Josep M. Oliva | Actualitzat el 15/05/2019

La Barbie

 
Els anys passen per tothom i corren de pressa. Així, gairebé sense adonar-nos-en, la Barbie n’ha fet seixanta, els va complir el passat 9 de març. Seixanta anys, per a una nina, ja comença a ser una edat, però el cert és que els porta tan bé que no els hi posaries. A mi, personalment, la Barbie no m’atrau, no és el meu tipus. Representa un ideal de bellesa explosiva, sofisticada, gairebé plastificada, molt allunyada d’aquella altra més delicada, més discreta i més serena que és la que m’agrada, però tot i així li reconec el mèrit. Crec que el mèrit principal de la Barbie és haver transcendit al llenguatge popular per acabar designant amb el seu nom les dones que s’hi volen assemblar, que són moltes i em mereixen tot el respecte, per molt que no comparteixi els seus gustos. Però, a part d’això, he de confessar que des de fa un temps, i fins i tot sense agradar-me gens, a la Barbie li he acabat agafant una certa simpatia. En aquesta època de tanta confusió mental, enfront de qualsevol reconeixement a la bellesa física s’ha alçat l’exaltació de la lletjor i la deixadesa, com si la coqueteria i aquell desig tan humà d’agradar representés una renúncia de les dones a la seva dignitat o una manera de rebaixar-se. En aquesta croada abanderada per les que es creuen portadores d’uns valors superiors, la pobre Barbie ha estat tan vilipendiada que, al final, si em fessin escollir entre un extrem i l’altre, m’acabaria posant de la seva part, que és una cosa que no m’hauria imaginat mai.
 
A l’hora de valorar una persona, la bellesa és un atribut marginal que no admet comparació amb la bondat ni tampoc amb altres virtuts que són les que de debò ens donen la talla del que val una dona o un home, però això no vol dir que sigui menyspreable. Segur que algú com l’economista Ramón Tamames té aquella escala de valors prou clara, però quan en un test (revista "Qué leer", febrer 2019) li van demanar la qualitat que més apreciava en una dona, va respondre: «Además de la hermosura, el encanto de la simpatia». La seva resposta tan políticament incorrecta em va donar una gran alegria. No perquè jo la subscrigui literalment sinó per la seva mofa a l’ortodòxia dels que ens dicten el que toca dir.

Navega per les etiquetes

OPINIÓ

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Josep M. Oliva

Nascut a Manresa l’abril del 1958. Servei militar complert, carnet de conduir classe B, cotxe propi, títol de mecanografia i llicenciat en Periodisme. Observador curiós. Va començar a col·laborar en premsa als vuitanta i és a El Pou de la gallina des de la seva creació, durant molts anys hi ha tingut una pàgina d’opinió mensual, «A propòsit». Ara escriu també una columna quinzenal –«Veient-les passar»– a Regió7. Durant més de vint anys va presentar el programa de cançó «Carregat de romanços» a diverses emissores de la ciutat. En fa onze, juntament amb un grup d’entusiastes, va crear  El Club de la Cançó, des d’on organitza un concert mensual a El Sielu.

Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.