​Henry David Thoreau va escriure Walden o la vida als boscos el 1854, llibre de referència per a qualsevol que intenti capir les relacions entre la natura i la humanitat. Hi narra els dos anys, dos mesos i dos dies que va viure a la natura en una petita cabanya, a dos quilòmetres i mig de la ciutat de Concord (estat de Massachusetts, d’EUA). Tot el llibre és una crítica al món occidental consumista i materialista, i una defensa fèrria a l’estímul i respecte per la natura i la convivència en harmonia amb aquesta. També per a l’autor va ser un experiment social i espiritual que buscava, en part, l’autosuficiència.

La ciència postnormal és una aproximació que reconeix la complexitat i la incertesa inherent als problemes científics i tecnològics en la societat contemporània.

Si parlem del Mediterrani segurament ens cenyirem a allò que fa referència al mar Mediterrani.

Des de fa segles, els pescadors d’Amèrica del Sud, de la costa oest, sobretot els d’Equador i Perú van observar que els corrents marins que venien del sud, normalment freds i de baixa salinitat (corrent de Humbolt), al voltant de Nadal i de manera recurrent, cada quatre anys eren càlids i afectaven dràsticament la pesca. A aquest fenomen climàtic se’l va anomenar El Niño de Navidad, El Niño. Amb el temps, aquesta nom local va ser pres per la comunitat científica internacional per descriure aquest complex patró climàtic que tenia efectes molt més amplis i globals.

D’esperar que les coses canviïn per qüestió de l’atzar o d’inèrcies se’n podria dir esperança.

Passejar per la natura, pels boscos, comporta beneficis físics i psicològics.

El paisatges existents en els nostres entorns, la majoria, són construccions històriques dels humans. Hi ha algunes excepcions, els paisatges més naturals.

Els arbres i arbredes poden ser catalogats com a patrimoni.

Ara que ve la tardor i la gent comença a anar amunt i avall pel territori, és interessant tenir presents dues eines que ens acosten al turisme paisatgístic.

Arran de la lectura del llibre de la Naomi Klein "Com canviar el món" vaig fer memòria d’un altre llibre amb el mateix títol "Com canviar el món", de John-Paul Flintoff.

El medi ambient no té cap problema, els que tenim i produïm els problemes ambientals sobre els entorns naturals i no tan naturals som els éssers humans. La natura seguirà endavant sense la nostra col·laboració, malgrat que nosaltres també en som de natura.

L'enveja és una emoció complexa i universal i un comportament humà que pot ser motivat per molts factors.

La fotografia de paisatge és una eina valuosa per a la protecció i la conservació de la natura. A través de les imatges, es pot mostrar la bellesa dels espais naturals i la importància de preservar-los per a les generacions futures.

L’ésser humà ha estat pròdig perquè ha estat intel·ligent, però la seva indulgència amb els errors esdevinguts al llarg de la història l'han convertit en un idiota i en un espavilat. Aquesta frase és de Richard S. Scorer, meteoròleg britànic (1919-2011) amb inquietuds mediambientals. L’any 1977 va escriure el llibre "The Clever Moron" (L’idiota intel·ligent).

No existeix l’equilibri ecològic. Qualsevol ecosistema sempre està en una mena d’estat dinàmic. Sempre entra energia (del Sol), sempre en surt (en forma de calor), sempre entra matèria (entra de fora, d’altres ecosistemes o es recicla) i sempre en surt.

No sé si coneixeu l’Atles Global de la Justícia Ambiental que des del Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona s’està elaborant des del 2014 fins ara.

La relació entre els humans i els gossos ve de lluny. Segurament, els gossos ("Canis lupus familiaris") o els seus avantpassats, semblants als llops actuals, es van aproximar als humans per suplir alguna mancança: falta d’aliment, superar inclemències del temps, estar a resguard. Els humans en canvi devien aprofitar la presència dels gossos en veure que els protegien d’altres animals. Es va crear una perfecta simbiosi, un vincle, encara actual.

Es poden fer moltes consideracions sobre la gestió dels boscos a Catalunya. Només en faré tres, però que poden ser la clau de volta de tot el que es faci. Primer de tot cal dir que un 75% del bosc és privat, repartit entre uns 231.000 propietaris i molt atomitzat.

Hi ha persones amb poques habilitats i coneixements sobre un tema concret que es consideren de manera inconscient més capacitats que d’altres de més ben preparades. Es sobrevaloren, mesuren les seves habilitats i coneixements en excés. Tenen un clar biaix cognitiu que rep el nom d’efecte o síndrome de Dunning-Kruger.

No calen gaires estudis científics per saber que a l’estiu on fa menys calor és on hi ha ombra. Els humans i altres animals hi busquem la frescor en les hores del migdia i la tarda. El que potser no és tan conegut és que els arbres ens refresquen amb la seva ombra i amb la seva fisiologia.

Una classificació de les fonts d’energia les separava segons l’impacte ambiental. Així, de les energies que extrèiem del Sol i del vent en dèiem netes. Aquesta classificació s’ha tornat borrosa. En alguns casos, l’energia eòlica ha passat a ser una energia bruta. Una energia que destrossa el territori directament per uns quants megawatts d’energia amb grans inversions de diners amb finalitats purament crematístiques. Res a veure amb l’emergència climàtica. En nom de les emissions de diòxid de carboni es pot fer malbé el territori.

A finals de maig, el cap de setmana del 27, 28 i 29, tindrem a Manresa, a la torre Lluvià, en plena Anella Verda de Manresa, "Terra, 1a Mostra de Cinema de Natura 2022".

Participar vol dir prendre part en alguna cosa. Hi ha moltes maneres de participar: col·laborant, compartint, cooperant… Aquesta cosa en la qual es pren part és un projecte comunitari, una realitat que cal refer, transformar o reconstruir de nou. Segons l’envergadura del projecte, requerirà més o menys participació.

Charles Darwin no va dir que els humans vinguéssim del mico, però sí que va dir que nosaltres, els "Homo sapiens", tenim algun avantpassat comú. Potser aquest va ser el punt de partida d’un del biòlegs més importants que ha tingut la humanitat després de Darwin; Edward Osborne Wilson, conegut i reconegut pel seu llibre "Sociobiologia: la nova síntesi" i, també, com a creador del terme "biodiversitat". Aquest escrit és un petit homenatge a l’insigne naturalista, traspassat fa escassament un mes, a l’edat de 92 anys.

Una imatge val més que mil paraules? O una paraula val més que mil imatges? Tant les imatges com les paraules poden tenir molts significats al mateix temps o només tenir-ne un de clar i definit.

Escriure sobre la natura o sobre les relacions que mantenim els humans amb la natura és el que faig sovint dins d’aquesta secció, "Natura urbana". Darrerament, en català s’ha forjat un nou terme per referir-se a aquest tipus d’escriptura: "liternatura", la fusió dels termes literatura i natura. Els escriptors anglosaxons que es dediquen a aquesta feina fan "Nature Writing" i ens porten molt avantatge. No és un gènere nou en anglès, té una llarga tradició. En canvi, en català cal fer una petita recerca per trobar aquest fil prim de la tradició, que queda dispers entre molts autors i autores sense cap exclusivitat.

Recordo que el conegut periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va deixar dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar o parafrasejar aquest tres elements al periodisme de temes ambientals.

Comunicació ambiental és un concepte molt ampli. Aquí faré un esbós de què és, per aclarir el seu significat, ja que poques vegades és usat amb rigor. I parlaré de comunicació, però dins d’un àmbit conceptual reduït, quan el missatge té continguts de temàtica ambiental.

En l’article del mes passat dèiem que hi ha hagut dues grans tradicions en la realització dels documentals de natura en els seu inicis. Aquestes dues tradicions conflueixen al llarg del anys en dues noves maneres de construir la natura actualment. Una és la dels anomenats "blue-chips" i, l’altra, els documentals estàndards de natura.

Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben què és, no saben que és un elefant. Cadascun percep coses diferents en tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura –i de temàtica general– només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.