«Si imaginem la música com un bosc, els grans noms ocuparien les copes dels arbres, mentre que els músics com jo romandrien al sotabosc, allà on neixen els nous estils». Per al cantautor santjoanenc, de 42 anys, la música sempre ha estat un espai de llibertat a què s’entrega durant les nits, quan deixa de ser el mestre d’anglès de primària i es converteix en un artista que toca la guitarra a la llum de la lluna.

«La filosofia no només ha d’estar a l’acadèmia, sinó també al carrer». Aquesta és una de les premisses de Mercè Garcia, la professora de filosofia que considera que l’àgora on es reunien els filòsofs de l’antiga Grècia ha de ser un espai obert on pugui accedir tothom. L’emblema del seu pensament podria concretar-se en una gran plaça com la de Sant Domènec de Manresa, el lloc on ens citem per obrir una conversa.

Soc incapaç de comptar els cafès que m’ha servit a l’establiment on dia rere dia procura que els clients se sentin com a casa. Des del primer dia que vaig posar els peus al seu bar vaig percebre l’ambient familiar que ha estat capaç de construir al llarg d’una dècada darrere de la barra.

La recordo al capdavant de l’aula preparant el projector per mostrar-nos les meravelles artístiques de la humanitat i interrogant-nos amb els ulls per saber què ens transmet el quadre de "Las Meninas", les pinzellades de Monet o la catedral de Notre-Dame de París. El temps ha corregut i ja no soc aquella estudiant atenta que seguia les seves classes, però mantinc intactes les ganes d’escoltar-la ara que la tinc al meu davant disposada a explicar-me la seva història.

Des de la finestra de casa seva, observa els blocs elevats de façanes blanques i persianes verdes que configuren el barri. El seu estimat barri. Pel carrer, veu passar dues veïnes que xerren amb bosses de fruita i verdura a les mans i es diu a si mateix que, malgrat el pas dels anys, el Xup encara conserva l’esperit de poble. «Jo he vist créixer aquesta barriada i ella m’ha vist créixer a mi», explica.

Les paraules, per si soles, no són res si no hi ha algú al darrere que les doti de sentit. Què seria del verb cuidar, per exemple, sense les persones que el conjuguen de mil formes i n’eixamplen el significat? Elieser Franco, sense saber-ho, és un gran preservador d’aquest concepte.

L’Alan León és un noi nascut a Monistrol de Montserrat que sent amor pel treball manual. Li agrada veure com els dibuixos intangibles d’uns plànols prenen forma, a mesura que modela els materials més nobles. El seu impuls per construir el porta a destruir molts dels mites que envolten els joves i la seva relació amb els oficis tradicionals. L’Alan, als seus dinou anys, s’encamina cap al sector de la construcció.

«Que ningú es dediqui al teatre», adverteix l’actor manresà Jordi Figueras. Ell sap més que ningú de què parla. La professió demana hores de sacrifici per aprendre’s un paper i capacitat per sortir en escena sigui quin sigui l’estat anímic en què et trobes. I tot plegat acompanyat per unes condicions laborals inestables que et poden deixar temporades llargues sense feina. «De debò, aconsello a aquell que estigui a punt d’embarcar-se en aquest món que abandoni abans no sigui massa tard, si no és que, igual que em passa a mi, no pugui viure sense el teatre», manifesta.

«El rock és una filosofia de vida», destaca la manresana Susana Ramírez, una cantant que al llarg de la seva vida ha trepitjat fort tant en el terreny vital com el musical. Aquest estil descarat, atrevit i, a voltes, rebel sempre l'ha definit a l'hora de perseguir els seus objectius.

Si la Mercè Bigorra fos una flor seria una rosa vermella bellugadissa i riallera que es gronxa cada vegada que bufa el vent. Quan el fotògraf d’aquesta secció l’intenta capturar amb l’objectiu, ella es mou d’una banda a l’altra amb un vestit de pics blancs i manté els ulls esquius darrere el vidre d’unes ulleres estilitzades.

El diumenge es desperta amb un cel que amenaça tempesta. Les primeres gotes comencen a caure amb l’entrada del migdia, el moment en què els feligresos del barri del Poble Nou de Manresa es dirigeixen a la missa de la parròquia de Sant Josep.

Víctor Martín espera a la seva parella de ball enmig d’un camp de cereals. Les espigues li freguen els genolls cada vegada que l’aire bufa. A pocs metres, es troba la finca on viu amb la família, situada a Castellfollit del Boix, i més enllà, s’estenen els prats d’un verd encès. Ell es manté dempeus, rascant-se la barba poblada, amb la vista lligada al cel rosat de la tarda.

La Dolors Punsà contempla la llum de la tarda asseguda en un balancí de fusta. Els rajos de sol li il·luminen el rostre i deixen al descobert una pell clivellada pel pas del temps i unes galtes rosades i delicades, com els pètals de les flors. Quan es retira la mascareta, per deixar-se retratar, mostra el seu somriure natural, que no ha desaparegut mai malgrat les adversitats del camí.

La lluna encara resplendeix en el cel negre. Manresa dorm en un son profund. Les vies de trànsit estan desertes, els fanals romanen encesos i els gats volten pels racons. De sobte, una flaire de pa de pessic s’escampa per l’aire fred de la nit. D’on ve aquesta olor? Un dels establiments del carrer Carrió, la pastisseria Perarnau, té la persiana mig oberta. Ring, ring. «Que puc passar?». «I tant, endavant!».

Sobre la pell llisca el vent com un pessigolleig constant que ens acaricia. Sobre la pell cauen les gotes de la pluja que es bifurquen en petites partícules brillants per tot el cos. Sobre la pell transita la vida i és el lloc on van quedant les cicatrius, les ferides, els petons, les carícies.

La paraula que designa el seu ofici podria ser ninotaire, però ell diu que la seva feina no és fer ninots. Tampoc no li convenç el terme acuditaire perquè ell va més enllà de les paraules. Inclús rebutja l’etiqueta d’humorista gràfic per ser massa pomposa. El Galdric no és ni més ni menys que dibuixant.

Podria ser un núvol viatger que travessa el cel. O l’embranzida d’una onada a punt de xocar contra les roques. Fins i tot una ràfega de vent que arrossega les fulles caduques d’un arbre. Podria ser tots aquests elements que es troben en la naturalesa perquè a l’hora de viure segueix el seu impuls interior, com si fos una cigonya que recorre els continents amb l’únic guiatge de l’instint.

El poeta manresà Valentí Parcerisa mira el cel emboirat des de la finestra del seu despatx cobert de llibres. Les formes ondulades i denses dels núvols li recorden el fum que desprenia la locomotora que quan era un infant veia arribar des del balcó de casa.

Clara Gavaldà camina pel Parc Maragall d'Avinyó fent visera amb la mà. El sol de tarda enrosseix les fulles dels arbres i, sobre la gespa, es perfila un joc de llums i ombres. Tria aquest espai com el lloc ideal per fer la fotografia d'aquest retrat.