A propòsit (per Josep M. Oliva)

Em va cridar l’atenció l’exposició sobre la història dels Mossos d’Esquadra que hi va haver instal·lada durant uns dies a la plaça de Sant Domènec. De fet el que em va cridar l’atenció va ser el gran rètol que servia de reclam a l’entrada: Mossos d’Esquadra, professionals al teu costat. He de dir que mai no havia qüestionat que fossin uns professionals, o és que pensen que algú ho havia dubtat? Hi pot haver algú a tot Catalunya que pensi que els Mossos són aficionats que tenen com a hobby perseguir delinqüents o regular el trànsit? Podríem dir el mateix dels guàrdies civils, dels que treballen a contribucions, dels carters de correus o dels empleats de la companyia del gas. Vaja, és que si tingués necessitat de trucar als bombers, cosa que espero que no passi, mai no tindria el dubte de si aquells homes que vénen amb el camió a tota pastilla i la sirena posada són professionals o juguen a apagar foc per afició. La professionalitat dels Mossos d’Esquadra és tan de suposar com que un cirurgià té la carrera de medicina, però comprenc que algú devia pensar que un enunciat com aquell tenia grapa. I és una llàstima que no hi hagués ningú amb més poder de decisió que li tragués del cap.

En algun lloc de la nostra ment devem tenir un mecanisme de defensa que ens permet llegir els diaris i escoltar els informatius des d’una distància de seguretat emocional. Igual com els metges i els qui per la seva feina viuen de prop tants drames personals, una majoria intentem viure la nostra vida sense sentir-nos aclaparats per les notícies que ens envolten.

Passa de vegades que en alguna ocasió concreta algú diu una frase i al cap d’un temps veus que aquelles mateixes paraules quadren en una altra situació i les recordes com si fossin una frase feta. Em va passar un cop, un dissabte a la nit, que vam anar amb uns amics a Olesa. Buscàvem un lloc per aparcar i després de donar unes quantes voltes per aquella població que desconeixíem vam desembocar en un carrer ample amb cotxes aparcats a banda i banda.

Hi ha peces d’humor gràfic que semblen aforismes i que són capaces de condensar una reflexió profunda en molt poques paraules. Aquest estiu vaig veure un d’aquests acudits a El Periódico i em va semblar d’antologia.

L’Associació de Veïns de la Plaça de Catalunya ha pres una decisió que hauria d’haver sortit als telenotícies i que –almenys que jo sàpiga– no ha transcendit més enllà de la informació local. Els dirigents veïnals d’aquell barri han acordat no convidar més polítics a les inauguracions que faci la seva associació.

Manresa té un problema, són els cotxes, que ens surten per totes bandes. Hi ha massa cotxes (molts més del que es pensava tothom fa quatre o cinc anys) i la ciutat ja fa anys que no pot engolir tanta capacitat de vehicles, ni al centre de la ciutat, congestionat permanentment, ni tampoc en els pàrquings, els de pagament i els mig improvisats en terrenys on l’especulació ha deixat buits (com el del passeig del Riu). Anem a pams, per començar els cotxes passen dels senyals que prohibeixen estacionar en les zones de càrrega i descàrrega i també en les parades d’autobús, tot i que en les parades del bus no és tan flagrant.

Pot semblar el lema d’una campanya però no és més que un títol per cridar l’atenció. L’amenaça que ara pesa sobre la Seu no fa referència a cap degradació de la basílica ni a cap problema estructural però no deixa de ser greu i ja no té remei. Als peus del nostre monument més majestuós algú va decidir construir un búnquer allà on hi havia una plaça i la visió que tindrem d’ara en endavant de la seva façana restarà mutilada per sempre més. Ja és tard per engegar una campanya per impedir-ho. Aquell horrorós penya-segat de formigó que ens mata la visió de la Seu és un nyap pràcticament irreversible, talment un atemptat. Ja no hi som a temps de salvar res però no hauríem de renunciar a desemmascarar els culpables, ni que només fos per assenyalar-los amb el dit.

Hi ha prohoms amb nom de carrer --Taquígraf Garriga, Virrei Amat, Poeta Cabanyes...-- que ens sembla com si els coneguéssim de tota la vida però que si ens sortissin al Trivial ens fotrien la partida enlaire. Pensem, per posar un altre exemple, quants ens sabrien fer cinc cèntims de la famosa Infanta Carlota. M’imagino que no gaires. A Manresa també tenim una quota considerable d’avantpassats insignes que si els traguessin de les plaques dels carrers desapareixerien totalment de la memòria popular i quedarien relegats als arxius.

A tots, algun dia, algú ens va explicar que el peix gros es menja al petit, i amb aquesta paràbola infantil ens van deixar clar per sempre el principi universal que regeix des de l’inici dels temps totes les relacions de poder, des de les més bàsiques fins a les més complexes. La història, però, ens demostra contínuament que poques vegades solem mirar més enllà del peix més immediat que tenim per sobre nostre en aquesta escala, i que gairebé mai ens aturem a pensar en els peixos més petits que ens segueixen en aquesta infinita cadena.