Aquesta informació es va publicar originalment el 29 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vivia, com la meva àvia, en un dels blocs de les "Viviendes" de la Sagrada Família. A la part posterior hi guardava una moto vella, protegida amb un plàstic aguantat amb agulles d’estendre, que feia servir per anar a la Pera, l'hort on passava tardes i matins des que s’havia convertit en un ferroviari jubilat. Jo anava sovint a casa seva a buscar el seu nét, per sortir a jugar per aquells carrers aleshores encara no del tot invadits pels cotxes, i me'l mirava de reüll amb curiositat des que el meu pare m'havia explicat una historia on sortien dues paraules potents: guerra i república. I és que l'Emilià Martínez, de jove militant de la CNT, havia estat el darrer alcalde republicà de Manresa just els mesos abans de l'entrada dels feixistes. Capturat, fou condemnat primer a la presó i després a l’ostracisme.
Durant molt de temps, sempre que he sentit a parlar de la República he pensat en l'Emilià i la gent de la seva generació que nosaltres, els de la meva, vam conèixer ja grans i a punt d’acomiadar-se. En positiu i en negatiu, l’experiència de la república dels anys 30 ha condicionat el debat sobre aquesta forma de govern al nostre país durant massa temps. La persecució real de sectors de la dreta i l’Església l’any 36, arran de l’aixecament militar i la revolució social, i quaranta anys de propaganda en contra van aconseguir que l'any 78 molta gent es conformés amb una monarquia en la qual no creien i que més d'un partit antifranquista i amb "fondes arrels republicanes" renunciés de forma indefinida (i sembla que definitiva) a recuperar el projecte republicà. En el món convergent, per exemple, hereu en part de la tradició catalanista de la Lliga, i sobretot en la gent més gran, la reivindicació del terme “república” ha fet por fins pràcticament abans d’ahir. No ha estat fins entrat el segle XXI i amb l'ascens de l'independentisme que s'ha tornat a normalitzar el concepte, tot i que referit a un àmbit geogràfic i nacional diferent, el català. És significatiu que en la presa de possessió com a presidenta del parlament, Carme Forcadell, candidata de Junts Pel Sí i, per tant, també de CDC, va cridar un “Visca la República Catalana” impensable fa només tres anys. Propostes com la d’assolir la independència mantenint el rei espanyol com a cap d’estat (com els australians amb la corona britànica) han quedat definitivament arxivades al calaix de les ocurrències polítiques i ja ningú dubta que la independència es materialitzarà en un estat en forma de república. Han hagut de passar gairebé vuitanta anys, des d’aquell fatídic juliol de 1936, però sembla que finalment el país s’ha reconciliat amb aquest objectiu de base eminentment democràtica i igualitària. Vull pensar que l’Emilià n’estaria poc o molt content.
