Escriptors negres amb carta blanca

REPORTATGE. En els últims anys, una desena de novetats editorials signades per personatges populars i mediàtics han estat estat escrits pels manresans Zulima Martínez i Genís Sinca. La literatura, com altres àmbits de la vida, també té baixos fons.

Hi ha escriptors que signen els llibres amb el seu nom, n'hi ha que els signen amb pseudònim i n'hi ha que els signen altres per ells. És el cas dels escriptors coneguts com a negres o fantasmes . Si no fos perquè, a banda de ser una mà llogada, Zulima Martínez i Genís Sinca despleguen una obra paral·lela, es mantindrien literàriament en l'anonimat.
 

I s'hi mantindrien pel compromís de confidencialitat que adquireixen tan bon punt reben l'encàrrec per part de l'editorial o de l'interessat. Tant Zulima Martínez com Genís Sinca, dos narradors manresans amb nom i trajectòria literària pròpia, durant els darrers anys han escrit sense signar una desena de llibres, firmats per esportistes d'elit i altres noms rellevants de l'incert món de la fama.

Zulima Martínez

Els negrers

 

Zulima Martínez va convertir-se en una negra a partir d'un màster d'edició que, en finalitzar filologia hispànica, va cursar a la Universitat Pompeu Fabra. En el seu cas va ser un segell editorial determinat, vinculat a l'editorial Planeta, que va proposar-li escriure les biografies, després publicades com a autobiografies, de personatges populars vinculats amb el món de l'esport, la música i la medicina. Martínez explica que "alguns d'aquests personatges haurien pogut escriure perfectament el llibre, perquè en tenen prou capacitat, però no és el seu ofici i, a més a més, escriure implica temps, que és el que no tenen". En els cinc llibres escrits com a negra , Martínez remarca que els seus protagonistes "tendeixen a destacar d'ells mateixos l'esforç, la constància i la normalitat". I subratlla que "per damunt de tot, volen expressar la necessitat de fer-se propers i fer-se estimar perquè de famosos ja ho són".

 

A Genís Sinca, en canvi, les sol·licituds li han arribat de la mà de negrers particulars, coneixedors del seu ofici com a periodista, guionista i escriptor. A diferència de Martínez, a qui demanaven biografies, Sinca --que també n'ha escrites, però sempre signades per ell-- ha publicat sis novel·les per a personatges mediàtics, "que busquen en la lletra impresa la perdurabilitat que no pot oferir-los un èxit mediàtic efímer". Confessa que fins i tot ha fet de negre d'algun escriptor de bona reputació i que "alguna editorial ha acabat editant un d'aquests llibres ignorant-ne l'autoria real".

 

 

Consti o no per escrit, el negre es compromet a silenciar les dades del negrer i del llibre, així com aquelles confidències off the record expressades per la persona biografiada, quan es tracta de textos memorialístics. Martínez comenta que, en el seu cas, l'únic contracte que existeix és entre l'editor i el personatge. I afegeix: "De vegades, els noms dels autors fantasmes també apareixen als crèdits, per allò dels drets d'autor. Pel que fa a mi, l'editor em paga un tant per pàgina i llestos". La tarifa de Sinca és per novel·la i any: "Si la volen abans, el cost és més elevat". Martínez i Sinca coincideixen a comentar que quan els encarreguen un text l'única cosa que el negrer té clara és el termini i la signatura.

 

Tot i no formar part del contracte, Sinca afirma que en alguna ocasió ha elaborat també el guió per a l'acte de presentació del llibre, en el qual ell mateix ha assistit com a públic, anònimament.      

 
Genís Sinca

L'encàrrec

 

A Martínez l'editor li dóna un nom, un contacte i una data de termini, que sol ser de tres mesos, durant els quals sosté entre sis o nou entrevistes amb el biografiat. Segons ella, "el nombre i l'extensió de les trobades depenen de la disponibilitat de l'entrevistat, ja que en ser personatges famosos es mouen constantment." A partir del contingut de les entrevistes i d'un dossier previ amb entrevistes i currículum, la negra va escrivint "la biografia com si fos una autobiografia". L'escriu en primera persona "però amb la distància deguda, perquè el meu estil i la meva veu són meves. Quant al to, me'l proporciona la transcripció de l'entrevista". Explica que al llarg de les entrevistes, complementades a vegades amb trucades i correus electrònics, "sorgeixen moltes confidències impublicables, que t'ajuden a humanitzar el personatge". L'última entrevista posa punt final a la relació entre biògraf i biografiat: "Enllestit el text, el passes a l'editor o a l'agent del personatge, perquè hi donin els vistiplau, facin esmenes... En alguna ocasió he hagut d'esmenar coses que l'entrevistat nega haver dit, malgrat que tot queda enregistrat. De tota manera, tant se val, perquè és ell qui signa el llibre. Tu hi has posat el com i ell, conjuntament amb l'editor o el seu representant, acaba decidint què dirà o deixarà de dir el llibre".

 

Escriure una novel·la per encàrrec ja és tota una altra història. El negrer, com a màxim, "et suggereix unes escenes", diu Sinca. I continua: "Primer de tot els demanes de quin gènere la volen". Com si el negre fos un gelater, l'escriptor llogat elabora el producte amb els gustos desitjats. En aquest sentit, Sinca recorda algunes peticions curioses: "Un negrer va dir que hi volia un vampir, perquè en aquell moment els vampirs estaven de moda. Un altre volia que parlés d'un paio que durant un un vol se sentia atret per la seva acompanyant de seient, cosa que a ell li havia succeït i sospirava amb la idea que aquella noia en llegir la novel·la s'hi trobés reflectida". Explica com un altre negrer, després de llegir el text, va exclamar: "Todo esto es demasiado catalán", considerant tal vegada que com més internacional fos la història més còsmica seria la fama.  

 

 

Sinca és ben explícit: "Hi ha molts més negres del que la gent es pensa. Jo en conec uns quants i no els falta feina". Assegura que "mentre hi hagi analfabets i vanitosos hi haurà negres". De fet, això dels escriptors negres no és cap novetat. Grans autors, com Alexandre Dumas, tenien al seu càrrec un planter d'escriptors que escrivien per a ell. El mateix Josep Pla disposava d'un o més escriptors negres que van traduir bona part dels seus articles del castellà al català, sense que se'n conegui la identitat. Sinca dóna fe que en la literatura catalana actual hi ha més d'un autor amb negre. D'alguna manera, "els antics escrivents de cartes també ho eren, de negres". I afirma que, en l'actualitat, "els escrivents de cartes han desaparegut perquè ja no s'escriuen cartes, no pas perquè hagin deixar d'haver-hi analfabets, alguns dels quals van d'escriptors".

 

Tant Sinca com Martínez consideren que l'ofici de negre no és prou reconegut. "Per als negrers", diu Sinca,"escriure un llibre és com bufar i fer ampolles". Aquesta banalització de l'ofici sovint es fa extensiva als guionistes: "Si els guionistes de TV o de cinema, tal com va passar fa uns anys a Estats Units, es plantessin, hi hauria una paràlisi total". Reconeixen sentir-se satisfets d'aquesta experiència, pel que té de modus vivendi, llibertat d'escriptura i aprenentatge de l'ofici: "És un exercici, adquireixes taules i afines el llapis", diu Martínez. Però ara mateix tots dos prefereixen centrar-se en les seves creacions. Sinca es troba treballant en la continuació d' Una família exemplar i en les memòries de l'advocat i polític Josep Lluís Vilaseca, primer secretari general de l'Esport de la Generalitat, i de Joan B. Cendrós, empresari, promotor i activista cultural, editor i cofundador d'Òmnium Cultural i del premi Sant Jordi de novel·la. Pel que fa a Zulima Martínez, alhora que revisa la tesi doctoral sobre el poeta Leopoldo María Panero, prepara l'edició de la seva segon novel·la , El esqueleto del iceberg , en què s'explica la història d'una família que, en els anys de la guerra civil, emigra a Catalunya i s'instal·la a Manresa: "És una història plena de silencis, que amaguen rancúnies, inseguretats, vulnerabilitats i un sentiment intens de culpa". Mentre que per a Martínez "fer de negra forma part d'una etapa passada", per a Sinca, amb dedicació plena a l'escriptura, ser una mà llogada continua essent una forma de guanyar-se el pa, si més no fins que pugui viure exclusivament de l'obra pròpia: "El meu somni, òbviament, és alliberar-me de la bola de ferro literària que m'aferra el canell".