Editorial

Pilars del passat

Per poder qüestionar conceptes tan contemporanis com la paritat o la discriminació positiva, hem de tenir prou perspectiva històrica per entendre el sentit de la seva vigència. Les discriminacions de gènere són tan antigues com els fonaments de la societat occidental i s’han anat perpetuant amb la inestimable complicitat dels sistemes polítics i la permeabilitat de les creences religioses, sovint més preocupades de mantenir l’status quo i l’ordre basat en el càstig diví que d’evolucionar d’acord amb les necessitats socials i les sinergies de la humanitat. En aquest sentit, les comparacions a nivell antropologicocultural no són odioses, sinó directament devastadores. I és que el paper de la dona en les diferents cultures esdevé un objecte d’estudi tan extens com polièdric, que acostuma a demostrar que el patriarcat i la discriminació i les limitacions abocades vers el sexe femení a Occident són una opció entre moltes altres que s’ha imposat històricament al mateix ritme que imperava el sistema capitalista i la tradició judeocristiana en un teòric marc polític democràtic. Però també ha quedat clar que aquest model sociofamiliar no ha estat gens just per les dones. Ni a nivell econòmic, ni social.

Per ser conscient d’aquesta realitat no cal ser una dona. Ni tan sols cal militar en cap moviment social ni feminista. Simplement cal remetre’s a l’ordenament jurídic de fa relativament pocs anys per constatar que néixer dona anys enrere esdevenia un desavantatge en sí mateix. I, al marge de la llei, que no deixa de ser un reflex social, existeix un pòsit sociocultural que legitima indirectament les diferències de gènere i les converteix en quistos estructurals difícils d’eliminar. Rèmores que, encara que ens pesi, continuen formant part del nostre ADN i de les quals ens costa moltíssim desempallegar-nos. L’objectiu final seria aconseguir veure els homes i les dones de manera igualitària sense que les seves diferents especificitats els facin millors i pitjors davant la llei, la feina, l’educació, la cultura, la capacitat cognitiva i, en conjunt, la resta de qualitats inherents a qualsevol ésser humà. Si aquest punt de partida, aquest supòsit inicial és difícil de fixar en els nostres dies, encara ho era molt més fa unes quantes dècades, quan les manresanes protagonistes del nostre tema central van viure els passatges i episodis més crucials de la seva vida. Moments que van obtenir tanta rellevància que han esdevingut rememorables i transcendents per explicar la història de la nostra ciutat i el nostre país.

Amb l’arribada de població immigrada procedent de societats amb estructures familiars diferents a la nostra és quan es fa més necessària la projecció pública d’aquest conjunt de dones amb una trajectòria vital rupturista, avançada al seu temps i àmpliament destacada en l’època que els va tocar viure. Dones capaces de generar un punt i a part que resti en la memòria col·lectiva i serveixi d’exemple als nouvinguts per demostrar l’absurditat del tracte diferenciat i degeneratiu del sexe femení. Cal fer-los veure que la tradició no és incompatible amb certs aspectes de la modernitat ni amb principis i drets tan essencials i universals per a homes i dones com els mateixos drets humans, el dret a la vida, a rebre educació i a ser una mica més lliures per escollir el futur que més els convé. Les discriminacions per raó de gènere són regressions que, com a humans, no ens podem permetre si som conseqüents, hem après de les atrocitats del passat i estem, mínimament, esperançats en el futur. Un futur que es sustenta sobre els grans pilars del passat.