El sistema sanitari català és econòmicament deficitari des del moment en què va ser assumit per la Generalitat. A més, el sistema de finançament sanitari estatal pactat l’any 2001 a Saragossa s’ha mostrat totalment ineficient, i ha creat un fort dèficit que ningú sap com cobrir.

L’any 1991, l’informe Abril Martorell ja proposava el copagament sanitari, establert de fa anys en altres països europeus, i la consellera Geli en va tornar a parlar el 2004 proposant l’euro sanitari (pagar un euro per cada visita al metge). Recentment, el conseller Castells hi ha insistit en casos com els d’estrangers que viatgen al nostre país per beneficiar-se d’uns serveis que als seus països no són gratuïts, en cas de cirurgies de col•locació de pròtesis d’articulacions, o bé conciutadans amb un alt nivell de renda.

L’actual president del Col•legi de Metges de Barcelona, Miquel Vilardell, creu que, abans d’implantar el copagament en el sistema sanitari, caldria fer diverses actuacions, com per exemple, revisar el copagament actual dels fàrmacs, basant-lo més en la renda que en l’edat dels pacients, millorar l’eficiència del sistema, augmentar la informació als ciutadans o revisar la cartera de serveis actuals. De cap manera el copagament hauria d’incrementar les desigualtats sanitàries entre els usuaris ni penalitzar els més vulnerables com els pacients crònics, o sectors socials amb menys nivell de renda o d’educació sanitària.

Diverses veus s’han mostrat en contra del copagament, com DEMPEUS per la salut pública o la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública; el cert és que tenim un problema de sostenibilitat del sistema i cal encarar-lo de forma seriosa i immediata, amb la màxima informació a la ciutadania i amb el màxim consens.