L’ús de la doble moral, mal ens pesi a tots, està convertint-se en la manera més habitual de ser de la societat catalana. Desconec si això es relaciona, d’alguna forma, amb el fet que les primeres organitzacions mafioses van néixer quan Nàpols i Sicília eren territoris relacionats amb la Corona d’Aragó (allò que alguns s’entesten a anomenar Corona catalano-aragonesa), però el cert és que aquest calorós mes de juliol passarà als annals de la història. Anem per dates:

10 de juliol. Un nombre indeterminat de manifestants col•lapsen els carrers cèntrics de Barcelona com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional. El cabreig és de proporcions tan grans que la manifestació es converteix en una demanda d’independència (suposem que d’Espanya).

11 de juliol. La selecció espanyola de futbol, formada en bona part per jugadors del F.C. Barcelona, guanya per primera vegada el Mundial de Futbol. En un acte que de ben segur està especificat en els llibres de psiquiatria, molts dels que el dia abans demanaven “independència” s’alegren per la victòria de la roja. L’esquizofrènia es manifesta amb tot el seu apogeu.

13 de juliol. El Parlament de Catalunya, que havia donat suport majoritàriament a la manifestació de feia tres dies per “la dignitat” del poble, decideix oposar-se a la possibilitat, a través d’iniciatives populars, de fer referèndums per la independència, que reivindicava una part del poble de Catalunya. No em direu que no és una imatge fantàstica. El dissabte es diu una cosa i tres dies s’actua en direcció contrària.

28 de juliol. Arribem a la glòria d’aquest bunyol de la doble moral. I no us penseu, hi tenim manresans i gent de la comarca. Per 68 vots a favor i 55 en contra es decideix prohibir l’art atàvic de la tauromàquia. Amb una demostració flagrant que la majoria d’edat, reivindicada per Immanuel Kant en el seu famós Què és la Il•lustració?, no ha arribat encara a la majoria dels nostres parlamentaris i es decideix votar a favor de la prohibició de les corrides, encara que mai no hagin anat en sa vida als toros. Es vota en contra perquè, mal ens faci, Franco encara segueix guanyant. Aquest sàtrapa assassí va imposar una manera de veure les coses i els que, suposadament, el condemnen li segueixen donant la raó amb prohibicions com la del dimecres 28 de juliol. Catalunya ha estat des del segle XIV tauròfila. I, per tant, la tradició és anterior a la imposició franquista de la fiesta nacional. Això, però, no els importa res als senyors i senyores diputats/des. Entre aquests s’hi troba l’alcaldessa de Santpedor Laura Vilagrà, de la qual dubto molt que hagi anat mai a una corrida. Curiosament, a la festa major del seu poble se celebren vaquilles.

Però el més fantàstic de tot és que el Centre de Cultura Popular i Tradicional, que dirigeix l’amic republicà Ramon Fontdevila, ha impulsat la declaració dels correbous de les Terres de l’Ebre com a festes d’interès nacional.

Enmig d’aquesta doble moral contínua i espectacle dantesc no m’estranyaria gens que un bon dia aquest Parlament decideixi concedir la seva medalla d’honor al més gran torero de la història: José Tomás.