Montse Torra, professora de llengua i literatura jubilada, ens fa una aportació al recull de bagesismes de Twitter (#bagesisme): la paraula "platera", com a lloc on es deixen els plats perquè s’escorrin, que no és al diccionari normatiu (DIEC), però que el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) recull a Manresa. «A casa l’hem dit sempre», ens diu la Montse. I, efectivament, era molt usual aquí i en canvi no es coneix en comarques veïnes com Osona.
Com a ampliació de l’article anterior, on comentàvem les codines, les girades i els tossals, parlarem aquesta vegada de puigs, de goles, de gorgs... i del Collbaix.
Manresa és una ciutat amb una orografia complicada i els topònims de l’entorn ens en donen fe. Per això, en aquesta secció sobre el lèxic manresà, parlarem de codines i tossals.
La paraula "molla" pot voler dir «peça elàstica, generalment de metall, que recobra la seva forma primera quan cessa la força que la deformava» o bé pot ser el femení de l’adjectiu "moll": «impregnat d’aigua». Però també designa «la part interior blana del pa i altres coses que tenen crosta o clofolla», que també se’n diu "engrunes". I en el cas de la "molla de pa", que en bona part del català central es pronuncia amb o oberta, a Manresa i en bona part del Bages es manté tancada com en català occidental. Així ho recull el Diccionari Alcover-Moll per a Manresa i Solsona, i el mateix fa l’Atles del Domini Lingüístic del Català.
Lluís Grifell i Pons, en les seves "Memòries i aventures d'un temps i un país", escriu: «Quan vam tornar al capvespre portàvem un remitjot de guixes i un altre de cigrons d'aquells tan petits, i uns quants llençols menys». Si voleu saber més detalls de l’aventura, ho podeu consultar a l’entrevista que es va publicar en aquesta revista, el novembre del 2011, a aquest manresà, autor d’altres llibres com ara el "Viatge al país del pèndol" o "El com i el perquè de la II Guerra Mundial".
El vocabulari del tèxtil a Manresa i al Bages dona per a molt i és prou conegut el pes d’aquesta indústria en el passat de la ciutat i la comarca. Cal remarcar l’estudi, "Llenguatge i tecnologia dels vetaires manresans", elaborat per Lluís Virós, publicat a la miscel·lània "Aspectes de la llengua catalana al Bages" (1997) i centrat en el vocabulari tradicional de la cinteria, el sector de les vetes de cotó, dels vetaires, de forta implantació aquí.
El biòleg Jordi Badia em diu que una paraula que mereix entrar al diccionari de manresanismes és "tallacebes", «aplicat a "Forficula auriculària", l’espècie més comuna de l’ordre dermàpters d’insectes i que de manera més àmplia es coneix en català també amb els noms de "tisoretes" i de "papaorelles"». El mateix Jordi Badia em puntualitza que cal tenir en compte que l’abast dels noms populars de plantes i animals és sovint confús, «d’aquí la importància dels noms científics».
El mes d'octubre vàrem dedicar el reportatge central a parlar de la pedra seca, que a la nostra comarca s’associa inevitablement al món de l’oli i a l’auge del vi, durant el segle XIX. Pel que fa a les oliveres, el lingüista Carles Riera em fa adonar que al Bages hi ha una varietat autòctona anomenada "corbella".
Els jocs d’infantesa tenen –o més aviat tenien– diferents noms a les comarques del país. Un dels jocs clàssics era quan un dels jugadors, havia d’empaitar els altres i anar-los agafant d'un en un fins que els tenia tots –i aleshores parava el primer que havia estat agafat.
Salvador Espriu, en el poema "Inici de càntic en el temple", ens fa dir, bellament, que «la ginesta floreix» i que «arreu als camps hi ha vermell de roselles». Però a Manresa i al Bages la paraula més habitual per designar la rosella (Papaver rhoeas) és "pipiripip", forma recollida en el DIEC2 com a variant, que el DCVB recull efectivament al Pla de Bages.
Encetem nova secció amb la voluntat de comentar-hi paraules que són patrimoni dels parlants manresans, i també sovint dels d’altres poblacions del Bages i de part o tota la Catalunya Central, però que no se solen fer servir en altres territoris del que s’anomena "català central".
