Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La filla de l’asfalt no vol ser més esclava i es deixa caure al buit per ser per sempre lliure. Enrere deixa els dies veient creuar les vides dels homes que la miren com un objecte més. La dignitat era per a ella una quimera que ha bescanviat per la seva vida, però el seu exemple és el més alt per a tants que ignorem, immersos en la voràgine de la comoditat quotidiana, de quina matèria tràgica està feta la vida dels miserables. La classe mitjana, ja no diguem els onerosos, és incapaç de percebre el sofriment extrem més enllà de l’impacte momentani de la notícia. La culpa la tenim tots. Se’ns ha de caure la cara de vergonya. Si assenyalem amb el dit els proxenetes de les màfies, encarnació repugnant del mal que viu en moltes persones, és tan sols per evitar la reflexió més dolorosa: que aquest mal no podria créixer en el terreny estèril d’una societat lliure de masclisme i patriarcat. Els ambients que freqüentem són plens de masclisme, a voltes visceral i d’altres subliminal, que acaba convertint la dona en un objecte. És que no hem assistit mai, o fins i tot n’hem estat protagonistes, a les bromes sobre prostitutes o al seu menyspreu? Jo tinc una heroïna per sempre més, aquesta prostituta, víctima de l’explotació sexual més fastigosa, víctima de la vacuïtat moral de la societat, capitana de la dignitat i el coratge, de l’abnegació per una vida no viscuda, ni merescuda.
El sutge que no deixava reconèixer el seu rostre embruta avui les entranyes dels seus companys. El dol és l’odi. Mentre metabolitzen el dolor en ràbia xiuxiuegen una cançó que és un himne de dignitat... «Mañana son los entierros, tranlará, de esos pobres compañeros, mirai Maruxina mirai, mirai como vengo yo». Entre les veus s’enfilen els somiquejos cansats de les vídues, de les filles, orfes de l’amor a l’espòs i al pare, perquè la veu se’ls trenca com les seves vides, per sempre. Però saben, ho saben, que el mot tragèdia és mesquí, una mentida encobridora de la responsabilitat del de sempre. Són els que no baixen mai a la mina, els que no aspiren el grisú mortal, els que no suen en l’infern dels graus centígrads, els que no compten els anys d’una esperança de vida arcaica. Són els que s’enriqueixen amb el dolor i la mort, són els culpables. Els que han bescanviat seguretat per productivitat. Impresentables. Fastigosos. Inhumans. I ells, ja morts, són cops de puny a la nostra consciència, els meus herois particulars. Mai moriran. Són el catalitzador de la lluita obrera, el ressò d'aquella cançó que als anys setanta recordava que «hay una luz que ilumina España entera, que ya se han levantado las cuencas mineras». Sabem qui són els culpables. Anem per vosaltres.
Vint-i-quatre anys són molts pocs. A penes es comença a viure, i ella es va llançar d’un vuitè pis. L’últim mes el va malviure sense menjar, sense dormir, paralitzada per un temor més fort que qualsevol altra cosa, la por que els serveis socials li prenguessin els fills. Ella, que en l’adolescència havia sofert en silenci el drama i la soledat de l’abandó d'una mare, no va voler veure la forma en què els seus fills reproduïen, com una mala broma del destí, la mateixa tragèdia. El suïcidi fou per a ella deixar de sofrir, lliurar-se del dolor de la mare desposseïda, potser també un últim crit de ràbia contra una administració a la qual va demanar ajuda davant la situació d’asfíxia econòmica que patia i de la qual només va trobar menyspreu i amenaces. Ella és la punta de l’iceberg de la pitjor de les conseqüències d’una crisi que és un sistema, un sistema econòmic que desempara els miserables per emparar la misèria dels rics. Els suïcidis creixen en proporció als beneficis de les grans riqueses d’aquest país, i malgrat tot, malgrat que cada vegada més persones decideixen donar un pas tan dramàtic com el de treure’s la vida, víctimes de la depressió i la desesperació, el gruix de la societat callem i continuem vivint com si res. La nostra passivitat és còmplice. Quan tardarem a canviar les coses?
Adriana, Carlos, Antonio, Orlando, José Luis, Roberto, Manuel, Raquel. Tenen noms. Tenen rostre. Són la vida i la mort sota el pitjor dels sistemes, sota les pitjors injustícies, sota una societat podrida. Són l’exemple, són les nostres banderes, són el nostre motor per canviar les coses. Tenim els culpables. Sabem qui són. Anem per ells. Qui sembra la misèria, recull la ràbia.
