Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ART. 180m2, 2.000 fotografies i 30 dies de feina. El resultat és “Tenet”, el mural de
Clara Oliveres, de la seva germana
Berta i de la seva àvia Rosa Rebordosa. L’obra ocupa una paret de l’avinguda de les Bases de Manresa, prop de la plaça Prat de la Riba, i ha estat possible amb l’ajuda de la beca Art k’suma que, des de l’any 2012, ofereix l’Ajuntament de Manresa.
Clara Oliveres ha pintat un mural de 180m2 en 30 dies
«Amb el vídeo es pot mostrar tot el treball que hi ha al darrere»
La primera pregunta que passa pel cap, com va sortir la idea de fer un mural tan gran?
-Aquesta bestiesa tan gran, oi?! L’any passat vaig fer un Erasmus a Bristol. Quan vaig arribar-hi, vaig veure que la ciutat estava pintada per tot arreu. Hi havia murals enormes, edificis de 30 pisos amb tota la façana pintada. Bristol no és una ciutat gaire bonica perquè és plena de formigó, però els murals li donen molta vida. I me’n vaig enamorar.
I de Bristol a Manresa...
-La meva germana es va assabentar de la beca Art k’suma que ofereix l’Ajuntament. El programa està obert a tota mena de projectes i vam presentar el nostre amb les referències de Bristol. També vam dir que hi hauria un vídeo amb tot el seguiment de la creació. A més, era una aportació artística per a Manresa amb la possibilitat que hi pogués participar la gent gran.
Qui va fer què?
-El disseny el vaig fer quan era a Bristol, aprofitant altres treballs. Vaig barrejar-hi diverses idees. La Berta es va encarregar de fer les fotografies cada dia que pintàvem, d’editar el vídeo i de posar-se en contacte amb l’Ajuntament.
El resultat, doncs, són trossos de peces que tu ja tenies fetes?
-Sí. Tot és una barreja dels treballs que vaig fer a Bristol. Per tal de treballar les diverses tècniques et deien: “fes un dibuix ràpid, ja!”. La balena que hi ha al mural va sortir d’aquí. Els dos avis que hi apareixen són unes il·lustracions que vaig fer com a projecte de final de carrera. I la ciutat i els globus surten perquè a Bristol n’inflen molts i els deixen anar de cop- És molt espectacular.
Aquests dibuixos fets de forma ràpida, tenen alguna explicació simbòlica?
-No va per aquí. La diferència entre la universitat d’aquí i la de Bristol és que allà formes part d’un circuit enorme. Pots treballar l’estona que vulguis al costat de molta gent que també s’hi està moltes hores. Així, et vas fixant en els altres. Les classes són posades en comú de tot, per compartir idees i observar els projectes dels companys.
Teniu alguna idea pel vídeo?
-Volem pintar un codi QR perquè la gent pugui acostar-hi el mòbil i veure el vídeo de com es va fer. Això també està bé, perquè veus un mural pintat i no saps el procés que hi ha al darrere.
180 m2 es diu ràpid, oi?
-D’això me’n vaig adonar quan era a Bristol. Allà fan un dels festivals més grans del món de pintura de murals. Vénen artistes de tot el món i, durant una setmana, pinten parets. Així s’asseguren que cada any es van renovant els murals i que n’hi ha de gent d’arreu del món. Seleccionen els millors artistes per pintar les parets i a altres participants els munten plafons de fusta per tota la ciutat. Hi ha obres que s’hi queden definitivament i d’altres que no. Quan passeges i veus la gent pintant t’adones de la feina que hi ha. Per això, amb un vídeo es pot mostrar què hi ha al darrere.
«Hi havia gent que venia del Lidl i ens donava galetes»
“Tenet” és el nom del mural?
-El nom prové del llatí i és un palíndrom que significa dogma. El mural, de punta a punta, és una dona embarassada estirada. Volíem representar tot el procés de la vida, però no de la vida humana, sinó de la creació de tot. Llavors, el que significa la dona és la vida en si.
I la resta?
-El mural comença pel cap de la dona, amb els cabells i l’ocell que neix, que seria com el símbol de gènesi, del principi de tot. Llavors hi ha la part de la cara fins al pit, on hi ha tot el procés de la lluna: la formació de planetes i del cosmos. A partir del pit hi ha la panxa, que seria una zona fèrtil, on apareix la vida humana, la infantesa, els primers passos. Després hi ha la ciutat on comencem a desenvolupar la humanitat. Els globus signifiquen les idees, ja que quan creixem no parem de desenvolupar-ne. Tot plegat a nivell més psíquic. El banc representa el monet en què comencem a parar. El camí coincideix amb les cames de la dona, un tros molt buit, que seria el final de la nostra vida. La parella d’avis seria el final i llavors hi ha el bosc i els peus de la dona, que representen la mort o el més enllà. Per acabar, hi vam posar Montserrat com a símbol de casa nostra.
A pintar tot això, també et va ajudar la gent gran?
-Van venir a ajudar-me tres dies, eren amics i coneguts de la meva àvia.
I què havien de fer ben bé?
-Vaig fer el dibuix en llapis, després en retolador i, a continuació, la gent gran va pintar trossos de color. Em van ajudar a fer les parts grosses de pintura, el tros de la balena o el cel.
Un projecte familiar...
-Sí, va ser bonic, intensiu. A banda del mural que hi ha quedat i que la gent pot veure, l’experiència amb tothom qui hi passava per davant mentre pintava va ser interessant.
Què us deia la gent que passava mentre pintàveu?
-Al principi ningú ens deia res. Cap al final, ja sabia la gent que passava i a quina hora ho feia. Teníem una planificació diària i, si veiem que passaven els de les dotze i no anàvem a l’hora, sabíem que havíem d’anar per feina. Els últims dies, un home ens portava coses de l’hort, un altre un disc de música i, fins i tot, hi havia gent que venia del Lidl que ens donava galetes!
«Hi ha hagut pintors boníssims als quals no s’ha valorat el seu treball fins que han estat morts. I penses... tampoc seria això»
Un cop vas veure la paret acabada, com et vas sentir?
-És bastant gratificant. Penses: “que bé.” El primer dia que ja no hi havíem d’anar se’m va fer estrany. I després pensava... “espero que almenys aguanti una setmana, perquè és molt temptador fer-li una espraiada, oi?” Però bé, veig que va aguantant. I sí que és molt xulo.
Tens ganes de fer-ne més?
-N’he de fer més. Crec que l’art no ha de ser elitista, ha de ser de tots. En realitat, l’art és cultura i com més obert a tothom millor. M’agrada molt veure museus i obres clàssiques, però m’agrada, sobretot, el que és representa l’art vinculat amb la gent. Per tant, crec que el mural és el màxim per poder compartir aquest art.
No havies fet res semblant abans?
-Tots els treballs que he estat fent fins ara eren totalment diferents. Això ha estat un experiment. Ara vaig per Manresa i veig parets grises i les pintaria totes.
I com veus el teu futur com a artista?
-És complicat, però si poses la banya... Crec que el truc és fer allò que t’agrada i fer-ho amb moltes ganes. Treballo molt a partir de la motivació. Si un projecte m’agrada, tant me fan les hores i el desgast.
No t’espanta la crisi?
-Has de saber trobar el filó o has de fer alguna cosa que tibi o que agradi. De recursos n’hi ha d’haver i n’hi poden haver de molts tipus. Un projecte social també ajuda a que la ciutat estigui més viva. Em va sorprendre l’opinió de la gent que passava per davant del mural. Els avis, per exemple, pensava que es queixarien o no els agradaria. I, per contra, et deien que era molt bonic. I, en principi, pintar una paret està mal vist. En el món de l’art, mai se sap. Hi ha hagut pintors boníssims als quals no s’ha valorat el seu treball fins que han estat morts. I penses... tampoc seria això.
