Signes de fusió

Començo la desempolsegada estiuenca amb una retroalimentació de temes. I és que l’amic Pere Fons insisteix (en aquest número mateix) a proclamar l’autonomia de la Fundació Caixa Manresa abocada en el nostre territori, però la fusió del negoci bancari comença a manifestar les primeres conseqüències. Abans de finals d’any seran prejubilats una bona colla de treballadors i treballadores i, com a bestreta del futur tancament d’oficines per evitar duplicitats amb les entitats fusionades, Caixa Manresa ja ha clausurat l’oficina que va obrir al xamfrà entre el carrer Guimerà i la plaça de Sant Domènec, segons mostra el cartell que hi ha penjat «per tal de millorar el servei i l’atenció personalitzada» i insta els clients a desplaçar-se a l’oficina central del Passeig. No seré jo el que jutgi si això és millorar el servei o no, però, com que em fa tota la impressió que l’oficina que ha baixat portes es va obrir en el seu dia per contrarestar la jugada mestra de Caixa Penedès fent-se amb el local dels baixos de Cal Jorba, ara que els temps estan canviant a marxes forçades aquest establiment ha estat el primer prescindible.

Tancaments poc justificats

La que també es va clausurar, això sí, temporalment, va ser l’oficina del BBVA al carrer de Sobrerroca. El cartell que reproduïm mostra que la paradeta es va clausurar durant gairebé la totalitat del mes d’agost. Això sí, per oferir millor servei, com mostra el cartell que hi havia a la porta, també insta la clientela a desplaçar-se a una altra oficina. Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de tancar els bancs per vacances, si no és que la cartera de clients és tan minsa que no val ni la pena atendre’ls a l’estiu. En tot cas, els recomano que facin el mateix que la flamant Caixa de Catalunya, Tarragona i Manresa. Que abaixin la persiana i llestos!

Marxandatge funest

Encara que el món de la banca estigui molt de baixa i la construcció sota mínims, afortunadament hi ha negocis que sempre van a tota vela. Com les relacionades amb els serveis funeraris. Un negoci que no té crisi des del moment que tots els homes i dones, rics o pobres, alts o baixos, prims o grassos, bonics i lletjos, etc. avancem irremeiablement cap a un final absolutament democràtic: la mort. Això també ho sap l’empresa Mémora, que gestiona la històrica Funerària Fontal. I gosa vantar-se’n en el seu marxandatge. Un amable subscriptor ens ha fet arribar un encenedor de propaganda de l’empresa on, a part de les dades de contacte, té un dors imprès amb aquest lema tan suggerent: «Sigue fumado, podemos esperar». L’humor és tan negre que arriba a la cota del mal gust, i més si a hom li fan l’obsequi quan és en una capella de vetlla a les instal•lacions de la Fontal i decideix demanar foc per sortir a prendre l’aire tot fumant-se un cigarret. Francament, em quedo amb els paraigües del verd corporatiu, com el que lluïa Ferran Debant, tal com recordàvem en la Bugada del número anterior.

Horaris flexibles

I és que hi ha polítiques d’algunes empreses i negocis que resulten totalment incomprensibles. Com si, en lloc de voler augmentar les vendes, aspiressin a repel•lir els clients. Si no, vegeu el cartell que vam retratar un dia en un servei tècnic de la firma Philips del carrer de Barcelona i que reproduïm. Els responsables van decidir fer un «horari irregular» i deixar un telèfon mòbil per si, per ventura, algun transportista despistat gosava venir a fer algun lliurament. A l’estiu, i amb poca gent, sembla que s’hi val tot. Al BBVA i als serveis tècnics.

Esmorzars de baixa

En canvi, hi ha postures simpàtiques i de bon cor. Com la d’una de les cambreres del bar Tal Kual del carrer de Sant Miquel que, davant d’una baixa laboral, s’excusa davant dels clients, com veiem en el rètol que hi havia penjat. Un gest ben honrat, si considerem que s’ha guanyat una bona reputació servint esmorzars, segons ella mateixa, «ben exquisits». Caldria anar a comprovar si, realment, els desdejunis valen tant la pena i, per tant, la baixa mereixia un cartell per subratllar que l’absència era temporal.

El llegat d’Antoni Robert

La ciutat de Manresa està catalogant darrerament el seu patrimoni arquitectònic per conservar-lo i donar-li llustre. Però, a partir d’aquest mes de juliol passat, també compta amb un altre preuat patrimoni relacionat amb una de les arts més arrelades a la ciutat: el teatre. Es tracta de la col•lecció de vestuari d’Antoni Robert, fins fa pocs anys veí d’escala de la nostra publicació, que aquest ha cedit a l’empresa que gestiona els espais escènics de la ciutat perquè la gestioni, amb la voluntat de donar-li sortida en tots aquells muntatges que neixin i es produeixin a casa nostra. Antoni Robert, d’avançada edat i que actualment viu en una residència per a la tercera edat, ja feia temps que no es podia fer responsable de la seva col•lecció de vestits, barrets, sabates i complements relacionats amb l’espectacle que acumulava en el seu antic pis del número 26 del carrer de Sobrerroca que, com deia, ja no habitava. L’home va retornar per viure els darrers anys a Manresa, després de treballar durant molt de temps a Suïssa, concretament a l’aeroport de Zuric. Ho va fer ni més ni menys que amb cinc tràilers curulls de vestimenta, alguns d’ells de gran valor, adquirits a les millors botigues del centre del continent. Aquest estiu, i després de la mediació d’alguns coneguts, Manresana d’Equipaments Escènics es va encarregat de buidar el pis de Robert i traslladar el vestuari, esperem que provisionalment, a la Sala Ciutat, on ja forma part del patrimoni de la ciutat a l’espera d’una ubicació definitiva més digna. Ara només espero que s’aconsegueixi espai, temps i recursos per destriar, catalogar i posar en préstec els vestits i els complements (alguns d’ells veritables joies) tal com desitja el seu anterior propietari, que ha tingut el bonic gest de llegar la seva col•lecció a Manresa, tot i que es tracti d’un bé de gestió ben complexa.

Mor l’àvia més rockera

Certament, el gest en vida d’Antoni mereix un reconeixement merescut. Com també el mereix la Conxita Corrons, veïna de Viladordis, que va traspassar el passat diumenge 22 d’agost i el funeral de la qual es va portar a terme a la Salut. En els seus 92 anys de vida, la Conxita en va viure de tots colors, però la majoria de manresans i manresanes (tot i que no hi haguéssim tingut relació) la recordarem per una imatge que massivament vam poder veure l’estiu de fa tres anys. La reproduïm en aquesta mateixa pàgina i correspon al divertit cartell de la Festa Major de 2007 que va dissenyar Xevi Victori, en què apareixia amb ulleres de sol i fent sonar una guitarra elèctrica. Una imatge que ens en deixa un record ben simpàtic. Descansi en pau.