La Marxa de Torxes recorda el passat per decidir el futur

L’ENTREVISTA A:

Joaquim Falcó Pujol, pintor

I els continguts habiutals de la revista.

En el mateix acte es va presentar el número de setembre de la revista El Pou de la gallina, que es dedica a parlar del context històric de la Guerra de Successió a la ciutat i a la comarca, coincidint amb l’organització de la Segona Marxa de Torxes per la Independència. D’altra banda, el personatge entrevistat en profunditat és el pintor Joaquim Falcó Pujol.
Manresa farà la seva segona Marxa de Torxes per la Independència, la vigília de la diada de l’Onze de Setembre. Amb una reivindicació molt nítida, amb aquesta iniciativa, a què enguany s’han sumat altres municipis del Bages, la Comissió 11 de Setembre de Manresa vol relligar els fets històrics del 1714 amb l’ebullició en els darrers mesos de les aspiracions de Catalunya en relació a l’estat espanyol.

Manresa va ser una de les ciutats que més va influir a l’hora d’aglutinar suport per a Carles d’Àustria. Un dels episodis més rellevants a la ciutat va ser el 13 d’agost de 1713, quan els borbònics van incendiar-la amb la tàctica de la terra cremada. “Va ser un dels incendis més devastadors que hi ha hagut mai a la ciutat -descriu Francesc Serra-. Segons les cròniques, s’haurien cremat un total de 522 cases, prop de la meitat de la ciutat. El foc va arrasar des de la Plana de l’Om a l’hospital de Sant Andreu, passant pel carrer del Carme i de Santa Llúcia. Tot cremat. El duc de Pópuli, comandant en cap de l’exèrcit borbònic, va instaurar la terra cremada com a forma de repressió i submissió dels pobles que s’havien revoltat contra l’ocupació borbònica”.

La setmana de Jocs al Carrer que des de fa vuit anys organitza el Centre d’Animació i Esplai es clourà, el dissabte 4, amb el 1r campionat de llançament d’espardenya, un divertiment que també es practica en diversos indrets de Catalunya, l’Aragó i del País Basc, on a més a més duen a terme concursos de llançament de txapeles.

Aquest entreteniment, consistent a llançar alguna cosa el màxim de lluny, presenta arreu del món tantes variants com coses llancívoles hi ha. Sense moure’ns gaire de l’entorn, a Vilafant cada any celebren el campionat internacional de llançament de totxanes. També a Palau de Plegamans i en altres poblacions catalanes té lloc, coincidint amb la Festa Major, el llançament de pinyols d’oliva. A Bunyol, al País Valencià, no llancen bunyols, però sí tomàquets, i a Tarragona, durant el Carnestoltes, es duu a terme el llançament de mòbils, com a Sant Feliu de Guíxols i Savonlinna, a Finlàndia. A Espanya, llancen cabres des de dalt dels campanars i als Estats Units, sempre a l’avantguarda de l’esperpent, fan llançament internacional de nans.

A Manresa, a més del llançament d’espardenyes, podríem convocar campionats de llançament de panets de Sant Ignasi i de bunyols arquitectònics. En aquest darrer cas, però, no es tractaria tant de fer un llançament sinó un llençament, en el sentit de llençar a les escombraries tot allò que no funciona, fa nosa i no serveix. Coses llençables? Postals típiques, alguns noms de carrers, mogudes d’oci pseudoanticapitalistes, mitja galeria de manresans il•lustres i un llarg etcètera d’andròmines materials i immaterials, que no cito per no exposar-me a un llançament d’ous, tomàquets o, encara pitjor, ametlles de la Llum.

]]> http://www.elpou.cat/wp/?feed=rss2&p=474 http://www.elpou.cat/wp/?p=484 http://www.elpou.cat/wp/?p=484#comments Wed, 01 Sep 2010 09:28:55 +0000 Redacció http://www.elpou.cat/wp/?p=484

Ai, renoi, quina calor
ara que és Festa Major!
No us estranyi que la festa
quan fa una calor que empesta
s’allargui tota la nit
i no puguem dormir al llit.
Sortim doncs tots a fer gresca
per poder prendre la fresca.
que a Manresa hi ha sarau
i tinguem la festa en pau.
—Algú sap quins actes fan
i a quines hores seran?
A mi no m’han dat programa.
—És ben cert, noi, és un drama.
Aquest any el tresorer
ens fa estalviar paper,
i és per això que ens hem quedat
sense el llibret esperat.
—Oh!, i com que no hi ha calés
diu que enguany amb quatre rals
molts dels artistes locals
ens faran de teloners
d’una gran vedet, la Lluna,
i tots cantarem a una
«La Lluna, la bruna,
vestida de dol
son pare la crida,
sa mare no ho vol».
—Què hi farem, així és la vida!,
més val cantar fora mida
com fan a l’Alternativa
que estar sol com un mussol
tot cantant el «Cara al sol»
(si pot ser sense alcohol).

]]> http://www.elpou.cat/wp/?feed=rss2&p=484 http://www.elpou.cat/wp/?p=482 http://www.elpou.cat/wp/?p=482#comments Wed, 01 Sep 2010 09:27:19 +0000 Redacció http://www.elpou.cat/wp/?p=482 Signes de fusió

Començo la desempolsegada estiuenca amb una retroalimentació de temes. I és que l’amic Pere Fons insisteix (en aquest número mateix) a proclamar l’autonomia de la Fundació Caixa Manresa abocada en el nostre territori, però la fusió del negoci bancari comença a manifestar les primeres conseqüències. Abans de finals d’any seran prejubilats una bona colla de treballadors i treballadores i, com a bestreta del futur tancament d’oficines per evitar duplicitats amb les entitats fusionades, Caixa Manresa ja ha clausurat l’oficina que va obrir al xamfrà entre el carrer Guimerà i la plaça de Sant Domènec, segons mostra el cartell que hi ha penjat «per tal de millorar el servei i l’atenció personalitzada» i insta els clients a desplaçar-se a l’oficina central del Passeig. No seré jo el que jutgi si això és millorar el servei o no, però, com que em fa tota la impressió que l’oficina que ha baixat portes es va obrir en el seu dia per contrarestar la jugada mestra de Caixa Penedès fent-se amb el local dels baixos de Cal Jorba, ara que els temps estan canviant a marxes forçades aquest establiment ha estat el primer prescindible.

Tancaments poc justificats

La que també es va clausurar, això sí, temporalment, va ser l’oficina del BBVA al carrer de Sobrerroca. El cartell que reproduïm mostra que la paradeta es va clausurar durant gairebé la totalitat del mes d’agost. Això sí, per oferir millor servei, com mostra el cartell que hi havia a la porta, també insta la clientela a desplaçar-se a una altra oficina. Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de tancar els bancs per vacances, si no és que la cartera de clients és tan minsa que no val ni la pena atendre’ls a l’estiu. En tot cas, els recomano que facin el mateix que la flamant Caixa de Catalunya, Tarragona i Manresa. Que abaixin la persiana i llestos!

Marxandatge funest

Encara que el món de la banca estigui molt de baixa i la construcció sota mínims, afortunadament hi ha negocis que sempre van a tota vela. Com les relacionades amb els serveis funeraris. Un negoci que no té crisi des del moment que tots els homes i dones, rics o pobres, alts o baixos, prims o grassos, bonics i lletjos, etc. avancem irremeiablement cap a un final absolutament democràtic: la mort. Això també ho sap l’empresa Mémora, que gestiona la històrica Funerària Fontal. I gosa vantar-se’n en el seu marxandatge. Un amable subscriptor ens ha fet arribar un encenedor de propaganda de l’empresa on, a part de les dades de contacte, té un dors imprès amb aquest lema tan suggerent: «Sigue fumado, podemos esperar». L’humor és tan negre que arriba a la cota del mal gust, i més si a hom li fan l’obsequi quan és en una capella de vetlla a les instal•lacions de la Fontal i decideix demanar foc per sortir a prendre l’aire tot fumant-se un cigarret. Francament, em quedo amb els paraigües del verd corporatiu, com el que lluïa Ferran Debant, tal com recordàvem en la Bugada del número anterior.

Horaris flexibles

I és que hi ha polítiques d’algunes empreses i negocis que resulten totalment incomprensibles. Com si, en lloc de voler augmentar les vendes, aspiressin a repel•lir els clients. Si no, vegeu el cartell que vam retratar un dia en un servei tècnic de la firma Philips del carrer de Barcelona i que reproduïm. Els responsables van decidir fer un «horari irregular» i deixar un telèfon mòbil per si, per ventura, algun transportista despistat gosava venir a fer algun lliurament. A l’estiu, i amb poca gent, sembla que s’hi val tot. Al BBVA i als serveis tècnics.

Esmorzars de baixa

En canvi, hi ha postures simpàtiques i de bon cor. Com la d’una de les cambreres del bar Tal Kual del carrer de Sant Miquel que, davant d’una baixa laboral, s’excusa davant dels clients, com veiem en el rètol que hi havia penjat. Un gest ben honrat, si considerem que s’ha guanyat una bona reputació servint esmorzars, segons ella mateixa, «ben exquisits». Caldria anar a comprovar si, realment, els desdejunis valen tant la pena i, per tant, la baixa mereixia un cartell per subratllar que l’absència era temporal.

El llegat d’Antoni Robert

La ciutat de Manresa està catalogant darrerament el seu patrimoni arquitectònic per conservar-lo i donar-li llustre. Però, a partir d’aquest mes de juliol passat, també compta amb un altre preuat patrimoni relacionat amb una de les arts més arrelades a la ciutat: el teatre. Es tracta de la col•lecció de vestuari d’Antoni Robert, fins fa pocs anys veí d’escala de la nostra publicació, que aquest ha cedit a l’empresa que gestiona els espais escènics de la ciutat perquè la gestioni, amb la voluntat de donar-li sortida en tots aquells muntatges que neixin i es produeixin a casa nostra. Antoni Robert, d’avançada edat i que actualment viu en una residència per a la tercera edat, ja feia temps que no es podia fer responsable de la seva col•lecció de vestits, barrets, sabates i complements relacionats amb l’espectacle que acumulava en el seu antic pis del número 26 del carrer de Sobrerroca que, com deia, ja no habitava. L’home va retornar per viure els darrers anys a Manresa, després de treballar durant molt de temps a Suïssa, concretament a l’aeroport de Zuric. Ho va fer ni més ni menys que amb cinc tràilers curulls de vestimenta, alguns d’ells de gran valor, adquirits a les millors botigues del centre del continent. Aquest estiu, i després de la mediació d’alguns coneguts, Manresana d’Equipaments Escènics es va encarregat de buidar el pis de Robert i traslladar el vestuari, esperem que provisionalment, a la Sala Ciutat, on ja forma part del patrimoni de la ciutat a l’espera d’una ubicació definitiva més digna. Ara només espero que s’aconsegueixi espai, temps i recursos per destriar, catalogar i posar en préstec els vestits i els complements (alguns d’ells veritables joies) tal com desitja el seu anterior propietari, que ha tingut el bonic gest de llegar la seva col•lecció a Manresa, tot i que es tracti d’un bé de gestió ben complexa.

Mor l’àvia més rockera

Certament, el gest en vida d’Antoni mereix un reconeixement merescut. Com també el mereix la Conxita Corrons, veïna de Viladordis, que va traspassar el passat diumenge 22 d’agost i el funeral de la qual es va portar a terme a la Salut. En els seus 92 anys de vida, la Conxita en va viure de tots colors, però la majoria de manresans i manresanes (tot i que no hi haguéssim tingut relació) la recordarem per una imatge que massivament vam poder veure l’estiu de fa tres anys. La reproduïm en aquesta mateixa pàgina i correspon al divertit cartell de la Festa Major de 2007 que va dissenyar Xevi Victori, en què apareixia amb ulleres de sol i fent sonar una guitarra elèctrica. Una imatge que ens en deixa un record ben simpàtic. Descansi en pau.

Benvolguts germans i germanes. L’estiu fa que els mitjans de comunicació hagin de buscar i extreure temes noticiables de sota les pedres. I, és clar, quan en sorgeix algun de cert interès, a fe de Déu que s’hi aboquen a cor què vols. Fins i tot el folklòric Telenotícies Comarques de TV3, que a finals d’agost explicava que l’Estat espanyol reclamava al municipi 1,5 milions d’euros corresponents a un paquet econòmic cedit per a infraestructures i que després Madrid no va arribar a recaptar, perquè es veu que la transferència s’havia fet basant-se en una estimació. Ja hi som! Déu sap que els euros designats (o els avals corresponents, qui ho sap) van arribar als dominis dels ajuntaments, però el problema és que se’ls van fondre tots. I ara, ni aquí ni allà n’hi ha ni cinc al calaix. Tot gràcies a la crisi i a la dubtosa gestió. El tràngol d’haver de respondre a la carxofa de Televisió de Catalunya va ser per a Ignasi Perramon. Problemes de l’alcaldia accidental, lloat sia Déu. L’amic Nasi va demanar una moratòria adduint que l’Estat tampoc havia pagat al dia i ja que tot va així balder, com si diguéssim, ja no ve d’un dia per cobrar. I el 25 d’agost, a Regio7 i per postres, treia l’agumentari independentista de l’espoli fiscal per plantejar en l’encapçalament: «Qui ha de retornar diners?». Home, Perramon, que Déu em perdoni, però em sembla que confonem la gimnàstica amb la magnèsia. Una cosa és que la relació dels catalans amb l’estat sigui (de facto i pel règim polític existent) un mal negoci i l’altra és deure diners per mal calculat que estigués el fons del 2008 pactat amb unes altres regles del joc.

Trist, però cert. Davant d’aquesta lamentable situació hom es qüestiona: qui ha gestionat pitjor, el municipi o l’estat? Uns per estirar més el braç que la màniga i els altres per anar repartint diner inexistent i basat en l’especulació. És clar que amb tant de geni de les finances actualment no n’hi ha ni per proveïdors, ni per serveis, ni per subvencions ni festes i, el que resulta més subratllable, ni pels salaris del funcionariat. També fa poques dates que la mateixa TV3 recuperava un 30 Minuts dedicat als excessos dels ajuntaments en les etapes de bonança: invertint, contractant i donant-se llustre. Amb el títol «S’ha acabat la festa», com hi ha Déu que quedava ben clar que la crisi és cruenta i d’abast esfereïdor. I és que a Manresa, com arreu, les pluges i els patacs d’agost han ofegat encara més la Casa Gran, que ha encarat una Festa Major de circumstàncies i afronta un nou curs amb un cangueli ben evident i amb el funcionariat amb la metxa molt curta davant les demolidores retallades salarials. Amb la reclamació de Madrid ha plogut sobre mullat. És com demanar-li a un indigent que et deixi diners pel bitllet de l’autobús. La Casa Gran no en té ni per fer caritat. I tot plegat, a fe de Déu, deixa a l’equip de govern lligat de mans i peus amb bona part de la ciutat potes enlaire.

]]> http://www.elpou.cat/wp/?feed=rss2&p=478 http://www.elpou.cat/wp/?p=476 http://www.elpou.cat/wp/?p=476#comments Wed, 01 Sep 2010 09:19:57 +0000 Redacció http://www.elpou.cat/wp/?p=476 Amatents!

N’hi ha que ja granats d’anys comptem el temps per cursos escolars. I en sortir la revista de setembre, s’iniciarà un nou curs escolar. Posats a repassar les assignatures pendents, resulta que tenim dos exàmens generals de ciutadania: unes eleccions a la Generalitat — suposem que quan el nostre president es desperti les ha de convocar a la tardor, sinònim d’assignatures suspeses— i unes eleccions municipals a la primavera vinent.

Des de la butaca, el primer cop d’ull és municipal, i ara faig acte de contrició, donat que massa vegades he aixecat la vista a la societat catalana, i prometo (no en el sentit polític i devaluat de la paraula), dedicar-me a reflexionar envers els nostres problemes més de ciutat. Vull assenyalar que costarà, ja que la proximitat de les persones, conegudes —la meva àvia deia que per conèixer una persona s’havia d’haver menjat amb ella un quintà de sal— em pot frenar comentaris, i seguir els fets i la disbauxa corporativa de Manresa em pot obligar a un empatx de notícies poc afalagadores.

De fet, a la política actual li falta governament i li sobra gestió. I si parlem de gestió ja podem avaluar aquest període amb un suspens. Ni s’han sabut gestionar les obres, ni s’ha sabut aplicar un model de comunicació adequat dels funcionaris. Entenc que la retallada de sous no sigui ben rebuda per ningú però que el nivell de tracte sigui, excepte en pocs casos que confirmen la norma, d’una dolenta i barroera educació, que l’accessibilitat i capacitat d’ajuda als ciutadans per resoldre problemes sigui encara de l’època del clarivident i suïcidat Sr. Larra, vol dir que a les persones que tenen la responsabilitat de gestionar aquest tracte ja els està bé o és que ells ja tenen línia directa?

He comentat que faria acte de contrició, però la naturalesa humana és dèbil i no volia acabar sense recordar que, a dia de presentar aquest escrit, el Govern de la Generalitat no ha fet cap acord de Govern per finançar la part que li toca de la segona fase de les obres del nou hospital de Sant Joan de Déu. Althaia ha fet els deures per tal que les obres s’acabin i el finançament sigui possible, el president i la consellera de Salut van prometre el finançament. Ens quedem en una promesa política més?