Es descriu com «un tomàquet acostellat, que pot anar de ple a semi buit» i que «es caracteritza per un color vermell sense taques i espatlles de color verd, fins i tot quan és madur».
En el reportatge que vam publicar en aquesta revista l’abril del 2020, parlàvem de l’existència del mot "esquilet", forma no recollida al diccionari normatiu, equivalent a esquilador, que Carles Riera, lingüista i sacerdot moianès havia inclòs en el seu treball "Caracterització de l’idiolecte d’un parlant de Moià". Efectivament, el nom del carrer dels Esquilets, oficialment Sant Joan Baptista de la Salle, és testimoni de l’espai que hi havia hagut per esquilar el bestiar.
Quan alguna part del cuir cabellut, que comença just damunt del nas i abasta tot el crani, es lesiona per un traumatisme obtús, es forma un hematoma. A Manresa, d’això se’n sol dir una "búrnia".
El lingüista Pau Vidal, divulgador i traductor, acaba de publicar el llibre "100 mots curiosos del català" (Cossetània), que conté una selecció de paraules que es poden considerar exòtiques o divertides i que sovint no apareixen en cap diccionari.
La revista El Pou de la gallina del mes de març passat parlava dels 170 anys dels bombers a Manresa i recordava l’antic parc del cos, que hi havia al costat de l’edifici dit de les Mandongueres, el primer mercat cobert a la ciutat, en què hi havia una desena de parades de peix fresc i menuts. Era anomenat així per les activitats que s'hi portaven a terme, com explica l’historiador Francesc Comas.
Aquest mes passat, l’amic Iscle Selga em va fer arribar una aportació interessant sobre el parlar de Manresa: «Ara escrivint, m'he trobat que volia posar una paraula que hem dit sempre i que no trobo al diccionari del DIEC, i he pensat que potser és una paraula manresana. Em refereixo al terme "bogor", en el sentit de vapor d'aigua que hi pugui haver en una estança. Per exemple: quan et dutxes queda tot el bany ple de bogor».
El refrany fa referència al fet que el 21 de gener el dia s’allarga força, encara que estrictament sigui una exageració i no hi hagi pas una hora més de claror encara.
L’amic Josep Maria Oliva, membre de l’equip de redacció d’aquesta revista, em parlava fa ben poc de l’expressió «llençar a la bassa», en el sentit de desprendre’s d’alguna cosa per sempre; és a dir, de llençar-la a les escombraries.
L’assagista, poeta i editor manresà Carles-Jordi Guardiola em fa arribar l’observació que la seva mare, nascuda el 1901 filla de les Escodines –com també els seus pares Josep Noguera Manubens i Antònia Puig Martí– feien servir habitualment el mot "relleus" per indicar el que havia quedat dels àpats i es podia –i s'havia– de reaprofitar. El mot no és al diccionari normatiu (DIEC), però sí que el recull el diccionari Alcover-Moll, que descriu com a «deixalles de menjar» i el situa en comarques com la Cerdanya, el Ripollès, Plana de Vic o Pla de Bages.
La 25a Fira Mediterrània, que es va fer el mes d’octubre passat, es va acomiadar amb un regal sonor: ‘Narro’, un projecte definit com «un diàleg entre la tradició i la contemporaneïtat en el marc de la ciutat de Manresa».
En el reportatge sobre "El parlar de Manresa", publicat l’abril del 2020, parlàvem de mots que porten el gentilici de "manresà" o "manresana". És el cas de varietats de plantes, com la "col verda manresana" o la "mongeta manresana" –que el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) defineix com a «fàcil de coure, però menys fina que les ordinàries».
L’amic Isidre Casals m’aporta la frase feta manresana: «Tenir l'ullal de la Séquia al clatell», que voldria dir «plorar amb facilitat, especialment un nen». Em diu que no era d'ús diari, però que es feia servir. I hi afegeix que també havia sentit a dir "brotar de l'ullal" en el sentit d'un gran doll d'aigua: «Aquella font brota (o brolla) com un ullal de la Séquia».
El polític i articulista Adam Majó, que també és filòleg i col·laborador habitual en les pàgines d’opinió d’aquesta revista, escrivia en el seu bloc, el dia 15 de maig de 2010: «Tens set, vas a la cuina però, com que encara ets xic, no arribes a l’armari dels gots nets. Li dius a l’avia, cridant, i aquesta, sense aixecar-se del balancí, et respon que n’agafis algun d’allà sobre i li facis una "balaiada". Que què? Direu, sinó sou de Manresa (i si ho sou potser també). Que li passis una mica d’aigua, sense utilitzar fregall ni detergent»
Segons el nostre diccionari normatiu (DIEC), la paraula esvair pot significar "derrotar" completament l’enemic, envair un país, una ciutat provocant-ne la devastació («amb les armes a la mà esvaïren aquell territori»), "dissipar" («aquest vent ha esvaït la nuvolada. Esvair un dubte, una sospita. S’ha esvaït la nuvolada») i "desmaiar-se". Però també inclou com a darrera possibilitat "defallir", especialment per efecte de no haver pres aliment d’estona («fa hores que treballes i que no menges, t’esvairàs)».
Montse Torra, professora de llengua i literatura jubilada, ens fa una aportació al recull de bagesismes de Twitter (#bagesisme): la paraula "platera", com a lloc on es deixen els plats perquè s’escorrin, que no és al diccionari normatiu (DIEC), però que el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) recull a Manresa. «A casa l’hem dit sempre», ens diu la Montse. I, efectivament, era molt usual aquí i en canvi no es coneix en comarques veïnes com Osona.
Com a ampliació de l’article anterior, on comentàvem les codines, les girades i els tossals, parlarem aquesta vegada de puigs, de goles, de gorgs... i del Collbaix.
Manresa és una ciutat amb una orografia complicada i els topònims de l’entorn ens en donen fe. Per això, en aquesta secció sobre el lèxic manresà, parlarem de codines i tossals.
La paraula "molla" pot voler dir «peça elàstica, generalment de metall, que recobra la seva forma primera quan cessa la força que la deformava» o bé pot ser el femení de l’adjectiu "moll": «impregnat d’aigua». Però també designa «la part interior blana del pa i altres coses que tenen crosta o clofolla», que també se’n diu "engrunes". I en el cas de la "molla de pa", que en bona part del català central es pronuncia amb o oberta, a Manresa i en bona part del Bages es manté tancada com en català occidental. Així ho recull el Diccionari Alcover-Moll per a Manresa i Solsona, i el mateix fa l’Atles del Domini Lingüístic del Català.
Lluís Grifell i Pons, en les seves "Memòries i aventures d'un temps i un país", escriu: «Quan vam tornar al capvespre portàvem un remitjot de guixes i un altre de cigrons d'aquells tan petits, i uns quants llençols menys». Si voleu saber més detalls de l’aventura, ho podeu consultar a l’entrevista que es va publicar en aquesta revista, el novembre del 2011, a aquest manresà, autor d’altres llibres com ara el "Viatge al país del pèndol" o "El com i el perquè de la II Guerra Mundial".
El vocabulari del tèxtil a Manresa i al Bages dona per a molt i és prou conegut el pes d’aquesta indústria en el passat de la ciutat i la comarca. Cal remarcar l’estudi, "Llenguatge i tecnologia dels vetaires manresans", elaborat per Lluís Virós, publicat a la miscel·lània "Aspectes de la llengua catalana al Bages" (1997) i centrat en el vocabulari tradicional de la cinteria, el sector de les vetes de cotó, dels vetaires, de forta implantació aquí.
El biòleg Jordi Badia em diu que una paraula que mereix entrar al diccionari de manresanismes és "tallacebes", «aplicat a "Forficula auriculària", l’espècie més comuna de l’ordre dermàpters d’insectes i que de manera més àmplia es coneix en català també amb els noms de "tisoretes" i de "papaorelles"». El mateix Jordi Badia em puntualitza que cal tenir en compte que l’abast dels noms populars de plantes i animals és sovint confús, «d’aquí la importància dels noms científics».
El mes d'octubre vàrem dedicar el reportatge central a parlar de la pedra seca, que a la nostra comarca s’associa inevitablement al món de l’oli i a l’auge del vi, durant el segle XIX. Pel que fa a les oliveres, el lingüista Carles Riera em fa adonar que al Bages hi ha una varietat autòctona anomenada "corbella".
Els jocs d’infantesa tenen –o més aviat tenien– diferents noms a les comarques del país. Un dels jocs clàssics era quan un dels jugadors, havia d’empaitar els altres i anar-los agafant d'un en un fins que els tenia tots –i aleshores parava el primer que havia estat agafat.
.jpg)
.jpg)
