Corrent altern

En temps de crisi cal estimular la imaginació i treure rendiment de les idees que, mentre no entren en circulació, costen ben pocs diners. Aquesta màxima aplicable al trist panorama financer també se’l podrien començar a aplicar les entitats i els col·lectius ciutadans que any rere any, i com si es tractés de la xocolata del lloro, esperen la corresponent subvenció per reproduir els mateixos actes i activitats sovint en franca decadència o amb discutible repercussió i utilitat pública. Esmolar la imaginació també ha de garantir unir esforços per abaratir costos i, de passada, evitar duplicitats i egocentrismes estúpids. A Manresa, la ciutat dels favets i els tremendos, de l’escissió i la discòrdia i de les capelletes dels assabentats de tot poden començar a prendre’n nota.

L’onzena Fira Mediterrània, remullada per acabar d’aigualir més el meu interès i el de molta gent, va acabar amb una crida dels organitzadors a la recerca de nous recursos per garantir-ne un futur amb sentit. Enguany, a més, la retallada de pressupost transversal a tots els sectors econòmics i especialment acusada per l’àmbit cultural, encara ha esquifit més l’aposta del certamen que, amb nova directora importada del Maresme, tampoc no crec que hagi acabat d’arrelar ni d’esdevenir prou popular per ser catalogada d’èxit. Com en les deu edicions anteriors, per ser francs. Perquè crec que és precisament l’arrelament el problema crònic d’aquesta mostra. Com que un, malgrat la joventut, comença a tenir cert bagatge, recorda els inicis del tinglado després que l’exconseller pujolià de governació. Joan Vidal i Gayolà, mostrés interès per aprofitar una trobada que diverses entitats de cultura popular organitzaven al Parc de l’Agulla per donar sentit a aquell Centre de Cultura Popular i Tradicional que necessitava alguna parcel·la per abocar diners i fer país a l’estil del molt honorable.

No faré valoració de caràcter polític, però aplaudeixo la decisió de Convergència i Unió a Manresa de deixar que Alexis Serra encapçali la política municipal del partit. Ara només cal que, el fins fa pocs dies número 2, sigui el cap de llista de CiU a les properes eleccions. Tot plegat representaria un relleu generacional necessari que ja tocaria en un partit que, amb Josep Vives i un seguit de correligionaris fidels a la causa, però un xic rònecs, no han aconseguit rellevar el tripartit d’esquerres de l’alcaldia en les darreres tres comeses. Per completar un canvi radical, només caldria que l’Alexis s’envoltés d’un grup de gent de la seva generació que demostrés que no tot el jovent d’avui encaixa perfectament amb l’Estevet que tan bé descrivia Rusiñol en la seva nostrada auca.

Davant la sempre interessant perspectiva i l’enjòlit de --mal m’està dir-ho-- unes merescudes vacances hom es disposa a fer una glosa del que no trobaré a faltar quan sigui a milers de quilòmetres de Manresa. Una enumeració gens objectiva de realitats que fan que no m’apunti a la nostra ciutat. Així, no m’apunto a la Manresa del ciment, de les places sense ombra, de les rehabilitacions per a urbanistes futuristes, dels darreres galàctics de l’ajuntament, de l’excés d’ocre a les façanes, dels blocs de pisos seriats i hipotecats, dels locals de lloguer de 3.000 metres quadrats...

No em considero un expert en televisió. Però després de treballar-hi durant deu anys sí que, amb més o menys profunditat, en conec les rutines de creació i producció i, més per obligació que no pas per gust, m’he hagut d’empassar de cap a peus minuts i minuts de programes superflus, mancats d’interès o, directament execrables. Com a espectador, tampoc no passo gaire temps davant de la pantalla perquè, dit sigui de passada, sempre acostumo a trobar alguna cosa millor per fer abans d’atrofiar-me el cervell amb continguts sense solta ni volta o que atempten contra el bon gust o, el que és pitjor, contra la intel•ligència. Si, malgrat algunes glorioses excepcions, la qualitat del panorama de les cadenes d’abast estatal és decebedor, el de les televisions locals que veiem a Manresa i el Bages és formalment horripilant. Això sí, com la majoria d’informació de proximitat, gaudeix d’un interès màxim per part de l’audiència ni que sigui només per fotre’s del mort i del que el vetlla.

Ja em perdonareu. Se suposa que als lectors d’El Pou Digital haurien de trobar en aquest espai de la xarxa continguts propers a la nostra ciutat i, si són controvertits o susciten el debat públic, molt millor. Però aquest cop faig voluntàriament una excepció després de la descompressió electoral iniciada a partir del dia 9 de març al vespre, un cop coneguda la nova configuració del Congrés dels Diputats. ERC, Iniciativa i CiU han clamat que han estat víctimes del bipartidisme. Massa poc, ja us ho diré. Tot plegat, per no saber articular un discurs en el qual es fes veure a l’electorat que, com a catalans, seguir el joc de socialistes i populars i plantejar les passades eleccions com si fossin presidencials era un error de pes. Alguns han aplicat l’anomenat vot útil fent guanyar el menys dolent. Sincerament, la utilitat d’aquests sufragis em sembla molt discutible en tant que si som catalans el vot realment útil és aquell útil per Catalunya. I tant a Rajoy com a Zapatero els importa un rave la Catalunya si no es sotmesa a la gran Espanya.

Fent una passejada pel centre de Manresa i pels espais urbans de nova construcció, un s’adona que el nombre de locals comercials per llogar i per vendre és espectacular. És clar que, amb els preus als quals està xifrat l’arrendament, em sembla que els rètols de les immobiliàries s’arribaran a esgrogueir. Espais d’escassament 100 metres quadrats es lloguen a 2.500 o 3.000 euros i la compra ja és inabastable. Així, ja m’explicareu quin és el negoci capaç de generar, com a mínim, mig milió de les antigues pessetes al mes de benefici tan sols per pagar el lloguer. Si tenim en compte que els negocis que generen vendes de més capital solen requerir superfícies d’exposició més extenses, és inimaginable el que pot costar arrendar locals de 300 metres quadrats o més.

Les llicenciatures relacionades amb la premsa (Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques) continuen estan de moda. A la Universitat pública les notes de tall són altes mentre que, la privada continua ampliant places en primer i segon cicle perquè la demanda és molt elevada. I és que a la societat de la informació en la qual estem immersos, l’amplitud de camps que es poden obrir a partit d’aquests estudis és altíssim. A Manresa, com sempre, anem a contracorrent. Ja ho denunciava el cap de l’oposició municipal Josep Vives fa unes setmanes. A la nostra ciutat hi ha una permanent fuga de cervells en tots els àmbits. El talent s’esfuma davant de la manca d’oportunitats i perspectives. I l’àmbit dels mitjans de comunicació és ben exemplificador. No fa gaires dies l’Apunt (l’Associació de Periodistes de la Catalunya Central) denunciava, en una nota pública i per dir-ho d’una manera fina, les dificultats laborals dels professionals del sector immersos en empreses regides per criteris excessivament economicistes.

La mediocritat d’alguns col•lectius manresans no té límits. I no és que hom tingui especial interès a esbudellar entitats de la nostra ciutat. Però, és clar que davant d’anècdotes tan sapastres com les que passo a relatar, penso que s’ha de tenir molt poca vergonya per anar pel món vestit de vint-i-un botó i fent el merda, i dur, i continuo expressament amb la cosa escatològica, els calçotets ben cagats. L’Orfeó Manresà (ara ja Fundació per allò de la utilitat pública i la porta oberta als donatius que desgraven a hisenda) ja fa un any que va estrenar l’espectacle Ciutat que, no sé pas si complint les expectatives dels seus impulsors, ostenta el bagatge d’haver generat, de moment, un sol bolo en 365 dies. Així, el dissabte 30 de novembre a Terrassa, tot l’elenc manresà (sembla que amb alcalde inclòs) tornarà a posar en escena un espectacle multidisciplinari (música, dansa, teatre i audiovisual) que haurà de demostrar als forasters que representa alguna cosa més que una ejaculació fantasmal manresana amb música molt potent, una amalgama de guió i una interpretació voluntariosa.

La gerent del Kursaal ha dimitit. I ara, sorgeixen preguntes en el si de la societat manresana sobre el futur de la gestió dels espais escènics que sembla que no tenen resposta. I és en aquest punt, on voldria introduir un nou element de reflexió. Crec, sincerament, que El Galliner no ha sabut afrontar una crisi de creixement i d’objectius davant d’una nova etapa. Una etapa iniciada després de superar amb tenacitat, esforç i solvència el repte de la recuperació del Kursaal. Una fita lligada a una campanya popular que l’ha convertit en un espai emblemàtic necessari per a un públic entusiasta i fidel. Però arribats al final d’un viatge de més d’una dècada, l’entitat ha topat amb el model futur de gestió d’equipaments teatrals. Així, El Galliner, tal i com va néixer i evolucionar, ja no té sentit si s’aposta decididament per una empresa privada de capital públic que gestioni professionalment els teatres de la ciutat.