El govern municipal de Manresa va voler marejar la perdiu, però la seva nefasta gestió econòmica ha saltat amb força a la palestra en les darreres setmanes. La malèfica teranyina de la crisi econòmica ha encès l’alarma del govern Zapatero i aquest ha agafat el brau pels pitons responent a la pressió i la desconfiança dels veïns europeus davant dels quals fa pocs mesos treia pit. “Si la gent no sap què estàs fent, tampoc sap el que estàs fent malament”. Un gran principi que s’aboca en els primers capítols de la ja mítica sèrie Sí, primer ministre produïda per l’anglesa BBC a finals dels setanta i que ha emès en diverses etapes Televisió de Catalunya. Ho han fet a Madrid i també a Manresa, on s’han sumat les vaques magres del període a la mediocritat i la nul•la capacitat de reacció del tripartit manresà. La nota de final de curs (o potser de mandat i de cicle) és el balanç registrat a les arques municipals. I és que aquest equip de govern atresora el dubtós honor d’haver convertit el municipi en un dels més endeutats del país.

La mesura d’urgència ha estat aplicar una doble tisorada als sous del funcionariat municipal –la que ve de Madrid més la que s’imposa per eixugar el deute local– i intentar desprendre’s d’una bona quantitat de personal que ara sembla que és irrefutablement sobrer en una plantilla, recordem-ho, ja de per si sobredimensionada, si la comparem amb altres municipis de dimensions semblants. La resposta dels funcionaris, òbviament, ha estat contundent. En alguns casos, però, les actituds sorprenen. La Policia Local, per exemple, assegura que posa menys multes com a mesura de protesta. A aquesta postura, m’agradaria fer-hi un parell de consideracions al marge, naturalment, d’apel•lar a la professionalitat del col•lectiu que crec que tindria altres fórmules per manifestar el seu rebuig. Precisió número u: si els agents fan els ulls grossos i sancionen menys, l’Ajuntament també recapta menys i, per tant, disposa de menys recursos per pagar els seus salaris. ¿Es tiren pedres a la seva pròpia teulada? I la segona consideració, ben senzilla: ¿No els sembla un greuge considerable que el seu màxim responsable hagi pujat dues categories i, per tant, cobri més gràcies al nomenament del mateix regidor d’Hisenda que ara els rebaixa el sou? És clar que a ell (igual que al regidor) també li retallaran la mesada, però no és mateix retallar-ne 1.200, que 1.500, 3.000 i més.

Però no és el moment d’encetar un debat sobre el funcionariat i les seves vicissituds. Centrem-nos en la poca capacitat gestora que destaquen els balanços municipals manresans als quals cal sumar la manca d’idees transformadores de la ciutat i el malestar col•lectiu per projectes urbanístics i públics com la plaça de la Reforma, que suposa una autèntica oda a la indignació ciutadana. El crèdit de l’equip de govern actual sembla estar esgotat i calen relleus polítics amb capacitat de renovació al desgavell de l’alcaldia Camprubí. Pere Culell i Valentí Junyent són les cares noves en la cursa cap a l’alcaldia. Dues personalitats, fins ara, molt poc polítiques. Potser la seva millor qualitat és precisament aquesta, com a contraposició als vividors de la política Camprubí, Perramon i Sensat. I és que, fet i fet, el gran avantatge del nou candidat d’Esquerra i del convergent, és que sempre podran deixar la seva cadira en el Ple i dedicar-se a ser un reconegut metge i investigador o un destacat gestor esportiu amb coneixements d’història i experiència pedagògica.