Llorenç Capdevila, dissenyador de la ruta Fotos de: Conxita Parcerisas |
“ Manresa és una de les més nobles i antigues poblacions de Catalunya. És la Minorisa dels romans. És notable el restaurat Pont Vell medieval del Cardener, sobre la riba esquerra del qual es troba assentada la ciutat, que s'aixeca sobre una alçària i agafa un aspecte molt típic. Però, a més a més, és una ciutat moderna, perquè constitueix un dels nuclis més densos i importants de Catalunya.
Com que la ciutat es troba posada sobre diferents plans inclinats, és possible de contemplar-la sempre de front. I, com que la ciutat és una curiosa barreja d'arquitectura religiosa i d'arquitectura industrial fabril, s'ha pogut dir que a Manresa les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques. Aquesta mescla és fins a cert punt un indici de l'esperit de la ciutat, que, si d'una banda és pràctic, laboriós i tenaç, de l'altra té un punt de ciutat levítica molt característic. La població té un aspecte - com tots els nostres rodals tocats de riquesa- atapeït, aprofitat i asfixiat, com si des de fa molts segles ningú no se n'hagués ocupat. En el moment actual Manresa és una mescla, una mica caòtica, d'arcaisme i de vida moderna. En aquest sentit és una de les ciutats més típiques que tenim”. Josep Pla ( Tres guies )
|
|
“A certa distància, la ciutat es presenta al viatger com un espectacle. És per això que, a l'altra banda del Cardener, Manresa té la gràcia una mica irreal d'un decorat. Són cases velles, obertes a l'aire i al riu pels arcs de les seves galeries. De color de terra, fràgilment altes, semblarien mortes a peu dret sense la repetida nota verda de les seves persianes.
Damunt d'un roquetar, la impressionant Seu gòtica dreça una fàbrica que sembla aplanada i en la qual es troba a faltar una punta, una torre més alta. En aquesta basílica hi ha quelcom de gloriosa nau desarborada. Més a la dreta, l'allargat edifici de la Cova de Sant Ignasi queda com un producte artificiós, retòric, al costat de la bellesa primitiva de les velles cases que semblen nascudes de la terra. L'hora millor per a contemplar aquesta façana de Manresa és la mitja tarda, quan la claror és suau i dóna als ocres gastats i als verds una amabilitat acollidora.
Josep Maria Espinàs ( Ciutats de Catalunya )
|
Façanes al Barri de les Escodines|
“L'un seguint a l'altre, guiats pels de la terra, davallàrem amples graonades, seguírem rutes tortuoses, no cessant nostres exclamacions admiratives quan lo que se'ns figurava impenetrable rocam apareixia en ser-hi a prop mansa i tranquil·la fàbrica burgesa, quan impressionats per sorolls espantosos d'aigües que devien saltar d'allà dalt de la negror, reconeixíem que els sorolls eren produïts per la vessant d'una resclosa que l'enginy humà havia llavorat per a aprofitar-ne la força. Davant nostre s'aixecaven arcades gegantines... «És lo pont, lo pont vell», digué un dels acompanyants, «de nit sembla molt gran, ja el veurà demà de dia.»
I al dia següent lo vegérem; era el pont mitgeval assentat sobre runa d'altre pont més antic. Lo Cardener passa per sota ses arcades, lo Cardener que a la llum del sol no ens produïa impressions fantàstiques, que es mostrava tal qual és: corrent d'aigua de mena ben catalana.
Lo Cardener, comparat amb rius que solquen altres terres, és un regueró; mes ell, amb ses aigües no gaire abundants, treu, como los catalanes, de la piedra panes ; s'enginya per a engegar rodes que accionen eines de tota grandària i força, dóna feina i pa als treballadors urbans, fruita i fruits als qui conreen la terra, permetent-se encara el luxe que per aquí ens permetem tots: després de treballar, després d'activar energies, lo Cardoner se fa més o menos floralesc, passant-se la fantasia d'embellir lo terrer, escorrent-se enjogassat per entre tallades roques, saltant esbojarrat i feréstec d'un cingle o un gorg i més avall fent-se el sonso dintre enclotades basses, i després se fa el pagès dintre emparedats enjubs i cansat de saltar, treballar i córrer se torna idíl·lic com ho fou a sa naixença, allà dalt, prop de les muntanyes de gemma, i llisca frescal per entre joncs i vimeteres, satisfet d'haver viscut, murmurant sorollets tendres que volen dir: «He nascut en paratge humil, he treballat sempre i ara me'n vaig reposat i content a perdre nom dintre les aigües de l'hereu Llobregat que em portarà, anant-hi ell també, a la grandesa que tots los rius ambicionem: a l'alt ofici d'ésser Oceà.»
Josep Pin i Soler ( Vint hores d’estada a Manresa )
|
|
La catedral manresana, interiorment tan pura de línies, a l'exterior tan majestuosa, l'esplanada on s'aixeca, lo que d'allà dalt se veu i s'endevina per los horisons confosos, lo Montserrat davant, lo de prop, lo de lluny, produeixen un conjunt d'impressions que m'estranya no hagi sigut cantat dignament per cap poeta de la terra.
Molt sincerament confesso que no havia vist encara a Catalunya cap lloc que més agradables sensacions me produís. Si d'allà se vegés la mar blava, aquella esplanada i altra que jo en conec a Tarragona serien les dues mirandes més hermoses de la nostra terra.
Josep Pin i Soler ( Vint hores d’estada a Manresa )
|
|
Què primors i què belleses hem vist, dintre d’aquella santa cova de màrmols i estucos en les parets, matisats de colors, a més de tanta escultura i doradura en la seguida dels medallons d’alabastro, o jaspe blanc, en tantes figures de palm, de més i de menos, dels passos de la penitenta vida de sant Ignasi de Loiola […]; no havent-hi prou ulls per veure tant primor com en aquella cova havia, i jo, amb tota ma ullereta a l’ull, no podia ben descobrir.
Baró de Maldà ( Calaix de sastre )
|
|
L’oncle de Viladordis
- Ets el fadrí que tanca i tancarà més calaixos d'armaris, de consoles i de reretaulells. ¿Qui és el pallús - verd d'enveja o groc de por- que gosarà contradir-me? Ets també el qui obre i obrirà, per anys que passin, més balcons que donin al sol, a camps fangats i allà on les sals fan branca. Ets, i no et posis la carota, el qui airejarà més golfes i sostremorts tristament fastuosos. M'ho deia l'oncle de Viladordis, tot provant d'ajustar una corretja nova amb lluors de marbre verd-espigat, als cilindres que escalfen la dinamo del transformador. - Si et mires el revés de la llengua, descobriràs el senyal del presagi. Vaig córrer allà on l'escassa rirera dóna al riu; però l'aigua escumava espesses i brogidores lletjors. Vaig tornar a ciutat -m'empaitaven veus i sons admonitoris- pel camí de la Creu de la Culla.
J.V.Foix ( Tocant a mà )
|
Els actors Txell Vall i Dani Ledesma llegint textos de diferents autors 
Els assistents a la primera ruta en una aturada al Passeig |
Alguna vegada que el meu pare m'explicava el règim severíssim del seu col·legi de Manresa, a mi se'm posava la pell de gallina.
L'edifici, que encara existeix, i jo l'he vist més d'una vegada, és d'aquella freda i solemne arquitectura de finals del disset, que sembla supurar sil·logismes i badalls del cardenal Belarmino. Les cambres eren fredes, bastes i desolades i els sostres altíssims. Allí les criatures es llevaven a les cinc del matí, sense haver-se pogut guarir del fred que se'ls ficava als ossos i sense acabar-se de treure el greix del clatell, que els abrigava una mica com l'ungüent de les mòmies faraòniques. Durant els hiverns tenien les mans i els peus fets una carnisseria a causa dels penellons perennes, que se'ls enverinaven i es rebentaven.
Josep Maria de Sagarra ( Memòries )
|
|
Aquest Passeig que ara tornem a reprendre també devia ésser en el seu temps no res més que uns camps plens de fang i d'userda. Aquest petit brollador junt amb la casa Padró era, no fa molt, un tros abandonat que variablement servia d'urinari públic, de camp de futbol, d'envelat, de terrassa de cafè, de parc d'atraccions! Ara ja no veurem res més que taules plenes de vidre i aigua. Uns soldats es juguen la darrera carta i fan broma picant-se a l'esquena. Una família inversemblant gronxa el punt dolç de la mandra dominical sota la adotzenada presidència de les inofensives taronjades. El Centre d'Esports farcit d'esportivistes passius. Uns bells edificis adés patíbuls de coloms i envelats festamajoners. Entrem altra vegada al pinyol del Passeig que és sempre la travessia de Casanova. Ací és on els ocells piulen més fort que enlloc i on són més pròdigs en materials sobrers. Ací és on les dones tenen les cames ben fetes, els ulls més profunds, els llavis més rojos, el cos més torbador. La verdor del arbres us aclapara de repòs. Ací és el remolí a l'hora de les sardanes, dels concerts matinals militars, el lloc estratègic de contemplar moixigangues delicioses, allà on el nuvis es donen les mans i mengen taronges, el punt d'enllaç entre la ciutat i els environs, la resclosa rabent dels afectats al futbol, als cinemes i als balls de patacada, el lloc on les petjades ferrenyes del circ s'hi clavaren, el lloc per a fer-hi un Werther comparat una tarda d'hivern que plogui, per a jeure-hi una hora canicular, per a fer-hi una mitja dormida abans del ressopó, fins que us ve als ossos aquell fred tan fi; és, tanmateix la vitrina per a fer-se veure, per a no fer res, per ensopir-vos i anar cedint de mica en mica la vostra obstinada intransigència. Ningú no té pressa ni és portat per cap objectiu de cap mena. Tothom es mira satisfet, sense estranyesa. Aneu repartint les salutacions sense propòsit ni esma interessada.
Vicenç Prat ( Un llibre verd )
|
|
"Vaig tirar Avinguda [Passeig] amunt. Hi havia cafès nous, amb bars de barra i tamborets enlairats, cinemes que en els meus temps no existien, esglésies a mig fer, moltes botigues ben parades i cases de pisos sense pena ni glòria. Els arbres que ombrejaven el tram més recent de l'Avinguda havien crescut molt en aquells anys, i no dic una cosa per una altra en afirmar que, de tot el que vaig veure, fou aquesta creixença el que més em va impressionar. Tal vegada fou perquè em vaig adonar que creixien fins a assolir una puixança real, mentre que tot el que és pròpìament obra dels homes em produeix el neguit de veure-la massa acordada a les normes d'un cosmopolitisme despersonalitzat, uniforme i avorrible"
Joaquim Amat-Piniella ( El casino dels senyors )
|
|
"Per Bou, tot plegat era balsàmic. L'efecte màgic de les terrasses, els personatges que descobria, les cares noves; en conjunt, Manresa l'atrapava. Notava detalls curiosos del color local, que li semblaven encantadors. Es fixà en la flota de cadires verdes que recorrien un tram del passeig, a un costat i a l'altre, i li van presentar una senyora eixerida i simpàtica que, a un preu mòdic, les llogava als passejants que tenien ganes d'asseure's una estona. La tirallonga de cadires, tan netes i polides, feia patxoca, conjuntava".
Genís Sinca ( Una família exemplar )
|
|
"Els sous magres eren generals, a Manresa, on semblava que els amors s'enriquien no pas pels bons negocis, sinó per la misèria que gosaven donar als pencaires, obrers, aprenents, dependents, operaris o el que fos. Tota la ciutat em semblava una mena de ca n'escanyapobres. Les misses i els missaire, però, anaven a l'engròs, com la gasiveria, la usura i la desconfiança. Això era aleshores, ara no ho sé, car em tindria per boig si tornés a espetegar per aquelles costes als carrerons estrets, persianes i roba estesa, fum i greixum, calor i glaç a desdir".
Jaume Serra i Fontelles ( Desitja'm sort, Madeleine )
|
|
“En aquesta petita ciutat de terra endins, capital del no-res, incomunicada, indiferent, clerical, humida, tancada, tortuosa, reaccionària, somorta, avara, grisa, mig comercial, mig tèxtil i encara mig pagesa, els bohemis són uns pòtols, els artistes són uns eixelebrats i els progressistes són ateus […] A Remansa, més que peculiaritats tenim rareses: aquí la plaça de toros no és rodona, la processó de la festa major surt a la una del migdia, en plena calda; en canvi, la processó de la Puríssima, el vuit de desembre, arrenca a les vuit del vespre, quan comença a glaçar; l’especialitat confitera consisteix en una peça com un ou, però plena de bonys punxeguts que produeixen molèsties importants a galtes, genives i paladar.[…] Remansa com a ciutat viva, ciutat morta, convalescent, de pronòstic reservat…, encara que sempre hem de diagnosticar-li, unàniament, la llarga malaltia, però ningú no sap quina, com les princesses enyoradisses d’amor o beneiteria…
Jaume Serra i Fontelles ( Nit de vetlla )
|
El jardí de Casa Caritat |
Si alguna característica pròpia tenim els manresans és una mena de pudor, que no té res a veure amb la modèstia, que ens priva de lliurar-nos a certes expansions d’eufòria comarcal. (···)
Si els barcelonins hi reflexionen una mica, s’adonaran que enmig del brillant assalt de les comarques catalanes sobre Barcelona, el nom de Manresa i del Pla de Bages sona amb una grisor particular. Els empordanesos, els vigatans, els del Vallès, els tarragonins, els lleidatans, tenen un prestigi sòlid, colorit, que els destaca sense compliments. En canvi, els manresans –per culpa, potser, del nostre paisatge, tan modest— fem la viu-viu, sense piafar poc ni molt. Mancats de pintors que passegessin les gràcies del nostre país per les exposicions, faltats de literats que ens contessin els seus mèrits i –si el meu amic Farreres i Duran no s’ha d’ofendre— diré que sense polítics que fessin brillar el nom de Manresa amb una resplendor singular, ens trobem, vulgues que no, obligats a traginar d’amagatotis el nostre orgull local.
Potser, aprofundint les qüestions, trobaríem en aquest peu forçat de discreció en què es mouen els manresans per Catalunya l’explicació que un cert humor, la ironia i una por desesperada al ridícul siguin el refugi més planer, el tret més destacat del caràcter dels meus conciutadans.
Ens guardarem prou de dir si això és un mèrit o un defecte. En el pitjor dels casos es pot afirmar amb el cap ben alt que, potser, és una comoditat. Una de les poques comoditats que ens permetem els natius de la comarca més inconfortable de Catalunya.
Josep Maria Planes ( Una visió de Manresa )
|
