Diafragma 22

Ja sé que de vegades opinem o critiquem quan encara les coses estan a mig fer, però també sol passar que sovint, bo i acabades, encara són objecte de crítiques més severes. Aquesta vegada em tornaré a avançar al temps opinant sobre com estan deixant el bosquet de Can Font.

Pròleg:

D’entrada, perdoneu-me l’extensió d’aquest escrit. Es tractava de desenterrar una col•laboració que va ser publicada a l’octubre del 2001 a la Rotativa del Pou de la gallina, per intentar demostrar com el temps, notari inflexible de les nostres vides, a vegades dóna la raó.

Fa pocs dies vaig haver d’anar a un funeral a Terrassa. Ja sabem que qualsevol comparació pot resultar odiosa, però també pot ser alliçonadora. Bo i tornant a casa em feia un seguit de reflexions precisament arrel d’aquestes comparacions. Per als qui no ho coneguin, explico breument com ho tenen allí.

Que Manresa vol implantar arquitectònicament una imatge de marca, ja ho vam sentir a dir pel màxim responsable de la planificació urbanística. Deu ser per aquest motiu que tots els nous bancs per seure de la ciutat són prismes o cubs de diversos materials però en definitiva poliedres minimalistes i antiergonòmics.

Que els carrers i les voreres de Manresa estiguin en una constant situació d’obres no és nou. Tots hem vist més d’una vegada, com una mena d’imprevisió, que es sol donar molt més entre les Administracions que a l’empresa privada (per allò d’haver de lluitar contra un Compte de Resultats) i que provoca que es torni a obrir una vorera just una setmana després d’haver-se tancat, o que es repinten carrers i passos de vianants i dos dies més tard s’hi torna a obrir una rasa.

Qui és o què és Keny? Probablement, aquesta paraula us sonarà perquè l’haureu vist a moltes parets de la ciutat. amb el traç fastigós d’un esprai generalment negre embrutant façanes, portes, persianes, bancs, gronxadors... Manresa, en aquet sentit –i en molts d’altres- és una ciutat bruta. Més que d’altres ciutats? No ho sé, però dona la impressió que l’embrutar per embrutar ha trobat el terreny abonat en una urbs on el descontrol per aquest afer és absolut i on capítol econòmic del pressupost municipal destinat a esborrar pintades, és o bé inexistent o tan minso que només es poden netejar les que “fan nosa”.

En èpoques ja llunyanes, abans que els automatismes en general ens fessin la vida fàcil a canvi de renunciar a aquell primmirar que feia que els resultats excel•lissin, els fotògrafs, utilitzàvem el diafragma 22 sempre que volíem que la nitidesa i l’enfocament fos el màxim de precís.