Carles Claret | Actualitzat el 14/10/2013

Sobretaules feixistes

Moltes sobretaules familiars han girat al voltant de la figura del franquisme. Sí, a casa tenim estranys temes de conversa... I, certament, les postures no són pas unitàries. Quan es tenen familiars educats en l’etapa més poc porosa del nacionalcatolicisme espanyol, les conseqüències de la propaganda i el sistema escolar del règim acaben deformant —no caldria sinó— la visió sociopolítica de les persones. Persones en molts casos prou agudes, però mancades de referents externs suficients per entendre que ni Franco era Déu per molt cabdill que s’autoerigís, ni els cenetistes i republicans uns herois, ni tots els règims democràtics són una estafa ni, encara menys, que el paradís terrenal sigui la Cuba de Fidel.
 
El desconeixement i la ignorància solen esmicolar-se quan coneixem de ben a prop altres realitats, altres sistemes, altres pobles i, sobretot, altres grans mentides amplificades per la propaganda dels règims. Els nostàlgics dels franquisme —les files del Partit Popular en són plenes i alguns dels més expeditius van desfilar per Barcelona el 12 d’octubre passat— defensen una societat classista en què, com a l’Índia de les castes, els pobres progressaran fins on els rics els ho permetin. I, si es porten bé, tots podran treballar fins l’extenuació. Per validar les estructures, el fi sempre justifica els mitjans i, òbviament, la repressió i la violència estan plenament justificades. Fa pocs dies, un familiar em volia fer creure que va ser Franco qui va instituir el sistema de seguretat social i pensions a l’estat espanyol quan, en realitat, els primers passos van tenir lloc a principis de segle i a la II República en base a les reivindicacions del moviment obrer i a les experiències de l’Alemanya de Bismarck, el canceller de ferro, considerat un dels pares de l’estat del benestar. Una falàcia de l’escola del florido pensil.
 
De la mateixa manera, recordo un peça de noticiari quan el papa Joan Pau II va visitar Cuba per entrevistar-se amb el Comandante. Al patí d’una escola, un nen de sis o set anys responia als periodistes. Li preguntaven si sabia qui era el Papa. Afirmava rotundament que sí, que Woytila “ya estuvo con Fidel en la Revolución.” Hilarant, però cert. Tan cert com que la propaganda a les aules i als mitjans de comunicació manipulats fa forat i converteix en veritats irrefutables les mentides més descarades. Una cosa que s’esdevé des de la Revolució Russa dels soviets a la Veneçuela de Maduro, passant per l’alemanya hitleriana pintada de coloraines funestes per Joseph Goebbels o la militaritzada Xina maoista.
 
Per tant, no cal ser massa espavilat per sentenciar que l’Espanya que es vol imposar a partir de doctrines com la llei Wert és una regressió a la grisor dictatorial. Un procés cap a l’aniquilació de la diversitat cultural i la visió crítica basada en la precarització de l’ensenyament públic i la progressiva detonació de la classe mitjana per seguir estant a la cua del continent en comprensió lectora i càlcul com ha revelat recentment un estudi. Ras i curt, interessen ciutadans pobres, manipulables i directament idiotes. Això és el que volen a Madrid per contrarestar els afanys de llibertat dels moviments socials i polítics. Per això, ja fa temps que la premsa espanyola és de lectura unidireccional i frontista quan Catalunya qüestiona la unitat de l’estat sotmès a la figura d’un monarca esguerrat, es condemna la corrupció política del partit que governa i de bona part de l’oposició o es demana un sistema econòmic més just que rescati persones i no pas  bancs.

En front de la injustícia social i política, els mitjans propaguen un mantra amb tuf de càmfora que, en el fons, apel·la als pilars bàsics del movimiento i, passades tres dècades, enterra els bons propòsits derivats de la Transició per retornar a l’estat centralista més arcaic. La Castella imperialista més cañí, tanca files. Ni més, ni menys. N’hi ha que encara creuen que el discurs de “El País” és progressista? Com a mínim el de “El Mundo” o “La Razón” s’ajusta a la doctrina reaccionària més previsible.
 
Amb aquest panorama, no és estrany que, a la sobretaula —com passa alguna cop a casa meva— l’aclaparat ciutadà de Guadalajara, Oviedo, Jaén o Palència cregui que Madrid té els Jocs Olímpics guanyats sense baixar de l’autobús, que la marca Espanya és un referent a Europa i els brots verds que veu Montoro són com el Monasterio de Piedra en plena primavera i que el catalans som la mateixa pell de Barrabàs: insolidaris, intolerants i egoistes. Estic convençut que molts fins i tot enyoren Franco per posar ordre a l’Espanya on els polítics roben a cara descoberta i, malgrat tot, el PP segueix líder a les enquestes. L’alternativa, el PSOE —i deixant el marge les opcions polítiques més minoritàries— és un partit que després de deixar de ser marxista, federalista i d’esquerres no sap si esquinçar-se l’americana de Gucci del neoburgès i tonar a la pana o provar de ser més reaccionari que la mateixa FAES. No en va, a Catalunya, la debacle socialista va camí de ser antològica.

Navega per les etiquetes

franquismeWertpropagandapolíticaEspanya

COMENTARIS

Bravo!
J. M. Fulquet, 14/10/2013, 17:40

Estimat amic,
com de costum, l'has clavat. Fas una anàlisi impecable de moltes sobretaules que, d'un temps ençà, deuen estar a l'ordre del dia. La desinformació, però, es cura amb un antídot poderós: la informació contrastada i les ganes de no beure a galet. Passa amb això com quan, davant de la ignorància lingüística, la persona afectada presenta com a excusa de la seva incompetència el fet d'haver-se educat en ple franquisme. Quan li dius que, per edat, tu també t'hi has educat, però que, a diferència d'ell, has tingut interès a pal·liar aquest dèficit amb interès i lectures, l'argumentació se li desmunta sola. El problema no són les condicions sociopolítiques existents, sinó les ganes de superar-les.
Resumint, estàs en forma, xaval.
Segueixo enyorant-vos molt. Fins i tot he deixat de demanar taiaaaaats i de menjar bisteeeeeecs perquè em salta "una furtiva lagrima".
Espero veure-us aviat.
Una abraçada,
JM

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Carles Claret@carlesclaret Manresà (del 1977), català i del Barça. Llicenciat en Periodisme i Postgraduat en Gestió Cultural, Assessorament Lingüístic en Mitjans Audiovisuals i Comptabilitat i Fiscalitat. Director d'El Pou Digital i cap de  redacció d'El Pou de la Gallina. Treballa darrere les càmeres a Televisió de Catalunya. Teatralment, ha fet tots els papers de l'auca. També ha impulsat diverses iniciatives empresarials en el camp de la cultura, l'oci i la restauració.
Altres articles d'aquest autor
Associació Cultural El Pou De La Gallina | NIF: G-58376682 | Carrer Sobrerroca 26, 1r 1a | Apartat de Correus 1 - Manresa | Tlf/Fax: 93 872 50 18 | elpou@elpou.cat | Condicions d'ús
Ús de cookies
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar les visites a la web, com també per recordar els usuaris que hi accedeixen. Si accepta la seva instal·lació, considerem que accepta el seu ús. Per canviar-ne la configuració o obtenir informació sobre la nostra política de galetes premi aquí.