Cròniques de lluny

Sílvia Serena

D'Irlanda estant

Quan surto de casa per anar a treballar observo la preciosa vista que tenim de les muntanyes de Wicklow i els camps verds. Sento el cant dels ocells i respiro un aire pur, sense pol·lució. A prop d’aquestes muntanyes, a uns 12 km se situa la petita ciutat de Naas, en el county de Kildare, on visc des de fa dos anys. Naas té una població de més de 23.000 habitants i és molt popular ja que s’hi celebra el festival d’equitació de Punchestown. La distància entre Naas i Dublín és d’uns 33 km. M’encanta la filosofia de vida de la gent irlandesa, la tranquil ·litat per fer les coses, el seu sentit de l’humor. Em costa d’acostumar-me, però, al temps. A Irlanda hi plou molt, fa molt vent i fred i hi ha humitat. Trobo molt a faltar els cels tan blaus i el sol de Catalunya!. Al principi, quan vivia al centre de Dublín, caminava pels carrers al vespre i veia moltíssima gent sortint a la nit, observava molt ambient dels pubs, fins i tot durant els dies entre setmana, jovent amb molt de talent musical cantant i tocant musica pels carrers principals de la capital... Dublín ofereix una gran varietat d’activitats turístiques als seus visitants, la possibilitat de fer excursions en pobles situats als afores gaudint de les seves precioses vistes, i ofereix molt bones opcions gastronòmiques també. El mitja de transport en aquesta preciosa illa, ha millorat en els últims anys. Tot i així crec que ha de continuar millorant per oferir un servei eficaç i eficient. Quan vaig acabar la carrera de Turisme a Barcelona, vaig decidir anar a Dublín durant una temporada per aprendre i perfeccionar l’anglès i a la vegada poder tenir una experiència laboral en un país estranger. I l’experiència ha estat molt positiva, ja fa uns set anys i mig que hi visc. Tot i que no ha estat un camí de flors i violes i gens fàcil, haig de dir que viure en un país que no és el teu t’enriqueix com a persona, et fa créixer més ràpid, et fa ser mes objectiu/va i a la vegada et fa valorar més les coses, ja que tot el que vas aconseguint ho vas fent tu sol/a. Com a manresana, em sento molt agraïda i afortunada d’haver tingut l’oportunitat de fer-ho i a la vegada contenta amb mi mateixa per haver tingut la valentia de seguir endavant i lluitar per aconseguir els objectius estant lluny de casa. Sens dubte, ha estat una de les millors coses que he fet en la meva vida. Durant aquest camí vaig tenir la gran sort de conèixer el meu marit, el Joe. La vida és una autentica caixa de sorpreses! Tot i així, haig de dir que per molt que m’hagi agradat descobrir Irlanda, i que continua sent un trajecte interessant i enriquidor, trobo moltíssim a faltar la meva ciutat i Catalunya. La meva terra és en el meu cor. M’encantaria tornar-hi en un futur pròxim i tan de bo d’aquí a poc temps poder tornar definitivament.

Montserrat Vilar

Des de Viena

Pensava que ho tenia tot controlat. Havia planejat fins a l’últim detall. En cas que haguéssim de córrer sabia que l’Alba, la meva filla de tres anys, es quedaria amb la seva germana més gran. El meu marit estava sempre a prop meu i no s’havia compromès per tocar concerts de guitarra durant aquesta època. La meva mare ja tenia el bitllet d’avió feia dies i arribaria amb quatre dies de marge per si s’avançava tot. Jo ja tenia ganes de sentirme lliure, alleugerida i de tenir als braços la meva segona filla: la petita Laia. Viena és una ciutat imperial, tranquil·la, ordenada i que ofereix moltíssimes activitats culturals. Fa onze anys que hi residim i com a músics ens hi sentim molt a gust. El nostre pis renovat però d’estil antic ja se’ns havia fet petit. Pressentia que una nova fase començava: l’embaràs portava un nou membre a la família i això canviava la constel·lació familiar. El pis nou seria molt més gran, més clar i semblava que no tindríem problemes amb els veïns pel fet d’estudiar piano i guitarra un munt d’hores diàries. A deu minuts de casa es troba l’anella del centre (Ringstrasse), que abans era la muralla que envoltava el nucli antic, l’anomenat districte 1 (Innenstadt). Cada dia faig un trajecte molt bonic per portar l’Alba al jardí d’infància. Amb el tramvia 46 viatgem fins al davant del teatre popular (Volkstheater) i després caminem per davant del Parlament, del teatre reial (Burgtheater) i de l’Ajuntament (Rathaus), edificis construïts entre el 1869 i el 1888, sense perdre de vista la magnífica església gòtica Votivkirche, els museus d’història natural i d’història de l’art, el palau reial Hofburg, la Universitat Central –fundada l’any 1365– i molts altres edificis històrics que estan a tocar i deixen entreveure la grandesa de l’època de la monarquia austrohongaresa. Un dilluns a tres quarts d’onze de la nit vaig donar a llum la Laia en un hospital petit i familiar de Viena. I és que ella va anar a triar el moment menys apropiat. Era l’únic dia que la germana gran de l’Alba actuava cantant en un concert, el meu marit estava engripat amb 39 de febre, la meva mare encara no havia arribat de Catalunya i encara no havíem fet el trasllat del pis. Uf! Quan jo viatjava amb aquella ambulància en direcció a l’hospital pensava que no hi arribaríem a temps. Deu minuts després d’haver arribat ja podia abraçar aquesta nova criatura plena de vida i que em demostrava que sí, que tot és possible! Ara ja estem deixant un llarg hivern enrere. La Laia ja ha complert quatre mesos i somriu com si ja sabés que aviat vindrà la primavera. Els dies són més llargs i ja no es fa fosc a les quatre de la tarda. Els ocells comencen a refilar, surt el sol més sovint, els jardiners dels parcs ja cultiven milers de flors de tots colors, els arbres comencen tímidament a brotar i la gent regala amb més facilitat un breu somriure. Ja és ben certa aquella dita catalana: A l’estiu tota cuca viu!