembla que amb això no n’hi ha prou i tot s’ha de magnificar amb dades per tal de certificar o d’exagerar-ne la importància. I d’ençà que la informàtica ho ha posat tan fàcil, l’obsessió per sobredimensionar qualsevol cosa ho envaeix tot i afecta tots els camps: el tercer diumenge de juliol amb la humitat relativa més alta a la comarca del Montsià des que es tenen dades, el gol número cent marcat de cap pel Barça després de llançar un córner en competicions europees, el preu més alt pagat per un quadre d’un pintor francès mort la primera meitat del segle passat o la primera vegada que un president nord-americà fa ús de la prerrogativa que li concedeix la constitució per agafar-se el pont del dia d’acció de gràcies. Al capdavall, però, i com deia la cançó, la vida continua igual. Aliena a tanta dada inútil, regalant-nos ocasions úniques de debò, personals i intransferibles, d’aquelles que valen més que una lluna plena.
Arxivat a:
Opinió


Participació