Halal: Cinquanta anys enrere
Fa pocs dies vaig viure una situació que em va tornar de cop a la meva infantesa. Us l’explico:
Jo baixava pel carrer Lepant i a la cruïlla de Numància vaig veure una furgoneta que devia ser blanca, però entre els grafits i bruta de fora, feia la seva patxoca. D’aspecte diria que era més aïllant que isotèrmica, i no portava cap retolació. En va sortir un home amb pantalons i jaqueta de color blanc, però el que dominava eren tots els tons del roig i viola, fins a un marengo fastigós. Acostant-m’hi vaig poder comprovar que allò era sang. Sang en diferents estats de coagulaciól, des de la més recent, vermella intensa, fins a la que donava la impressió que feia dies que cohabitava en el vestuari. A la furgoneta hi havia també un conductor amb una indumentària calcada a la que us explico, i amb les mateixes medalles. De prop vaig constatar dues coses: que els dos ocupants eren magrebins i que el seu treball era repartir carn a botigues Halal.
La meva memòria fotogràfica (algunes imatges, igual que algunes olors, et queden de per vida) em va fer retrocedir a la meva infantesa. Recordo alguns homes fornits amb un davantal ple de taques de sang (encara vermella, però) amb penques de xai o de vedella a l’espatlla, entrant a les carnisseries, com recordo també el carro del gel que, trencat a quarts amb un rasclet, posàvem en una galleda, succedani de la nevera, o l’altre carro, el de les escombraries, de zenc amb unes trapes alçades a la part superior. També recordo la corrua de carros que, quan fosquejava, pujaven per les Escodines i Sant Bartomeu (era un barri de rabassaires) venint dels camps, carregats amb unes viandes el gust de les quals ja no recordo, però enyoro. Recordo que els pèsols s’havien d’esgranar, venien després de les faves, i no congelats en bosses de plàstic. També recordo que la fruita tenia cucs i era solament del temps: no hi havia cireres al febrer ni taronges a l’agost. Tot això s’ha perdut, però és el preu que hem hagut de pagar per tenir un nivell sanitari i de salubritat de país avançat.
Reprenent la història, tinc l’absoluta certesa que la carn que va provocar l’estampat biològic en els uniformes dels conductors del furgó va ser sacrificada de cara a la Meca. Tanta certesa com que la insalubritat de la manipulació i la vestimenta que vaig presenciar eren les pròpies de cinquanta anys enrere. Us puc ben assegurar que els distribuïdors de carn Halal que vaig veure no havien aprofitat gens els cursos de manipuladors d’aliments. O potser no els havien ni fet?
Em faig una pregunta: ¿Els controls de higiene i salubritat són iguals per a tothom? És ingènua, perquè la resposta afirmativa hauria de ser evident, però dit d’una altra manera, ¿s’apliquen estrictament a tothom? ¿No formarà part d’allò que des de l’Administració ens han dit sovint que són llegendes urbanes, com afirmar que molts dels horaris de botigues de nouvinguts no s’avenen a la llei? Llegenda o no, jo he vist qui-sap-los establiments de queviures, fruiteries o barbers oberts encara a les 11 de la nit, feiners i festius inclosos, i per descomptat, cap d’autòcton.
Cinquanta anys enrere van morir alguns manresans de la triquinosi, i els conills que menjàvem no sabíem si tenien el cap gros. Avui, per sort, les condicions higienico-sanitàries han evolucionat molt: els controls de sanitat intenten ser estrictes i eficaços, els aliments porten data de caducitat, la llet ja no es passa sense pasteuritzar i a granel per les cases i fa molts anys que no veiem davantals bruts de sang entrant a les carnisseries. ¿Hem de renunciar-hi en favor de l’orientació geogràfica sud/sud-est d’un animal en sacrificar-se?
Potser una flor no fa estiu, però si va arribant aquest estiu, el que no hauríem de tolerar és que per qualsevol concepte ens facin entrar marxa enrere en el túnel del temps. A la nostra societat li ha costat molts esforços, durant molts segles, arribar on som ara.
A contracor, absolutament d’acord amb l’autor. I, amb molta pena tinc que dir que la meva experiencia laboral em fa veure amb massa evidencia aquest doble rasser. Tan de bó a qui toqui trobi sol·lucions abans no sigui massa tard…
Els que vivim en un poble ho veiem “a la menuda” un carro repartia els pocs xais sacrificats però, les taques de sang als draps d’embolicar i als devantals del repartidor devien esser molt semblants a les de les ciutats.
Sobta una mica que aquestes imatges d’infantesa dels repartidors siguin vigents a Manresa.
Pel que fa a les Barberies; el meu fill -que volta mès per Manresa- sempre fa broma que si s’ha fet tard per anar a la barberia puc baixar a Manresa que tenen un horari mès “obert”
Josep M.
t`has plantejat mai,que molts animals no veuen ni un sol dia de la seva vida el sol,ni trepitjen terra ni menjen res que els hi pugui agradar. Això si el teu pollastre a la cassola esta molt net
Molt bon article. felicitats.
Totalment d’acord amb en Joan, al cent per cent. I, el mes misteriós es que els nostres polítics ho neguen amb cara de ferro, això de les llegendes urbanes, tot sigui que no els tractin de racistes i que no perdin un futurs vots, …?
Estem ben apanyats! Quina serà la següent baixada de pantalons?, que ja en van unes quantes!
Salutacions
Claudi
Veure una furgoneta repartint carn a les carnisseries, amb uns transportistes amb davantals bruts de sang, carregant les penques dels animals a les espatlles no és exclusiu de Manresa. Ni, per descomptat, dels moros. ¿O com es pensa l’articulista que arriba la carn a les carnisseries dels pobles? Doncs a les espatlles dels repartidors. I naturalment, s’embruten de sang. I no són moros. I les bèsties no les han matat mirant la Ceca o la Meca, sinó mirant la rendibilitat, que és una manera com qualsevol altra de mirar.
I s’equivoca o va ben confós el Claudi Codina. Els polítics, depenent del que diguin, no poden perdre vots del emigrants perquè aquests no tenen dret a vot. En canvi, els polítics si que poden perdre el vot dels que miren malament els emigrants (una altra manera de mirar) ja que aquests sí que voten, i això si que condiciona decisions i afirmacions. Si els emigrants votessin, a Vic no haurien pres els acords que van prendre.
Dit tot plegat, cal vetllar per la higiene, però no cal que ens convertim en uns paranoics. Actualment ja estem disposats a menjar qualsevol merda, sempre i quan vingui envasada en plàstic i ens ho serveixi una noieta bonica amb còfia i guants de làtex.
Molt bona resposta Josep, totalment d’acord.
No perdem el fil de l’article, si us plau… Aqui no es parla de si uns son mes nets que els altres, o els animals mes o menys feliços. Si una cosa sabem tots i de sobres es que la qualitat i el gust del menjar no té res a veure d’uns anys ençà.
El que l’autor es pregunta, i jo el recolço, es si aquests llocs han de passar els mateixos controls d’higiene, horaris, riscos laborals, protecció de dades, etc… que la noieta bonica que té que portar còfia i guants de latex per que la llei l’obliga (sota pena d’una bona sanció o fins i tot tencament del local), no per que li agradi a ella o als seus clients. Aquest es el doble rasser de que jo parlava.
Sr. Segon
Totalment d’acord amb l’article.
Sap greu veure que el que veiem si volem veure, els que manen sembla que no ho veuen, o no ho volen veure….. Perqué ?
La llei obliga a tothom per igual, i obliga a allò que obliga; no menys, ni tampoc més. A ningú obliga a portar còfia i guants de làtex. Això és una opció comercial per donar aparença de profilaxis, una profilaxis que en moltes ocasions no passa de la còfia. Les meves paraules no busquen una polèmica, ni les meves intencions tampoc; crec que es poden mantenir punts de vista diferents sobre una mateixa cosa i tenir tots un enfocament encertat ja que els diferents punts de vista no s’eliminen necessariament de manera recíproca, sinó que sovint és complementen.
No crec, en canvi, que sigui vàlid introduir mites i llegendes en l’argumentari, ja que això invalida qualsevol argument. I la història aquesta segons la qual hi haurien dues legislacions diferents a aplicar segons el lloc d’origen de cada persona és un dels mites més estesos, més admesos i menys justificats. Llevat de l’afirmació gratuïta, mai ningú ha aportat cap article legal que ho sostingui. Estaria bé que algú ara cités quin article de quina llei especifica consideracions d’aquest tipus.
I tot plegat, repeteixo, no és un cant a la brutícia, ja que tots aspirem a una higiene òptima, sinó una reflexió més a afegir a aquelles que altres persones han fet, i que en essència és redueix a dir que el repartiment de carn a l’esquena dels repartidors, i amb el davantal brut de sang no és exclusiva de Manresa ni dels moros (i dic “moros” plenament conscient que això no és políticament correcte; el que passa és que per a mi no té cap connotació pejorativa. Si el que ho llegeix li troba, és una qüestió seva que ja resoldrà tan bé com sàpiga).
D’acord totalment amb l’article.
Contestant al Josep.
Si, si la llei es exactament la mateixa per a tothom d’aixó no hi
ha cap dubta (només està escrita una vegada), una altra cosa es com s’administra, com s’aplica i encara el més important com cada persona l’entent, l’accepta i la respecta.
Serà per l’educació rebuda que uns entenem que s’han de acomplir les lleis i normes de convivència per avançar com a societat i país, i d’altres entenen que les acompleixin ells que per aixó es el seu país nosaltres en el noostre país aixó ho fem així i just aquí neix el desequilibri entre uns i altres i on l’aplicació i administració de les lleis agafen camins diferenciats.
És ben sabut de que les llegendes urbanes són exageracions de la realitat, pero també és sabut que la permisibilitat i el mirar cap a una altra banda fan més grans les llegendes.
“Cuando el rio suena agua lleva”.
Torno a ficar el nas en aquest foro i el trobo ben interessant. De la primigènia observació d’un repartidor de carn en surt, aparentment, una general preocupació pel compliment de les normatives, cosa que ens pot fer pensar que aquí ens apleguem una selecta representació de l’encara més selecte grup d’escrupolosos complidors de lleis i normatives, seriosament preocupats per les reiterades infraccions que es produeixen com ho demostra el fet que si el riu sona és perquè porta aigua. És cert que si porta aigua, sonarà, però no és cert que sempre que sona sigui l’aigua el que fa el soroll. Ho sabia molt bé ja en Goebbels quan deia que una mentida repetida cent vegades es converteix en una veritat.
Però com que un fòrum no ha de ser un mostrari de mites ni tampoc d’aforismes, afegiria d’entrada (i amb tots els respectes) que em costa molt de creure que siguem realment aquest ventall de puretes amb un immaculat expedient a l’hora de complir amb tots els preceptes legals. Em sorprendria fins l’infinit descobrir que en aquest selecte grup que formem no hi ha ningú que no hagi infringit mai alguna cosa: circular a més de 120 per l’autopista; o aparcar en un lloc prohibit, o en zona blava sense pagar el ticket; o aquella feineta extra feta en negre sense declarar a hisenda; o aquella factura del llauner o l’electricista sense IVA; o aquell cotxe personal posat a nom de l’empresa; o… etc. I em sorprendria encara més saber que després de l’infracció algú ha reclamat imperiosament la intervenció policial per penalitzar-ho degudament.
No; no cal que fem exposició pública de pecats. Començar a confessar-nos, en una mena de teràpia de grup podria resultar ben il•lustrador, però ens allunyaria d’allò que em sembla és el tema central. Com ens n’allunyaria també començar a repassar la llei de comerç vigent i que, si no vaig errat, determina que es pot obrir 72 hores setmanals amb una sèrie de requisits i considerables excepcions (excepcions que, per altra banda, dubto molt que el nostre honorable conseller de comerç les hagi establert pensant en satisfer interessos dels devots de la Meca). Així, trobaríem que no estan obligats a la normativa els que venen pastisseria, rebosteria, pa, plats preparats, premsa, combustibles, carburants, flors i plantes. Tampoc hi estan obligades les anomenades botigues de conveniència (ignoro que són) les instal•lades en punts fronterers, en estacions de servei, en mitjans de transport terrestre, marítim i aeri o aquelles que disposin d’una superfície inferior a 120 m2.
No sé quantes coses més diu la llei de comerç, però ¿realment ens importa? Discutir això ens aniria perfecte per allunyar-nos del melic de la qüestió. De la primera observació sobre un repartidor de carn n’hem derivat una preocupació generalitzada per uns determinats incompliments que, si ho llegim bé, en realitat el què evidència és que la nostra preocupació no és pas per “què” s’infringeix, sinó “qui” és l’infractor. I aquí és on hem de centrar els raonaments. És impossible que jo sigui l’únic ciutadà del Bages que ha vist repartir carn, cosa que em porta a pensar que la reacció generada per l’article no és per haver fet un descobriment, sinó per haver confirmat allò que ja teníem prejutjat per endavant. I aquest sí que és el tema central. Aquí si que hi han motius de reflexió. No per les infraccions (que segur que n’hi ha), sinó per les nostres indignacions i les causes que realment les motiven.
Em sembla que m’he allargat massa. Demano disculpes.
Salutacions a tothom