«Els infants han de jugar, manipular. Les noves tecnologies només han d’intervenir quan aportin coses diferents»

ENTREVISTA. Ramon Barlam Aspachs és màster en Comunicació Interactiva, Telemàtica i Multimèdia, llicenciat en Geografia i Història, membre actiu de l’equip TIC i Educació de l’ICE i un dels impulsors, president i ara soci de LaceNet. El 1996 va rebre el Premi Bages de Cultura. Va ser un dels organitzadors del Congrés Internacional Cardener 97.

Del 2002 al 2004 va ser president d’iEARN-Pangea i del 2000 al 2010, consultor dels estudis de Psicopedagogia de la UOC. Del 2005 al 2010 va ser codirector del projecte Espurna i actualment és professor a l’IES Cal Gravat. Tanta activitat li ha provocat un ictus que l’obliga a fer dieta i esport.

—Tot i que era molt jove em vaig sentir molt reconegut i agraït. Recordo que estava molt nerviós i ni tan sols vaig donar la mà als membres del jurat. Penso que els premis no s’han de buscar, però sí acceptar-los amb orgull. Crec que sempre ha de ser benvingut i en el meu cas m’anima a treballar en la mateixa línia de les tecnologies de l’aprenentatge, del coneixement i l’educació, que aleshores eren un tema emergent. Estic content d’haver pogut contribuir perquè el Bages hagi estat un referent durant anys en la telemàtica educativa. Ara bé, també tinc clar que sóc un més de la colla i que hi ha altres companys tan mereixedors com jo dels reconeixements.

—Va estar bé el tercer premi Retines, un concurs de curtmetratges i projectes audiovisuals, atorgat pel Col·legi d’Edu­cadors Socials de Catalunya al treball fet amb els alumnes nouvinguts de l’IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, conjuntament amb les professores Flora Grané i Guillermina Martínez de l’escola d’adults de Sant Joan, amb la participació d’Albert Marañón, regidor d’Educació, que ens fa la proposta d’explicar una història de les diverses onades migratòries tal com són. Era un treball audiovisual, De tothom, de cadascú, que acosta els protagonistes dels tres processos migratoris que configuren l’actual Sant Joan de Vilatorrada. Qui rebutja més els nouvinguts són els que fins fa poc eren els rebutjats. Els anys 60 i 70 del segle passat venien d’Andalusia i Extremadura per treballar a la fàbrica tèxtil, mentre que abans ho van fer els de Sant Mateu i Callús que van anar a Cal Gallifa. L’experiència demostra que tothom és del lloc on se sent i es pot viure la pertinença al poble d’una manera diferent. Les trobades entre l’escola d’adults i els nostres nanos van provocar converses amb escenes boníssimes, com per exemple que els immigrants d’Andalusia tardaven dos dies a arribar a Sant Joan, mentre que els nouvinguts d’avui poden venir de la Xina en 7 hores. Va ser un treball en equip amb mestres com Mingo Haro, Felip Bernabeu, Ester Portell i Flora Grané.

—En el meu cas, gens. La diversitat enriqueix. Una aula d’acollida serveix per poder ensenyar, però és evident que alhora hi aprens moltíssim.

—El desembre del 2005 tenia plaça al Pius Font i Quer, quan la directora de l’escola de Sant Joan, Anna Torruella, em va cridar per engegar un projecte nou d’aules d’acollida en un altre moment del boom de la immigració. Hi vaig estar del 2006 al 2009. Amb la Flora Grané vam ajudar perquè els immigrants s’integressin, ja que la societat catalana és molt acollidora. Aquestes aules han estat molt innovadores en les darreres dècades.

Des del 2009 estàs a l’institut de Cal Gravat en barracons, oi?

—Sí, mentre no s’acaba l’edifici nou. Des del 2009, a proposta de Toni Massegú, treballo amb Lídia Biescas, una excel·lent psicopedagoga, i amb Carme Morros, amb qui portem el projecte Ambúrnia, d’atenció a la diversitat, que m’engresca i em motiva. Es porta a terme al barri de la Balconada, molt castigat per la crisi. Ambúrnia és un recipient prou petit per portar a mà i prou gran per encabir-hi coses. Es tracta d’un projecte de l’INS Cal Gravat i la fundació Rosa Oriol. Vam entrar en contacte amb la fundació i el convent de Santa Clara, que tenen uns horts ecològics darrere Ca l’Aligué, portats per nois que viuen a la residència, i els fan de monitors. A la pel·lícula L’endemà, d’Isola Pasola hi surten alguns. Com que no sóc un mestre gaire convencional, m’engresquen aquests projectes. La meva feina a Cal Gravat és polivalent, ja que a més dels grups de diversitat, faig Socials i sóc el tutor de primer d’ESO.  D’altra banda, amb la a Diputació, Pangea i l’Ajuntament de Manresa, a través d’eines de geo-referenciació, fem un altre projecte, l’estudi d’un quilòmetre quadrat al voltant de l’institut.

Inicis

—Em va impressionar molt el tema de Chiapas, on les notícies no provenien dels periodistes sinó de gent de la base amb accés als mitjans de les noves tecnologies. Això em va fer pensar molt. Vaig veure que estaria bé utilitzar les noves eines a la recerca d’un tractament educatiu, perquè eren uns mitjans molt poderosos. Co­mença IEARN Pangea i aquesta nova eina educativa sorgeix en el context històric del restabliment de les relacions entre el bloc occidental i l’oriental. El primer gran projecte en què participo ve de professors d’Atlanta i és pedagògicament innovador, encara ara. EUA impulsa Internet i les escoles d’allà aprofiten el marc de col·laboració i l’obertura dels països de l’Est per exportar-ho. Inicialment, agrupa escoles de diferents països: EUA, Rússia, Austràlia, Holanda, Anglaterra... Ens agrupàvem de quatre en quatre, amb un programa que tenia per lema: pensa globalment i actua localment.

—És la primera xarxa educativa en què participo amb Narcís Vives i altra gent de la seva escola, com ara Joan Carles Berrocal i Xavier Ávila. Es va treballar amb el grup de Recerca Pedagògica, Tídoc. Recordo que estava acabant la carrera d’Història i treballava a l’escola de les monges de Sallent.

—Les BBS són els principis d’Internet, amb les primeres formes de connexió i fòrums organitzats per temes. Estic molt agraït a Narcís Vives perquè significa la meva entrada en el món d’Internet.

—Hi coincideixen tota una sèrie de factors, entre ells que estudiem el medi ambient i centrem els diversos projectes educatius de telecomunicació en l’àmbit local. És la primera jornada promoguda des de la base, educadors fonamentalment, i no des de l’administració i les universitats, tot i que l’ICE de la UAB hi va donar suport. L’Ajuntament de Callús, amb el Ramon Fons i el Francesc Casé, es va posar al davant. Hi participen unes 140 persones que surten de la base i anys després han continuant treballant en aquest camp. Es va fer el maig del 96. El juliol del mateix any, es fa la 3a Conferència Internacional de l’iEARN, on vam poder assistir gràcies als recursos proporcionats per l’Ajuntament de Manresa, i allà es va decidir que la propera conferència seria a Callús. La nostra candidatura es va imposar a les de Ciutat del Cap i EUA.

—Aportar suport tècnic a una organització amb sensibilitat i projecció social, allotjada a la UPC. Hi vaig entrar en contacte conjuntament amb en Clotet i la Palmira Santamaria. Els principals impulsors de la xarxa Pangea van ser Miquel Colomer, Leandre Navarro i Roc Massaguer.

—Un cop adjudicada, quan van veure que la gent del Bages en teníem ganes i érem els més engrescats, vam poder fer el Congrés Internacional Cardener 97, aquell any. Eren els moments de l’arrencada d’Internet i va ser una conferència internacional que va anar molt bé i va ser un fet insòlit i irrepetible. Aleshores, Callús en el tema de la telemàtica educativa, era la punta de llança i fou un referent durant força anys, gràcies a la coincidència de diversos factors. En remarcaria el mèrit de la gent del poble, que es va oferir voluntàriament per fer trasllats des de l’aeroport del Prat fins a Callús. Recordo que els invitats s’allotjaven a Manresa, però dinaven a l’escola de Callús. Fins i tot, Ra­mon Fons va aconseguir posar aire condicionat a l’escola d’una manera provisional. Entre d’altres anècdotes recordo que el primer dia, la gent del poble va viure un gran enrenou i alguns avis entraven al casal a veure què passava. Alguns fumaven caliquenyos i alguns assistents van demanar que els convidéssim a apagar-los...

—Va ser una conseqüència de tota la moguda viscuda i de tot el que havíem après fins aleshores i la versió aplicada a la Catalunya central, on es va crear una xarxa molt potent amb mestres de la comarca: Antònia Maria Gorgas, Josep Guzmán, Jaume Illa, Àngel López, Joan Ros o Toni Casserras. LaceNet connecta amb la idea de canviar les coses des de la localitat. La xarxa és presidida per Palmira Santamaria i promovia projectes de col·laboració entre les escoles de primària, però ara també de secundària, majoritàriament del Bages. Sàlix és el personatge que identifica la xarxa i és un iber protagonista del primer projecte, amb l’objectiu que impactés en les escoles del territori. Un seguit de mestres van aprofitar el rebuf per crear una xarxa que ha marcat tendència dins les escoles del Bages, com el projecte sobre els sentits per a nens petits, on el contingut educatiu és més important que les tecnologies. També vam col·laborar amb Jaume Torras, de l’antiga Caixa Manresa, en el seguiment de l’expedició de l’Everest de l’any 2000, a través del Sàlix. Estàvem ficats dins l’engranatge internacional on LaceNet era l’ànima de Pangea. Vam presentar el projecte a Sud-àfrica i després n’hem fet de nous sobre la Llum, o els valors en joc de l’esport. Una altra fita després de primària va ser intervenir a secundària amb Jordi Marín, Maria Estruch, Joan Carles Sampere, Toni Tubio, Josep Guzmán, Palmira Santamaria, Ignasi Cebrián, Jordi Corominas...

—L’any 1997, Alfons Vila (mort el setembre del 2013) m’engresca a muntar–ho al Quercus de Sant Joan. En no poder anar a la UAC (Unitat d’Adaptació Curricular, amb alumnes amb problemes d’aprenentatge i comportament, que crear el Departament i els instituts han de buscar els professors que les tirin endavant) de Sant Joan, vaig poder anar a la de Sallent. He anat sempre on m’ha engrescat el projecte, per poder aportar-hi alguna cosa, sense que m’importi haver-me de desplaçar. Hi vaig estar fins el 2003.

—Després d’haver estat un any en una altra UAC al Guillem Catà, i en guanyar el Tripartit, em van oferir ser Cap de Servei de la Societat del Co­neixement, un càrrec de gestió administrativa del qual vaig treure una bona experiència. Però al cap d’un any i mig em vaig adonar que el que volia era reincorporar-me a les trinxeres, ho vaig demanar i ho vaig fer.

Espurna

—Neix el 2005, amb l’aula d’acollida a l’institut Pius Font i Quer. Utilitzem el Moodle de la intranet per organitzar els cursos als instituts. Fem un bon equip amb Núria Reguant, que treballa la immigració. Pepita Corominas era la subdirectora general del departament d’Ensenya­ment de la Generalitat i em va encarregar una pàgina web d’orientació educativa. Munto el projecte que arrenquem amb Ferran Mas per organitzar activitats i continguts a les aules obertes d’alumnes amb dificultats. Cada setmana l’havien d’alimentar de nous continguts i portava hores de feina. En aquella època, Joan Badia era el director general d’Ense­nyament, Vallcorba el subdirector i també hi eren Jesús Viñas i Joaquim Núñez. Els deixem el projecte, que valoren que valia la pena. El passen a l’ICE de la UAB, que es fa càrrec de la direcció del projecte, que creix en prestigi i es converteix en referència per a aules obertes. El paraigua universitari permet que cada any encara es facin unes jornades, que actualment compten amb un espai d’educació primària i un de secundària.

—A educació infantil han de jugar, manipular. Les noves tecnologies només hi han d’intervenir quan aportin quelcom que els mitjans convencionals no ens puguin aportar.

—Tots els nois han de gaudir de les mateixes possibilitats i recursos. S’ha d’aconseguir que tots tinguin aquest accés . Hem d’evitar que ningú quedi fora del sistema per raons econòmiques o de gènere.

—És clar el trencament que es produeix entre la gent que té accés a l’educació, amb les eines i els mecanismes, i la gent que no en té. La fractura educativa es correspon amb la fractura social, que també engloba la digital. Curiosament, en l’actualitat, tothom té mòbil, però no es té clar quines són les prioritats, sobretot en famílies amb dificultats econòmiques.

—És útil i interessant en els casos en què l’educació presencial no és possible. Gràcies a la UOC molta gent ha pogut ac­cedir als estudis universitaris. Jo crec en l’equilibri entre les dues: la presencial i a distància, sempre que servei­xi per aprendre i no per despersonalitzar.

—De mestres innovadors n’hi ha molts, però de centres innovadors, ben pocs. S’ha de fixar una línia coherent i un bon proejcte educatiu en aquest àmbit, des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat. Si no, fem activitats enlluernadores que només es queden en l’anècdota.

—Afavoreixen la competitivitat a partir d’una realitat esbiaixada. Per què tenen en compte uns factors i no uns altres? Així, per exemple, que és més important per als nens l’any del descobriment d’Amèrica o el respecte al patrimoni local? Els seus autors determinen els criteris amb què faran aquests informes. Penso que no tots els criteris són educatius, sinó que alguns són més aviat productius.

—Penso que hi ha molta feina a fer en el món dels professionals, dels pares i dels adults en general. Internet és una eina d’oci i de comunicació, moltes vegades banal. És clar que hi hem de donar un sentit pedagògic, els docents i els pares. La introducció dels mòbils, que no tenen manual de bones pràctiques, només serveixen per improvisar sobre la marxa. Hi ha molts mals hàbits i s’arriba a l’extrem que els nois dormen amb el mòbil sota el coixí del llit.

—Una bona aplicació dels videojocs pot ser didàctica, com per exemple els serious-games. Així, per exemple, si han d’estudiar una ciutat, juguem junts al Sim City. És una eina més dins de l’aula. És cert que n’hi ha de tota mena i l’addicció sempre és dolenta.

—Liderat per Carme Barba fins la seva mort el setembre passat i Sebas Capella, és una de les comunitats de webquest més importants de fora dels EUA. Promou unitats didàctiques amb format consensuat i són eines d’un potencial pedagògic molt important. Són reptes que es plantegen als nois, que han de resoldre amb una metodologia concreta.

—És una tasca incompleta i fins ara no s’ha avançat tant. El cert és que a la majoria d’aules encara hi predominen els llibres de text, amb algun ús dels ordinadors, però que és el mateix que abans conceptualment. Simplement, de les pàgines de paper hem passat a les pantalles digitals. De manera que el suport és diferent, però en essència, la metodologia és la mateixa. Per sort hi ha excepcions i es fan coses molt creatives.

—Doncs, exigir-los la millor formació possible en l’àmbit de la psicopedagogia i, especialment, en metodologies d’aprenentatge, entre les quals hi ha les relacionades amb les anomenades Tecnologies de l’Aprenentatge i del Coneixement.  La formació sobre els diversos camps del coneixement se suposa que ja la tenen acreditada pel títol universitari.

—Són opinions oportunistes i és lamentable haver d’escoltar segons quines coses. Arribar a negar l’existència del nazisme i dels camps de concentració en persones teòricament qualificades és més que penós. Tenen visions distorsionades de la realitat i algunes de les seves afirmacions justificant el franquisme en països com Alemanya serien considerades delicte.

El perfil

 

Ramon Barlam Aspachs neix a Sallent el 8 de febrer de 1964. El seu pare, Antoni, treballava a la fàbrica de les Culleres i la seva mare, Marta, havia treballat a Cal Masover i en diversos tallers del tèxtil. Comença els estudis al col·legi de les monges, d’on passa als claretians. A segon de primària passa al Torres Amat. A Manresa, estudia a l’institut Lluís de Peguera i fa el COU al Pius Font i Quer. També hi comença els estudis de Magisteri, concretament a les Saleses, i acaba els dos cursos restants a Bellaterra. Des del 1986 treballa com administratiu a l’escorxador d’Avinyó i fa mitja jornada com a professor a l’escola de les monges de Sallent. Fa el curs pont d’Història a la UAB i es llicencia el 1989. Completa la formació acadèmica reglada el curs 1995-1996 amb un Màster a la Facultat de Ciències de la Comunicació (Periodisme) de la UAB, sobre Comunicació Interactiva, Telemàtica, Multimèdia i Internet. Des de 1990 s’ha especialitzat en l’ús educatiu de les TIC i el 1991 passa les oposicions i comença a exercir la docència en totes les etapes educatives, des d’educació infantil fins a ensenyament superior: el curs 1991-92 a l’escola Collbaix de Sant Joan de Vilatorrada i el 1992-93 en una escola de primària d’Igualada.

 

Amb l’arribada de les noves tecnologies i amb la formació permanent connecta amb professionals que es preocupen per l’aplicació educativa de la tecnologia i les xarxes de comunicació. S’inicia amb el Calidoscopi 1990, amb el grup de Recerca Pedagògica Tídoc-Projecte i amb les BBS, després internet, i el seu primer gran projecte és Bongoh. S’adona que l’ús de les noves tecnologies amaga molt potencial educatiu i de seguida les fa servir com a eines. És un dels impulsors de LaceNet, xarxa educativa comarcal del Bages, i serà president de l’entitat del 2006 al 2008.

 

El 1993 es casa amb Isabel Fernàndez, amb qui tenen dos fills: Ramon i Guillem, i treballa a Callús. Amb Ramon Fons, Angel López, Teresa Lladó, Montse Canet i alguns altres mestres munten la primera pàgina web d’una escola de l’estat espanyol. L’any 1995 se’ls reconeix amb un accèssit del premi Moëbius Multimèdia, a la Pompeu Fabra. El grup participa en les primeres jornades educatives de telecomunicació i impulsen l’aula a Internet de l’escola Joventut de Callús. El 1996 també va ser nomenat Callussenc de l’any i rep el Premi Bages de Cultura. Des d’aquest any s’especialitza en atenció a la diversitat a l’ESO, amb aules obertes i d’acollida i grups de diversificació curricular. Des del setembre de 1997 fins a l’actualitat és membre de l’equip de formadors en TIC i Educació de l’ICE, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Del 2000 al 2010 és consultor dels estudis de Psicopedagogia de la UOC, on agafa experiència en l’educació a distància. Del juny del 2002 al setembre del 2004 és president estatal de la xarxa internacional d’educació i recursos (IEARN-Pangea). Cap de Serveis de la Societat del Conei­xement de la Generalitat des del juliol del 2004 fins el desembre del 2005. Coordinador, amb Esther Sancho, Montserrat Vert i Mònica Valverde, de l’equip pedagògic del projecte Espurna i de l’espai Kampus de l’ICE de la UAB i del departament d’Educació. Del 2005 al 2010 serà codirector del projecte Espurna, fins al 2013 coordinador pedagògic i actualment membre de l’equip de coordinació. També des del juny del 2013 coordina l’espai Kampus de la xarxa Espurna, adreçat a alumnes i professors de l’ESO. Des del setembre del 2010 és professor de Secundària a l’IES Cal Gravat de Manresa, on s’encarrega del manteniment de l’espai web i de l’entorn virtual d’aprenentatge (moodle). En el curs 2013-14 va introduir les tauletes tàctils a 1r d’ESO.

 

Ha participat en cursos de formació, congressos de l’IEARN i jornades a Catalunya i l’estat espanyol, així com Hongria, EUA, Irlanda, Canadà, Egipte, Argentina, Sud-àfrica,Rússia, Taiwan... Ha col·laborat amb universitats, com la FUB, la de Múrcia, la Internacional d’Andalusia, la Jaume I de Castelló i amb els governs del País Basc i de Castella i Lleó. Ha publicat articles a Cuadernos de Pedagogia, Escola Catalana, Comunicació i Pedagogia, Perspectiva Escolar, Guix i Aula de Innovación Educativa. En aquestes dues darreres publicacions ha estat 8 anys coordinador dels seus suplements TIC. També ha publicat pràctiques d’aula d’innovació educativa com: Escritura colaborativa sincrónica para crear y gestionar una ciudad. El uso de nuevas prácticas comunicativas para el aprendizaje escolar, amb Glòria Durban i publicat per Graó. Amb Josep Masalles expliquen el projecte Espurna en el llibre Espurna: Un proyecto telecolaborativo de utilización de recursos TIC y de metodologías interactivas en el aula (a ‘Global e-learning’), coordinat per Ana Landeta. És coautor dels llibres: Metodologies, eines i estratègies TIC per a una educació multicultural a l’ESO, amb Flora Grané, Núria Alart i Núria Reguant; Ordinadors a les aules, la clau és la metodologia, coordinat per Carme Barba i Sebas Capella; El bazar de los locos, on va escriure un capítol sobre l’ús del twitter, i Enseñar en la sociedad del conocimiento. Reflexiones desde el pupitre, amb Jordi Marín i Clara Oliveras.