Recordo que anys enrere, quan era jove, es parlava sovint de la possibilitat que Manresa tingués província pròpia, la cinquena, en deien. Era un tema recurrent, però completament improductiu. Actualment el vocabulari ha canviat una mica i parlem de la Vegueria de la Catalunya central, però els resultats són si fa o no fa els mateixos. En els dos casos topem amb un obstacle aparentment infranquejable, la manca de sobirania nacional. Ni abans quan parlàvem de províncies ni ara que parlem de vegueries, som nosaltres qui decidim com ha de ser l’organització territorial del país. La nova llei, acabada d’aprovar al parlament, és un intent d’obviar la realitat legal que un famós tribunal amb seu a Madrid s’ha encarregat de corregir: En l’actual marc juridicopolític, el constitucional espanyol, les vegueries poden aspirar, com a màxim, a ser el nom amb què aquí coneguem les províncies, i els consells de vegueria la nova denominació de les discutibles diputacions provincials. Això és tot. L’àmbit geogràfic, seguint aquesta mateixa lògica, el decideixen allà i ja han dit, amb fets i paraules, que no tenen cap pressa per canviar límits territorials. En conseqüència, la proposta de vegueries que pot fer el Parlament de Catalunya ha de ser el màxim de respectuosa amb l’actual mapa provincial i per això es descarten demarcacions massa petites (el Penedès, l’Alt Ter o la Vall d’Aran) i es prioritzen les que només afecten una sola divisió provincial, per això la de les Terres de l’Ebre passa per davant de la de la Catalunya Central que inclou comarques de les actuals províncies de Barcelona i Lleida. En definitiva, no podem fer la millor divisió administrativa, la que convé als homes i dones que vivim al país, sinó que hem de fer, i demanar sisplau, aquella que molesti menys als senyors i senyores de determinats ministeris. I és per això també que, seguint la vella i esgotada estratègia del peix al cove i el conseller Ausàs se’n va a Madrid a sol•licitar que comencin a pensar (quan els hi hagi passat l’enfadada dels toros) en la vegueria de les terres de l’Ebre, amb l’objectiu, suposo, que un cop assolit això, d’aquí a 8, 10 o 20 anys, es comenci a posar a sobre la taula la de la Catalunya central.
Per sort, n’hi ha una altra, de lògica, la del trencament amb aquest marc legal obsolet i frustrant, la d’apel•lar a la contradicció fonamental, la de la sobirania, denunciant que ni tan sols ens permeten decidir en una qüestió estrictament interna com és aquesta. Perquè, posats a exigir modificacions de límits administratius ineficaços, no seria més pràctic anar al que de debò és una càrrega insuportable, al que fa nosa de veritat? l’estatal. Preu per preu, sabates grosses. Si hem de perseguir objectius difícils, piquem alt, siguem ambiciosos i destinem els esforços a la fita realment important, la independència. Després, quan ja no depenguem de Madrid, seguirem tenint una pila de problemes per resoldre, evidentment, però el de la superació del mapa provincial serà, seguríssim, bufar i fer ampolles.