Fa poc, a Nicaragua, el règim del president Ortega va retirar la nacionalitat a més de 300 opositors polítics i va confiscar els seus béns. I aquest és només un exemple. Podríem parlar de la Xina, de Rússia o de Qatar... Segons l’índex de democràcia global que publica
The Economist, l’any 2021 només 76 estats donen compliment a estàndards de llibertat democràtica. Tenim la sort de trobar-nos en aquest grup, però fins i tot en aquests països la democràcia s’ha debilitat. I recordem les situacions involucionistes viscudes als Estats Units de Donald Trump o al Brasil de Bolsonaro, o les restriccions de drets civils que han aplicat règims presumptament democràtics justificant-se en la seguretat nacional, la salut o l’ordre públic. En aquest informe, només 23 països, encapçalats per Noruega, Islàndia i Suècia, són considerats democràcies plenes i en aquest grup ja no hi trobem l’Estat espanyol a qui es qualifica de «democràcia defectuosa». Des de Catalunya se n’ha qüestionat la qualitat per la repressió que pateixen dirigents independentistes, les llargues condemnes de presó o l’exili dels nostres polítics per haver organitzat un referèndum d’autodeterminació. Hem defensat una radicalitat democràtica que es concreta en la participació directa de la ciutadania, com a principi regenerador. Però l’hem aplicat?
La líder del Partit Nacionalista Escocès, Nicola Sturgeon, ha dimitit com a primera ministra i líder del SNP per haver fracassat en el seu nou intent de celebrar una consulta sobre la independència a Escòcia i pel vet del govern britànic sobre la llei trans. Se’n diu coherència política i és un exemple de radicalitat democràtica. No podem oblidar que l’SNP amb Sturgeon al capdavant va obtenir un contundent suport a les darreres eleccions escoceses. Però no haver-se’n sortit amb dues de les seves més importants reivindicacions i alguna altra polèmica, com una investigació policial al seu partit per corrupció, han estat suficients per deixar pas i convocar unes noves eleccions. Cultura democràtica. No té res a veure amb la situació que vivim a Catalunya, on el govern s’aferra al poder malgrat haver perdut el suport parlamentari, els nombrosos fracassos amb la presumpta «taula de diàleg» i l’abandonament de tota reivindicació política nacional més enllà de la proclama. No vull pas dir que sigui antidemocràtic, que no es malinterpreti. El joc polític ho permet. Altra cosa és la coherència que es dona a aquest concepte de democràcia.
