Comunicació ambiental és un concepte molt ampli. Aquí faré un esbós de què és, per aclarir el seu significat, ja que poques vegades és usat amb rigor. I parlaré de comunicació, però dins d’un àmbit conceptual reduït, quan el missatge té continguts de temàtica ambiental.

En l’article del mes passat dèiem que hi ha hagut dues grans tradicions en la realització dels documentals de natura en els seu inicis. Aquestes dues tradicions conflueixen al llarg del anys en dues noves maneres de construir la natura actualment. Una és la dels anomenats "blue-chips" i, l’altra, els documentals estàndards de natura.

Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben què és, no saben que és un elefant. Cadascun percep coses diferents en tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura –i de temàtica general– només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.

La frase d'Albert Einstein: «Els fets són els fets, però la realitat és la percepció que en tenim» va molt bé per fer una petita comparació entre dues percepcions d'una mateixa realitat: una és la percepció o construcció científica i l'altre és la percepció o construcció cinematogràfica de fets esdevinguts a la naturalesa.

Dèiem en el darrer escrit de "Natura urbana" que era difícil renaturalitzar un ecosistema tal com era primigèniament abans de la petjada humana. Una de les raons és l’emergència climàtica que ens porta a la incertesa d’esbrinar com seran els nous ecosistemes restaurats adaptats a temperatures més altes i menys aigua.

El 97% dels científics, els climatòlegs, pensen que l’escalfament global, la crisi ambiental, és deguda a l’activitat humana (la contaminació per diòxid de carboni provocada per la crema de combustibles fòssils).

Ara sembla que s’ha posat de moda renaturalitzar, en anglès "rewilding". Ja fa anys que se’n parla. L’ecologista David Foreman membre i fundador, el 1980, del grup ecologista Earth first! el va usar per primer cop l’any 1990. Feia referència a la pèrdua d'espècies i hàbitats.

Fa uns mesos, a mitjans de novembre del 2020, es va produir una salvatjada ambiental al bosc de ribera de la riera de Rajadell, a tocar dels camps de la Teula i del Forn de la finca de la Noguera (Rajadell), zona molt sensible ecològicament.

Els viatges parteixen, inicialment, d'una motivació que et porta cap a la recerca d'espais i temps llunyans o pròxims. Darrere d’aquesta motivació, hi ha les ganes de conèixer. En els cas dels viatges virtuals per internet, la motivació sorgeix de la necessitat de coneixement immediat.

A l’edat de pedra, els nostres avantpassats eren nòmades, es passaven la vida caminant. Per poder sobreviure, s’havia de continuar caminant per torbar nous recursos, aliments i nous aixoplucs. No tenien una llar fixa. La seva vida esdevenia un llarg viatge. Cada matí obrien nous camins. El camí per a ells era el mateix relat de l’existència. Canviant paisatge i camins, canviaven de vida.

L’aigua cau en forma de neu, gel o d’aigua i llisca per les superfícies amb més pendent. Flocs, calamarsa i gotes cauen disperses i es reuneixen amb d’altres a les torrenteres, als rierols i als rius.

Aquest estiu, passejant per diferents espais naturals, he pogut observar clarament que la natura s’ha convertit en un mer escenari per a molts ciutadans.

L’aigua i el seus senders naturals pel terme de Manresa podria molt ben ser la protagonista d’aquesta proposta d’itineraris. Però el valor de l’entorn natural del terme creix si, a part del patrimoni natural, hi sumem la petja històrica i els elements arquitectònics: les construccions modernistes propietat de l’antiga burgesia industrial, entre les quals s’hi compta la recuperada torre Lluvià.

Un dels atributs que s’adjudica de manera convincent a la la natura és que és sàvia. Fins i tot, un programa d’humor (i natura) a la televisió pública catalana es titulava "Natura sàvia", i n’afavoria aquesta visió inversemblant.

Catalunya és un país que té molts escriptors, molta gent de lletres. Sovint es dona poca importància als científics, als escriptors científics. Potser és que descriuen realitats massa objectives i els catalans necessitem omplir la ment de ficcions subjectives.