Ara fa un any, si fa o no fa, vaig viure una de les experiències viatgeres més entranyables i satisfactòries de la meva vida. No pas per excitant, no pas per plena d’incidències i sobresalts, no pas pel nombre i la intensitat de les aventures. No. Simplement vaig viatjar, amb la meva família, durant tres setmanes, per tota Islàndia. Aquest país, de poc més de tres-cents mil habitants, constitueix una de les simfonies naturals més esplèndides i completes de què, avui per avui, podem gaudir. Horitzons inabastables (sobretot perquè no hi ha ni un sol bosc natural en tota l’illa), glaceres a tocar de camps geotermals, volcans apagats, immensos camps de lava, seqüències increïbles de colors terrosos, mangres, sulfurosos; capvespres inacabables,... la natura en estat pur i en una escala que us redueix constantment a la dimensió del que sou: simples homínids passejant o dalt d’una màquina, també insignificant. Mentre fèiem el viatge es va escaure el meu sant, l’aniversari i el sant de la meva esposa i el sant del nostre fill petit. Vam convenir, tots plegats, que “el regal era el viatge”, perquè no calia esperar altra cosa millor, que ens emplenés més i ens satisfés més, que aquells escenaris que trepitjàvem dia rere dia. Cada vespre pensàvem que difícilment trobaríem res, l’endemà que superés el que havíem vist, i no era cert: l’endemà la naturalesa ens corprenia amb un altre espectacle, de terra, d’aigua, de gel,...
El Pou Digital
