Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Epitafi. PER MOSSÈN GUDIOL
Benaurades germanes i germans, em truquen inquiets des del carrer de Sobrerroca perquè encara no he fet arribar la meva epístola mensual. Agafo el telèfon a la rectoria mentre llegeixo els plans del l’Ajuntament de l’alcalde Junyent per abans no acabi el mandat, que tanta alegria provocaran entre els comerciants casposos. Carril bus a la carretera de Vic. Gràcies a Déu. No hi podria estar més d’acord, ja era hora. Una decisió valenta, però, a la llarga, segur que encertada. És l’única manera de pacificar el trànsit al centre, fer que els autobusos del transport públic vagin a l’hora i, d’una vegada per totes, eliminar la síndrome del "cotxe al cul" dels manresans. A fe de Déu que els més reaccionaris ja estan esmolant les eines –com diu l’himne nacional. Hem de canviar la mentalitat. Als centres històrics de les ciutats no s’hi circula en cotxe. Passa a Terrassa, a Sabadell, a Barcelona, fins i tot a Vic. L’Altíssim sap que en el nucli de les urbs modernes fa anys que la ciutadania té assumit que s’hi va a peu, s’utilitza el transport públic i el cotxe desapareix en aparcaments dissuasoris a la perifèria. Ara només cal que el consistori es plantegi com abaratir-los i fer-los més atractius. Perquè, Déu sap que d’idees de bomber, en els últims anys, n’arrosseguem una bona pila. La majoria relacionades amb l’urbanisme modernet en la ciutat dels costums rònecs. Anacronismes de l’alçada d’un campanar. No cal que les repassem totes. En faig unes pinzellades a tall d’exemple: ciment, fanals rovellats, bancs punxeguts, geometria embafadora, parcs amb reixats creient que la vegetació aquí creix com a Irlanda, rotondes amb forma dels ous de museu Dalí i un llarg etcètera.
En els últims dies, ha aflorat una altra discussió d’aquestes que engresquen tant veïns torrecollons (que l’Altíssim em perdoni) i botiguers decadents: la il·luminació dels carrers. L’Ajuntament, amb la poca vista de les poques llums d’algun vial del centre històric, va programar fins i tot una cimera. Una convocatòria, amb llum i taquígrafs –em faig una gràcia desbordant– que per se ja admet el problema. I, és clar, les lluites intestinals van sortir a la palestra. Servidor només dirà que, actualment, amb la implantació dels fanals de leds, hi ha un greuge comparatiu entre les lluminàries del segle XXI i els carrers de color sèpia. Ara, el gran bastió que exemplifica la incompetència de la gestió de la via pública manresana de la darrera dècada és el fanal de la revitalitzada plaça Gispert. Un fanal merament decoratiu perquè no fa llum. La raó és ben senzilla. En la reforma no s’hi va mantenir la instal·lació que el connecta a la xarxa pública. Increïble, però cert. El motiu esgrimit és que l’operació encaria l’obra de rehabilitació de la plaça. Valga’m Déu, quin despropòsit! El trist és que el veïnat hi va estar d’acord en una mena de corresponsabilitat inexplicable, tot i l’etapa de misèries a les arques municipals. El paradigma de la gestió erràtica de l’espai públic: projectes urbanístics premiats a l’acadèmia i repudiats al carrer, per una banda, i fanals sense corrent elèctric per l’altre. Per pagar la visita a un bon especialista en salut mental.
