Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'agost de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D’AQUÍ I D’ALLÀ. Em dic Andrew Ambrosius i vaig néixer a Perth, la ciutat més gran de l’oest d’Austràlia, d’un milió i mig d’habitants. A 5 hores de Sydney amb avió, el país és molt gran! Als dos anys ens vam traslladar amb la família a Bunbury, una ciutat costera d’uns 35.000 habitants al sud de Perth. Tinc 37 anys i una germana, la Robyn, dos anys més jove.
Visc a Manresa des del 2007. Per amor! Estic casat amb la Jennifer Junyent, manresana de tota la vida i filla de la Montserrat Castells, professora d’anglès. Tenim dues filles, l’Arana (un nom que sembla català però és típic dels aborígens australians) i la Naia. Però vaig voltar molt abans d’arribar aquí. A Austràlia vaig estudiar Ciències Polítiques. Als 24 anys vaig sortir del país i vaig viure 2 anys a Londres, on vaig treballar al Parlament britànic, en l’època de Blair. Allà vaig estalviar i vaig fer un viatge per Europa (llavors ja vaig conèixer Barcelona!) i després quatre mesos, amb dos amics, per Amèrica del Sud (Brasil, Argentina, Xile, Perú, Bolívia...). Vaig tornar a Londres un temps, però vaig treure’m un visat per al Canadà. Vaig plantar-me a Vancouver amb uns 1.500 dòlars estalviats, sense feina, ni amics, ni casa. Em vaig espavilar, vaig trobar pis per compartir i bones feines (al 2005, hi havia a tot arreu eufòria econòmica), primer a la Universitat de Vancouver i després en una empresa de capital risc.
Un dissabte d’agost, a Vancouver, vam muntar una festa per a una amiga australiana que marxava del país. Allà vaig conèixer la Jennifer, de Manresa, que havia coincidit amb la meva amiga en un viatge a les muntanyes Rocalloses. ‘Sóc de Barcelona’, em va dir. Una ciutat que m’havia encantat! Ja vam passar 4 dies junts i vaig dir als amics: M’hi casaré. Però si amb prou feines us coneixeu!, deien. Però ho tenia clar: és ella. Ella va tornar a casa, ens vam comunicar a distància, i aquell Nadal em va convidar a Manresa. Manresa? En arribar vaig pensar: Home, no és ben bé Barcelona... Però estava enamorat. Vaig tornar a Canadà i ens vam veure de nou a Nova York aquella Setmana Santa. Jo la seguia on fos! Va ser definitiu l’estiu següent, en què vam fer un viatge de dos mesos a l’Índia, amb moments durs però també memorables. Després d’allò, sense un duro i una mica hippy, vaig tornar a Austràlia (feia quatre anys que no veia la família) i hi vaig treballar un temps. La Jenny va venir aquell Nadal, li vaig demanar la mà, i l’abril del 2007 ja vaig arribar a Manresa... Per quedar-m’hi.
Ens vam casar el juny en una cerimònia civil íntima, i el 2008 vam fer un casament religiós, ja amb família i amics que van venir d’Austràlia i altres parts del món. El 2009 vam ser pares. La Jenny treballava a l’acadèmia d’anglès familiar, i jo d’entrada no treballava, estudiava llengua i volia treballar en una multinacional. Però el noi que feia anglès per a adults a l’acadèmia plegava. Tot i que jo no tenia experiència com a professor, m’hi vaig posar. Havia de ser per un parell de mesos... i fa set anys. Faig sobretot anglès per a adults a l’escola, que ara es diu Castells Immerscom, oferim estades d’immersió total i un munt de serveis.
Vivim a la Parada. Al principi Manresa va ser dur. Sóc de mar, m’agradava moure’m... Però a poc a poc vaig conèixer gent i la cosa canvia molt quan tens fills i van a l’escola: coneixes els pares i fas activitats... Vaig canviar d’hàbits, m’agradava molt navegar i aquí faig altres esports, com running o bicicleta de muntanya... El Bages és maco i Manresa també, tot i que és especial. Com un poble, la gent es coneix, hi ha grupets i capelletes, una cosa difícil d’explicar... Però jo en general em faig amb tothom, sóc obert i m’adapto a tot. N’hi ha que s’espanten si demano segons què. Són tancats d’entrada. Aquest què vol, pensen. Però també passa a Austràlia. Viure aquí m’agrada cada cop més, tot i que sempre hi ha una barrera: llengua, cultura, sentit de l’humor... Sempre ets estranger.
Mirem d’anar a visitar la família d’Austràlia cada dos anys (24 hores de viatge!). Aquest estiu toca que vingui la meva germana. Jo sempre animo els alumnes i la gent i els dic que es moguin sense por. És important de jove viatjar, conèixer món, viure moltes coses, com més millor. I quan vols formar una família i tenir fills, ja has d’estar en una època més tranquil·la... perquè no és fàcil!
