Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de desembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D'amics amics, dels que ho deixarien tot per córrer al teu costat a abraçar-te quan necessites l'escalf d'algú, n'hi ha molt pocs. Jo en tinc uns quants, poquets però valuosos. El cercle de coneguts és més ampli i de saludats, encara més. Però avui, en la meva última opinió de l'any, us vull parlar del primer grup i, en concret, de les meves amigues.
Tinc la sort de conservar una amistat intensa amb un grup de dones que vaig conèixer en plena adolescència, a l'institut Pius Font i Quer de Manresa. Mai oblidaré les paraules d'un savi professor de grec, en Tonet, que en acabar COU ens va dir: "Aquests amics que teniu ara són els amics de debò. No els perdeu i ho seran per sempre". Recordo aquell moment perfectament. Erem en una taula del bar Ujaque. Em sentia la sang bategar i notava una excitació desbordant per prendre les regnes de la meva vida, per anar a la universitat i convertir-me en periodista. Escriure articles, fer ràdio, sortir per la tele, fer llibres... No sabia què em depararia el destí i la incertesa alimentava encara més la il·lusió.
Cadascuna de les dones d'aquest grupet va triar el seu camí: estudis, horaris, amistats, feines, parelles, viatges... La nostra relació anava sobrevivint a totes les transformacions vitals que se succeien. Van haver-hi èpoques de quedades setmanals, temporades de trobades puntuals però d'alguna manera, sense saber-ho, aquell lligam teixit entre hores d'estudi, caminades a peu fins a casa, balls d'estudiants i moltes rialles es mantenia inalterable. Era una goma elàstica que donava prou llibertat que moure't i que sempre tornava al seu lloc. Indeformable. Inalterable. Un producte ideal, en definitiva.
Aquest desembre he posat a prova l'elasticitat de la goma. Feia més de sis anys que havia perdut una d'aquestes amigues. Pensava que no la recuperaria mai més, que l'amistat de tant estirar-la s'havia trencat. Notava un cert buit però havia après a conviure-hi. Però de sobte, un dia inesperat et dutxes, portes els nens a escola i marxes cap a treballar sense saber que a mig camí et trobaràs algú que havies perdut, que us mirareu als ulls, que us abraçareu en silenci i que tot tornarà al lloc on era com si el temps no hagués passat.
Els humans som així. Un sac de contradiccions. D'errors i d'encerts a parts iguals. El retrobament amb una vella amiga m'ha connectat amb l'amor en estat pur. El millor regal.
Bones Festes!
