Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
INSTANT / INSTANTÀNIES. La llum de les ciutats no entra solament pels ulls. Els carrers de Manresa tenen uns colors i unes formes, però sovint la majoria ens oblidem que aquests passatges també sonen i fan olors. Potser si voltéssim per la ciutat amb els ulls clucs intuiríem el que senten persones com el manresà i advocat Joan Vilaseca, que és cec de naixement.
Vilaseca reconeix les flaires, els sons i l’asfalt de cada carrer de la ciutat i sosté que hi ha racons on percep decadència. «Reconec el barri antic perquè té un so de buidor i una ferum de brutícia, però tot això es trenca quan irromp la solemnitat de les campanes de la Seu. En aquell instant, sempre penso que Manresa és una ciutat amb personalitat, però que en alguns racons s’està deixant perdre». La importància que adquireix el so de la gent trepitjant el carrer o l’olor de les flors al balcó en el món del Joan, dibuixa una Manresa des d’una altra perspectiva.
«Quan imagino el parc de l’Agulla em ve a la ment la remor del vent, els xiscles dels infants que corren, la suavitat de la gespa», descriu Joan Vilaseca. Explica que la majoria d’informació que reben les persones cegues arriba a través de l’oïda i el tacte. «Sovint els vidents doneu una absoluta prioritat a la vista i us oblideu dels altres sentits, però nosaltres a través d’ells construïm la nostra imaginació o també somiem», sosté el manresà. De fet, afirma que ell construeix imatges visuals sobre el món a través del tacte, l’oïda, l’olor o el gust. Tot i així, remarca que no podrà sentir mai l’emoció dels vidents quan veuen una posta de sol, «però puc emocionar-me amb la música o tocant el rostre del meu nebot».
Els ulls closos enmig de la fressa dels cotxes fent tremolar la via, la pressa de la gent amunt i avall i, de tant en tant, un oreig de frescor. «Hi ha llocs que hi ha tan soroll que no veus clar el camí que has de seguir”, explica Vilaseca. Assegura que el polígon dels Trullols o Crist Rei són zones de trànsit, on s’ha d’esforçar per ubicar-se. Comenta que la orientació en espais grans és una de les limitacions de la «però un ha de ser conscient dels seus límits sense tenir por de la vida”, defensa. Comenta que aquesta limitació sovint l’aproxima a les persones, ja que en molts casos ha de demanar ajuda. Però, avui dia, el mòbil li dona una gran autonomia, ja que li permet orientar-se. De fet, du un mòbil que té la pantalla fosca i, a través de l’oïda i el tacte, accedeix al dispositiu.
«Hi ha un fil musical que dona vida al carrer, hi transita força gent, les botigues fan la mateixa olor que fa uns anys enrere i hi ha dies que la via s’omple de camions de càrrega a banda i banda». El carrer del Born és un dels passatges que sovint dificulta el pas del Joan. «Hi ha carrers que tenen plataforma única i hi passen vehicles de càrrega. En aquestes vies s’hauria d’habilitar una zona per als vianants amb una rajola diferent», remarca. També destaca que, a vegades, topa amb papereres o cartells que estan enmig del pas. Vilaseca canviaria diversos aspectes de l’urbanisme a Manresa però, sobretot desitjaria poder accedir amb més facilitat a la cultura de la ciutat. Ni el teatre Kursaal ni alguns monument emblemàtics de la ciutat, com la Seu, la Cova o el carrer del Balç, ofereixen àudiodescripció per a les persones cegues, tret del Museu Comarcal que sí que n’ofereix.
Aquestes paraules de Joan Vilaseca ressonen en un petit bar de fusta de la ciutat. És un indret on va sovint des de fa temps. Explica que, abans de fer servir el tacte, va adonar-se que el bar era de fusta. Escoltant unes sabates que fan cruixir el terra o una fina olor de tronc. De sobte, diu, «explicar la meva realitat és molt difícil, és com si jo demanés als vidents que expliquessin un color a algú que no l’ha vist mai. Només puc dir que el món que percebo és bell».
Foto: Francesc González (Instagram: @tupaker)
