Gasolinera de Cal Marsal, d’estructura de bigues amb totxos, amb pilar que aguanta el sostre i visera de formigó. En primer pla, el clàssic B-3672, amb placa de vehicle històric BH24, de la marca Autos España de 1917, fabricat per Felip Batlló, Societat Econòmica. L’any 1922 l’empresa va entrar en crisi i el 1928 va desaparèixer, unida a l’empresari tèxtil del Poblenou de Barcelona Vilfred Ricart, i el de motors Elizalde.

La fotografia aèria, pressa des del número 64 del passeig de Pere III, que durant la Dictadura es deia de Garcia-Valiño, un general franquista. Popularment es coneixia com l’edifici Grau Sala o Sallés, que segons el Cadastre és del 1966.

Aquesta residència burgesa de 1950, dissenyada en estil acadèmic neoclàssic de postguerra, és una de les referències estètiques del darrer segment del carrer del Bruc, que compta amb un seguit d’habitatges construïts a la mateixa època al darrere de l’antiga estació de Manresa Baixador, de la línia de tren dels Catalans. Fa xamfrà amb el carrer de Sant Fruitós, amb edificis més antics, fets des de l’inici del segle XX al voltant de la fàbrica del Pujolet. Actualment té una funció pública; és la seu de l’administració de la Seguretat Social.

La fotografia és del 24 de maig de 1929, a finals de la Dictadura de Primo de Rivera. Els homes encara no anaven amb barret, sinó amb gorres. La Casa Jorba, que no amagava les preferències cap a la monarquia d’Alfons XIII, va engalanar les seves botigues del carrer del Born per rebre la família reial. Va fer construir un monument efímer, aguantat per pals i cables lligats als edificis.

A la pujada de la Seu trobem aquest gran edifici públic, avui en part en desús, d’estil entre renaixentista tardà i barroc primerenc construït entre 1661 i 1685, tot i que a l’escut consta la data de 1871. L’arquitecte original va ser fra Andreu de Tarragona, cap a 1645, i hi van intervenir els mestres d’obres Joan Sancú i Pere Vidal, amb l’escultor Francesc Grau.

Fotografia de l’abril de 1972, de la façana de Cal Jorba, amb el nom del nou comprador Gicos, un gran cartell que enlletgeix l’edifici. Al costat el Banc Central i la Gestoria Garriga. Sense voreres, i a la dreta hi havia taxis.

La zona entre la carretera de Cardona i la plaça Catalunya, situada al darrere de la via del tren que anava del riu a l’estació de Manresa Alta, es va urbanitzar els anys vint i trenta del segle passat. S’hi van aixecar indústries i residències burgeses, com aquest edifici construït entre 1932 i 1936 a la cantonada dels carrers dels Tres Roures i Martí i Julià, amb un estil de trànsit entre el Noucentisme i el Neoclàssic acadèmic.

A finals de la dècada dels seixanta, les instal·lacions del Club Natació Manresa eren insuficients per cobrir la demanda ciutadana. El Ple Municipal del 7 de juny de 1968 va aprovar el projecte de construcció d'una piscina olímpica de 50x21 metres, que recorda la Picornell de Barcelona, i una pista poliesportiva amb un pressupost de quasi 60.000 euros, en temps de l’alcaldia de Ramon Soldevila Tomasa.

Als anys seixanta del segle passat, el sector de la carretera de Vic proper al Passeig encara era més industrial que residencial, però el centre urbà es desplaçava cap a aquesta zona i per això, el 1965, es va construir aquest edifici en estil racionalista de postguerra, obra del prolífic arquitecte manresà Manuel Ribera Firmat, autor d’obres emblemàtiques com el proper gratacels d’habitatges de Caixa Manresa a la Bonavista, construït al mateix temps, o l’hotel Pere III.

Situats a la plaça Valldaura, on podem observar perfectament el bar Puerto Rico, «Salón de té», o més popularment "del lloro", membres voluntaris portalliteres de la Creu Roja de Manresa, que tocaven la trompeta o els clarins, amb la seva boqueta per bufar. A la fotografia se n’aprecien set i els quatre més fàcilment identificables són: Senet, Cano, Ceferino García i Manel Marqués, segons ens confirma Joan Lladó, que va ser president dels Armats de Manresa i actualment encara fa de capità.

A la cantonada dels carrers del Bruc i de l’alcalde Armengou destaca aquest edifici d’habitatges construït el 1927 i remodelat i ampliat el 2020.

‘La lluita continua’ és un mural pintat el 1998 per joves de la SHARP –que més endavant van refer membres de l’Assemblea de Joves de Manresa–, en honor de Guillem Agulló, assassinat per feixistes espanyols, que va estar durant anys sota la Seu (en obres), en una de les parets de la plaça de la Reforma. Desaparegut per les reformes urbanístiques, es pensa refer la propera primavera, aniversari de la seva mort.

Aquest edifici, construït ara fa cent anys, entre 1920 i 1924, davant de l’absis de la desapareguda església de Sant Domènec, a la cantonada de la muralla i del carrer de Guimerà, marca la frontera entre el barri antic i l’eixample en un dels punts més cèntrics de la ciutat.

A la foto, Miquel Fàbregas i Solà, amb unes amigues i el servei domèstic a la font de l'Arrel, al costat del torrent de l’infern. Al costat, escopeta de caça femenina, de la casa Zuloaga, regal de la Reina viuda de Ferran VII, Maria Cristina de Nàpols, casada amb el Duc de Riansares (Muñoz Sánchez), a la seva fillola Maria Cristina Muñoz de Remisa, muller d'Antoni de Fàbregas i Solà.

Manresa és una de les cinc primeres ciutats de Catalunya on es va distribuir el corrent elèctric i l’edifici conegut popularment per l’Anònima, o Forces Hidroelèctriques del Segre, n’és el testimoni. Aquesta central tèrmica de 1894 mostra una bonica façana resolta en estil industrial academicista

Exposició al Museu Comarcal de Manresa l’any 1995 sobre els vint anys de la revista "Faig", que havia estat reconvertida en "Faig Arts" a començaments dels anys noranta. Lluís Calderer en una imatge molt pop, que podria haver sortit perfectament a la revista "Ajoblanco" que per aquells mateixos anys dissenyava Quim Monzó, fa de cicerone al seu amic i deixeble Joaquim Noguero i li explica coses sobre la revista.

Sens dubte, és una de les cases més emblemàtiques de la ciutat. Construïda entre 1906 i 1908 a la plaça de Fius i Palà, just davant de la desapareguda església de Sant Domènec, és un gran habitatge burgès amb botigues a la planta baixa i una de les millors obres d’Ignasi Oms i Ponsa en estil historicista.

La fotografia és del 15 de maig de 1974, a punt de començar la pavimentació del carrer Barcelona, on es poden observar alguns productors i la màquina formigonera, a punt de començar l’asfaltatge.

Aquest mes presentem una casa del segle XVIII d’estil tradicional, que forma part d’una finca més gran enganxada a l’antiga muralla de Manresa, a la zona del torrent de sant Ignasi.

Fotografia datada el 10 de desembre de 1968, a la Muralla de Sant Domènec, a l’alçada del teatre Conservatori, amb dues columnes ennegrides, un tros de cartellera, una paperera, el quiosc del Cirera, el restaurant Maïami, la publicitat As i els Viatges Aster, de Joan Alsina Soler.

A la cantonada dels carrers del Sol i de la pujada del Castell destaca aquesta casa que es veu en forma de falca des de la carretera de Vic. És una de les cases característiques d’aquesta zona, on es construïren a cavall dels segles XIX i XX edificis industrials i habitatges burgesos.

El II Saló Industrial Artesà de Manresa i Comarca es va fer del 29 d’agost al 8 de setembre, al passeig del Riu, fins a l’esplanada de l’hotel Pere III, encara en construcció, amb una exposició a l’antiga estació dels Catalans a Manresa Riu.

En aquest temps de covid-19, comentem un edifici sanitari construït a conseqüència del daltabaix de la pandèmia del segle XX, la 'grip espanyola' de 1918.