Per als que no havíem sortit gaire de casa fer la mili a finals dels cinquanta era a la vegada un repte i una oportunitat. Era un repte físic per als qui no érem gaire esportistes, o havíem estat malalts de jovenets. Era un repte social, ja que et trobaves de cop amb jovent de tots els orígens i formes de pensar: de la gran ciutat i de pagès, amb gens de cultura o amb poca (els qui feien estudis superiors anaven a milícies). I un repte religiós i espiritual, perquè quedaves emmarcat en un món oficialment catòlic (molt més que el que jo havia viscut), però amb una doble pressió: la de la imposició militar i sovint la burla de la majoria de soldats que en passaven i només feien els actes de culte per força. Per tant, significar-se com a cristià practicant més aviat quedava malament. Un grupet que proveníem de moviments catòlics vivíem una mena de catacumbes. Recordo un alferes de milícies que es burlava de nosaltres ostentosament. I també vaig viure la següent experiència: una festa, tota la bateria -vora un miler- formats al pati per assistir a la missa. A l’hora de la comunió vam sortir dos o tres a combregar, fent un llarg camí des de les files, sota les mirades airades de tots els altres, que veien com la missa s’allargava, també per culpa nostra. Això, segurament, em vacunava contra la religió oficial, imposada a una majoria d’homes que no en volien saber res. Un dia, anant de permís, em vaig discutir amb un capellà jove al tren: ell defensava que estava molt bé que fessin anar tothom a missa. L’exèrcit era com els nostres pares, que ens havien d’obligar a complir. Jo, que ja tenia decidit anar al seminari acabada la mili, li vaig rebatre l’argument.

En conjunt, en el meu cas, els reptes es van equilibrar amb les oportunitats. Jo havia decidit d’entrar al seminari poc abans del servei militar. Em van oferir no haver de fer la mili, i jo vaig preferir fer-la. No me’n penedeixo, malgrat que la mili fos d’una irracionalitat tal que només podia comparar-se amb el règim irracional que llavors imperava a Espanya.

Perquè d’això me’n vaig poder adonar encara més, aquell any i quatre mesos que vaig passar al campament i a la caserna. I no vull ara explicar batalletes. Hi vaig trobar companys i amics, alguns dels quals m’ajudaven a obrir els ulls a la situació del país. Però, alerta, tots teníem la nostra fitxa i la de la nostra família. Una vegada el tinent de l’oficina on vaig treballar, em va explicar la meva. I més tard he sabut que els qui estaven molt fitxats els feien la vida impossible. Algun alt càrrec de la caserna, quan no s’adonava que el senties, criticava Franco. Però a la llarga la disciplina triomfava.
Vaig experimentar, doncs, per una banda, l’esperit i les seqüeles d’un règim militar que feia vint anys que havia guanyat la guerra i havia militaritzat el país. I de l’altra també em vaig adonar, a la meva pell, d’allò que més tard vaig descobrir més amplament: el nacionalcatolicisme imperant.

Tot plegat, trist, dur, però alliçonador.