El Pou de la gallina és una publicació de l’Associació Cultural El Pou de la gallina, entitat sense finalitat de lucre, fundada el dia 15 d’abril de1987, a Manresa, amb la finalitat de dinamitzar la vida cultural a la ciutat de Manresa, segons consta en els estatuts.
Per tal de promoure aquesta dinamització, es proposava l’organització de conferències, debats i altres actes relacionats amb el món de la cultura i la societat ciutadana i comarcal, la creació d’una publicació, de periodicitat mensual, amb la finalitat de fomentar el debat col·lectiu sobre els temes d’actualitat i la promoció d’altres publicacions ciutadanes o comarcals, sobre temes monogràfics referits al camp de la cultura i la vidasocial ciutadana o comarcal.

La publicació de la revista que dóna nom a l’Associació es va iniciar el dia 23 d’abril de 1997, amb el tema central La sida a Manresa.

Història de l'Associació.

A partir d'una idea dels exmembres de Tabola, un grapat de persones, amb un esquifit capital de 300.000 pessetes i l'únic potencial de prop de 400 subscriptors inicials, trèiem al carrer una modesta revista en blanc i negre, de 36 pàgines, amb un tema central titulat La sida a Manresa, el càustic Doctor Sloane, l'entrevista del Sardans, el còmic del Manel Fontdevila, seccions fixes com la bugada o l'excursió i el primer article d'erudició gastronòmica del Manel Quinto, que parlava d'El conill a la manresana.

L'equip de redacció inicial, coordinat pel Ramon Fontdevila, estava format per Roger Hernández, Josep M. Oliva, M. Josep Pérez, Teresa Planell, Jordi Sardans i Eudald Tomasa. La fotografia anava a càrrec de l'Albert Solé i el Jordi Perramon --després s'hi afegiria el Jordi Alavedra--, i el Francesc Garcia, el Joan Morros i Jaume Puig vetllaven per la infraestructura. Hi donava suport un consell assessor format per divuit persones, representatives d'un ampli ventall ciutadà. El local era els dels Amics de la Unesco i les instal×lacions les de Copi-gràfic, que quan arribava la darrera setmana del mes, com en un conte de fades, cobraven vida nocturna, amb gent que entrava i sortia portant textos, tallant i enganxant columnes i fotografies, davant la comprensiva mirada del malaurat Josep M. Morros, persona a la qual devem un suport vital per al naixement del projecte.

Llavors érem en vigílies d'eleccions i això es reflectiria en la ortada del número dos, amb un Joan Cornet i un Juli Sanclimens en plena cursa electoral. Els vuit anys socialistes s'acabaven i s'iniciaven els vuit de govern convergent. A la revista era l'època dels reportatges centrals genèrics i s'hi anirien tractant temes com les altres religions, la prostitució, les botigues, els gitanos... Alhora, s'hi començaven a incorporar nous redactors, com el Josep M. Freixa i el Jordi Torra.

L'any 88, el nostre periodisme d'investigació esmolaria les eines amb temes com Fontal, viure dels morts, que guanyaria el premi Lacetània de l'any, Un oli que mata o L'ensenyament com a negoci, amb el qual la revista aconseguia ser notícia a nivell de país...Començàvem el procés d'informatització, amb un modest PC, i s'hi incorporaven la Montse Ayala, el Josep Tomàs i l'Anna Vilajosana.

L'any 89, amb el número que evocava els 50 anys de franquisme, introduíem el color a la ortada i continuàvem en la línia dels temes d'actualitat: L'autopista penetra al Bages, En català, si us plau, El trencaclosques independentista, el forat de l'expo, la febre dels hípers, la fusió hospitalària... S'hi incorporaven la Teresa Torra i el David Torres --, tot i que la Teresa, de fet, ja hi donava suport des del començament. L'any 90 parlàvem de les víctimes de l'heroïna, les medicines alternatives, el negoci de la neteja, el monopoli de les anàlisis clíniques, tema que aixecaria fortes butllofes en l'stablishment de l'època, planificació i salut sexual --amb ortada de Penthouse--, la crisi de l'Auxiliar Tèxtil... Aquell any s'hi incorporava l'Àngels Fusté.

Al 91, Viure a l'estranger, el pastís de la informació local,... I altra vegada les municipals amb L'esquerra davant les municipals, L'altra cara dels candidats... Sanclimens, però, continuaria quatre anys més. I mentrestant: Negocis estranys s'estenen per Manresa (un altre tema polèmic)... L'Opus es mou a l'ombra... Els àrabs s'instal×len al barri vell. Aquí s'hi incorporaven la Lídia Gilabert, l'Alba Gros i el Joan Piqué.

El gener del 92 ens arribaria el premi Tasis Torrent al millor mitjà de comunicació local. Un any rodó, perquè celebraríem el cinquè aniversari i l'economia ens anava tan bé que fins i tot ens permetíem pagar la il×luminació del Pou de la Gallina autèntic, al qual havíem manllevat el nom. Els temes de l'època: les tribus urbanes perden ideologia, els grups de rock tenen més canya que recursos, el culte al cos, Ràdio Manresa trontolla per mala gestió... S'hi incorporaven l'Àngels Masats, la Mius Jordà, el Francesc Rubí, la Míriam Tirado i una persona clau per a la nostra bona administració, la Lourdes Muñoz.

El 93 va ser un any de canvis. Per Sant Jordi, editàvem el col×leccionable històric Les persones i els fets, amb 66 episodis ciutadans, i presentàvem el nou disseny del Pep Soler, que coincidia amb el pas a la impremta Inomsa, per tal d'introduir progressivament el color. Els temes: El teatre amateur viu d'il×lusions, La febre dels caps de setmana, Les ciències ocultes un comerç en alça, Viure al carrer... S'hi incorporava el Quim Noguero, el nostre home fort en cultura, sense desmerèixer la resta de l'equip, és clar.

El 94 va ser l'any de les màfies xineses, dels manresans a Cuba --més que res perquè hi vam tenir destacat el Josep Tomàs, el nostre home a l'Havana--, de la Manresa en xandall --més conegut pel de la gent Pryca--, de la crònica d'un estiu en flames... I la redacció es traslladava al costat del Pou autèntic, no podia ser d'altra manera, en un local molt més adequat per a les nostres necessitats. S'hi incorporaven el Joan Garriga, el David Sabata, la Sònia Marco i l'Annabel Sardans.

El 95, un altre any de canvis: Tornaven les eleccions municipals. Noves cares per a velles idees, dèiem en el tema del mes. I una de les noves cares venia del Pou i entrava a l'Ajuntament, i no pas per la porta falsa! El Ramon Fontdevila deixava la coordinació de la revista, doncs, per motius diguem-ne que professionals, i l'assumia el Jordi Sardans, amb un equip que aquell any es reforçaria amb la incorporació de la Sílvia Rodríguez i el Joan Barbé, i amb el col×lectiu de dibuixants que havien de confegir el Cul de Pou: l'Òscar Antín, l'Isaac Bosch, el Marc Cantallops, el Dani Hernández, el Galdric Sala i amb la col×laboració del Josep Lluís Trullo. Mentrestant, el nostre home a l'Havana s'havia traslladat a Dakar i ens parlava de l'agermanament amb Bambylor... (poc s'ho pensava llavors que també acabaria a la casa gran!). El tema del teatre professional obtenia el premi Lacetània d'aquell any i s'incorporaven a la redacció la Mireia Vila, el Jordi Simon, el Lluís Cuberes i el Jesús Vilallonga.

El 96 va ser l'any de l'aparició de la revista germana El Pou de Lletres, de l'edició de l'àlbum de l'Oleguer Bisbal i de la celebració en aquest mateix local del nostre número cent --24 hores en la vida d'una ciutat--, que obtindria el Lacetània de l'any, i de l'homenatge a tres manresans genuïns: la Rosita de les cadires, el Lou Hevly i la Paquita Blanch. Els temes continuaven entre l'actualitat i la descoberta: La reforma de l'ensenyament, El mite de la Manresa subterrània, Manresa capital del còmic, Cent anys de cinema... S'hi incorporaven el Carles Claret, el Jordi Finestres, la Isabel Luna i la Sílvia Berengueras.