Em passo la vida fent plans que no compleixo. Com tants manresans, jo també he deixat anar en més d’una conversa que m’agradaria algun dia agafar-me una setmana de vacances i recórrer Barcelona com un turista. En conec molts als qui he sentit dir el mateix i no en conec cap que ho hagi fet mai. Igual que ells, jo també vaig conèixer algun racó de visita obligada -el Parc Güell, sense anar més lluny- el dia que vaig fer de cicerone a algú de fora. Crec que aquell mateix dia em vaig prometre agafar una guia per visitar amb calma els llocs més típics i una altra per descobrir els més insòlits. Però no ho he fet. I no ho he fet per la mateixa raó que no ho han fet els altres: perquè no sentim cap urgència de veure ni de fer allò que tenim a l’abast. Ens sembla que sempre podem trobar un moment més adient per fer-ho, i a còpia d’anys anem omplint el sarró de projectes pendents. No cal pensar en la Sagrada Família de Barcelona per il•lustrar aquest fet, podríem parlar de la Santa Cova, sense anar més lluny, i si féssim una enquesta ens adonaríem que hi ha un munió de manresans que la van veure per primer cop el dia que van voler ensenyar-la a un foraster… I molts que encara esperen trobar aquella ocasió ideal, que mai no arriba, per visitar-la. Qui sap si aquest any, econòmicament tan magre, podríem plantejar-nos fer unes vacances a ciutat i visitar Manresa amb uns ulls nous i quedar-nos parats amb els nostres descobriments. No parlo només d’aquella Manresa pretesament turística que apareix als fulletons oficials –que també cal tenir-la molt en compte– sinó d’una altra Manresa quotidiana que sovint ens passa tan desapercebuda com totes les cases que, a base de caminar amb el cap cot, mai hem arribat a apreciar.

M’he imaginat unes vacances a Manresa fetes gairebé amb el mateix criteri que fem servir per visitar les ciutats que ens són llunyanes i alienes. Integrar-nos a la seva vida diària del matí a la nit, amb temps per fer fotos i per prendre’ns un refresc, amb un moment per dedicar a la cultura i un altre al lleure. Passejar la ciutat amb la curiositat d’un estranger però amb l’avantatge de saber-ne els topants, els horaris, els costums… És evident que en aquesta estada a la ciutat de Sant Ignasi hauríem d’esmerçar un temps important per conèixer la Seu a fons, guia en mà, i per fer la ruta ignasiana amb la tranquil•litat suficient per paladejar cada punt del recorregut amb l’atenció necessària. Però més enllà d’aquest periple bàsic i gairebé obligat, en el meu particular sarró de projectes pendents hi tinc el de recórrer els seus carrers deixant-me guiar per un llibre magnífic del Francesc Comas i el Salvador Redó, “Manresa, la ciutat transformada”, i descobrir en els racons més anodins algunes històries que de ben segur me’ls farien veure amb una mirada diferent. Vet aquí una visita amb un interès limitat a la gent de la ciutat però segur que molt més profitosa del que molts es puguin imaginar. Deixant-nos portar encara per les explicacions d’una guia o d’alguna visita comentada ens quedaria veure alguns museus, no només “el museu” sinó alguns altres que tenim a tocar i dels quals molts no coneixen ni l’existència. La resta de les nostres vacances sense sortir de casa serien al lliure criteri de cadascú i podrien incloure una visita als nostres mercats, que no tenen l’interès turístic de la Boqueria però que donen més del que ens pensem per fer el badoc i per observar la vida bullint en tota la seva intensitat. I també un matí de piscina i un temps per a la lectura aprofitant la pau i la bona temperatura que hi ha a la biblioteca o la calma que podem trobar al parc de l’Agulla, o al parc de la Seu, o a la Torre de Santa Caterina, llocs des d’on també podem gaudir d’unes vistes precioses i reconciliar-nos amb aquesta nostra ciutat que de vegades ens sembla tan gris i tan eixuta. I seure a una terrassa que pot ser al mateix Passeig o pot ser a un dels molts espais on ara podem trobar un racó amable per fer-hi una cervesa. I quedar amb aquells amics que no veiem mai. I comprovar que la placidesa de l’estiu es pot viure sense fer quilòmetres ni gastar diners. A Manresa mateix, lliures d’obligacions i assaborint allò que la rutina no ens deixa veure.