Mireu, companys, què escrivia, carregat de desenganys,
un manresà que venia de Madrid, ja fa molts anys:
Adéu, Madrit
Gràcies a Déu ja rebufa
la potent locomotora,
ja ha tocat per fi la hora,
ja arrenca, sí; ja ha sortit.
Adéu, Madrit.
Ja lleugera més que el vent
camps a través se m’emport;
ja no veig aquella cort,
on tant i tant he patit.
Adéu, Madrit.
Corre, vola, avança el vent,
que portes un català
que desitja abandonar
per sempre est lloc avorrit.
Adéu, Madrit.
Que tot quant tens tu de bo
veuré jo en ma Barcelona
i ademés a la minyona
que em té d’amors arrupit.
Adéu Madrid.
I ademés veuré la mare,
A mon pare, a mos germans,
i mos amics estudiants
que m’esperen ab neguit.
Adéu, Madrit.
Sí, adéu, que més que tes gales
estimo la senzillesa
de les costums de Manresa
que palpitar fan mon pit.
Adéu, Madrit.
Francisco de Mas
La Antorcha Manresana, 19.06.1859
I mireu què ens fa arribar un any més en Vilamala,
una bonica nadala, de les de sucar-hi pa:
Nadal té més sentit, si en fem temps de mudança,
ja que la llum que neix ens du nova esperança
per ofegar amb el crit el mal que tots alcança,
el mal que ve de mi, de tu, de tots, d’Almansa.
Nadal té més sentit, si fem una cantada
compartint els torrons i la taula parada;
si quan sentim el truc d’algú que ve de fora
li fem lloc a la llar i el volem a la vora.
Nadal té més sentit quan ens deixem corprendre
per l’infant que al Portal ens mira amb posat tendre;
si fem com els tres Reis, obrim bé les parpelles
i enfilem nous camins on brillen les estrelles.
Nadal té més sentit, si deixem de fer l’ase
i rebutgem les lleis que ens va imposar l’espasa
ara fa tres-cents anys, i fem tabula rasa
tot demostrant al món que som d’aquí, de casa.
