Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
He de canviar d’hàbits. Últimament m’he aficionat al visionat de documentals (no pas aquells de flora i fauna que tothom diu que veu, però que en realitat serveixen per acompanyar les migdiades), sinó aquells altres que et deixen l’ànima destrossada i una profunda sensació de que el món està realment podrit.
Començo amb
Ciutat morta. Com la gran majoria de gent, no tenia ni la més remota idea de què anava tot aquest muntatge arxipublicitat per Internet i les xarxes socials a l’últim moment (i entengui’s per últim moment, nou anys després dels fets reals esdevinguts). Dues hores de polèmica curiositat en un cas que, com a mínim, fa pudor de socarrim. Més enllà de la desesperançada història d’aquesta noia, la Patricia Heras, el documental destapa tota una sèrie de misèries, complots i arquetips estereotipats sense escrúpols que val la pena mirar-se amb lupa. Segurament no se sabrà mai (o potser sí!) qui va ser l’autèntic culpable del llançament de la pedra, torreta, o digues-li com vulguis, però és molt més humiliant i esfereïdor dilucidar un sistema policial sospitós de culpabilitat en tortures (en ple segle XXI!) i fer veure que no passa res.
Uns dies després, continuo amb Vestida de negre. L’Afganistan ja és per se un caos depriment i aterridor des del punt de vista europeu i més o menys acomodat de la nostra societat, però només falta que ho expliqui, en primera persona, una reportera dona. I no faria esment del gènere de la periodista en qüestió si no considerés que és un punt de valentia afegit que una dona visqui sola en un país no només governat, sinó mortificat pels homes, i que hagi de donar la cara al món quan es pot treure el burca.
I entremig, fugint de la seriositat dels documentals, m’enganxo de rebot a una pel·lícula que no m’alleugerirà el pes de la consciència: Matar els gossos, o com el títol pot definir el punt llastimosament àlgid d’un film que retrata el genocidi de Rwanda de 1994 d’una forma extremadament colpidora. I el més fort no és que els hutus i els tutsis es matessin entre ells de manera esgarrifosa (realment esgarrifosa)sinó que les forces de l’ONU s’ho quedessin mirant fins que van rebre ordres d’abandonar-los a la seva sort. Allò que dèiem, que el món està realment podrit.
A l’altra banda de les antípodes, aquests mateixos dies he rebut tres invitacions per anar a veure el ulls grisos i penetrants del mundialment famós Sr. Grey (i aquest cos tan ben modelat, per què no dir-ho), aquest cap de setmana que ve. “El porno de les mamis”, en diuen, d’aquest best seller de qualitat literària discutida i discutible. A mi em sembla que la pel·lícula serà més rosa que fosca, però potser ja ens anirà bé una mica de distracció banal.
Algú va dir que de la destrucció sempre en surt alguna cosa bella. Jo em quedo amb la poesia de la Patricia Heras, tan ben ubicada en una Ciutat morta.
