Plou sobre mullat

Benvolguts germans i germanes. L’estiu fa que els mitjans de comunicació hagin de buscar i extreure temes noticiables de sota les pedres. I, és clar, quan en sorgeix algun de cert interès, a fe de Déu que s’hi aboquen a cor què vols. Fins i tot el folklòric Telenotícies Comarques de TV3, que a finals d’agost explicava que l’Estat espanyol reclamava al municipi 1,5 milions d’euros corresponents a un paquet econòmic cedit per a infraestructures i que després Madrid no va arribar a recaptar, perquè es veu que la transferència s’havia fet basant-se en una estimació. Ja hi som! Déu sap que els euros designats (o els avals corresponents, qui ho sap) van arribar als dominis dels ajuntaments, però el problema és que se’ls van fondre tots. I ara, ni aquí ni allà n’hi ha ni cinc al calaix. Tot gràcies a la crisi i a la dubtosa gestió. El tràngol d’haver de respondre a la carxofa de Televisió de Catalunya va ser per a Ignasi Perramon. Problemes de l’alcaldia accidental, lloat sia Déu. L’amic Nasi va demanar una moratòria adduint que l’Estat tampoc havia pagat al dia i ja que tot va així balder, com si diguéssim, ja no ve d’un dia per cobrar. I el 25 d’agost, a Regio7 i per postres, treia l’agumentari independentista de l’espoli fiscal per plantejar en l’encapçalament: «Qui ha de retornar diners?». Home, Perramon, que Déu em perdoni, però em sembla que confonem la gimnàstica amb la magnèsia. Una cosa és que la relació dels catalans amb l’estat sigui (de facto i pel règim polític existent) un mal negoci i l’altra és deure diners per mal calculat que estigués el fons del 2008 pactat amb unes altres regles del joc.

Trist, però cert. Davant d’aquesta lamentable situació hom es qüestiona: qui ha gestionat pitjor, el municipi o l’estat? Uns per estirar més el braç que la màniga i els altres per anar repartint diner inexistent i basat en l’especulació. És clar que amb tant de geni de les finances actualment no n’hi ha ni per proveïdors, ni per serveis, ni per subvencions ni festes i, el que resulta més subratllable, ni pels salaris del funcionariat. També fa poques dates que la mateixa TV3 recuperava un 30 Minuts dedicat als excessos dels ajuntaments en les etapes de bonança: invertint, contractant i donant-se llustre. Amb el títol «S’ha acabat la festa», com hi ha Déu que quedava ben clar que la crisi és cruenta i d’abast esfereïdor. I és que a Manresa, com arreu, les pluges i els patacs d’agost han ofegat encara més la Casa Gran, que ha encarat una Festa Major de circumstàncies i afronta un nou curs amb un cangueli ben evident i amb el funcionariat amb la metxa molt curta davant les demolidores retallades salarials. Amb la reclamació de Madrid ha plogut sobre mullat. És com demanar-li a un indigent que et deixi diners pel bitllet de l’autobús. La Casa Gran no en té ni per fer caritat. I tot plegat, a fe de Déu, deixa a l’equip de govern lligat de mans i peus amb bona part de la ciutat potes enlaire.