La primavera, la van inventar els poetes. Abans del segle XIII, els habitants dels països romànics, amb una llengua que s’anava formant a partir del llatí, només utilitzaven conceptes i mots derivats dels clàssics veranum (estiu) i hibernum (hivern). No parlaven d’estacions intermèdies. La locució “prima vera” (segurament en el sentit de “primer temps d’estiu”) va sorgir en la ploma dels poetes de Toscana (Dant, Petrarca) i també en alguns de Provença i Catalunya, inspirats per la suavització del clima i pels canvis botànics que feien florir els arbres fruiters de les seves terres, des del precoç ametller a les tardanes pomeres. A Castella, en aquella època, encara deien: “En febrero se aparta el invierno y entonces viene el verano”. No tenien primavera. Encara no l’havien descoberta. O els ametllers no florien en aquell lloc, o no hi havia imaginació poètica per destacar aquest fet.
El Pou Digital
