Mar Reguant Ridó és economista. Investigadora al 70 % i professora el 30 % restant, és llicenciada en Ciències Econòmiques per la UAB. Doctorada el 2011 a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), va treballar quatre anys a la Universitat de Stanford i sis com a professora a la Universitat Northwestern de Chicago, on encara està vinculada. Durant un any i mig, des del maig del 2020, va formar part d’un equip d’assessors del govern d’Emmanuel Macron. Actualment treballa a la Barcelona School of Economics. Des del 2021 és consellera del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible de Catalunya.
27/06/2022
Núria Llanas amb el Pep, en un paratge de la Patagònia
«M’agradaria arribar als 110 anys». Les ganes de viure de la manresana Rita Roca, amb 100 anys acabats de complir, es manifesten des de la primera frase que em diu en rebre’m a casa seva. Quan entro al saló d’estar, la trobo dreta, amb una brusa florejada i els llavis pintats de vermell i els cabells blancs crepats, a punt per explicar-me les vivències d’un segle de vida que s’escampen pels racons del menjador, on romanen llibres de remeis d’herbolaris, diccionaris de francès, plantes que omplen de color la llar i un retrat en record del seu marit, el Cisco.
Ferran Costa Duran és il·lustrador, dibuixant, ninotaire i caricaturista. El seu pare va dibuixar "El cosaco verde" d’editorial Bruguera. Com a delineant, aprèn la perspectiva. Treballa amb el seu germà a Gravats Prat. Alumne de l’Acadèmia Josso de Barcelona, a partir del 2002 es dedica de ple a dibuixar. Ha estat secretari de l’entitat Somiatruites i la seva obra excel·leix en la minuciositat de detalls dels seus personatges.
«Si imaginem la música com un bosc, els grans noms ocuparien les copes dels arbres, mentre que els músics com jo romandrien al sotabosc, allà on neixen els nous estils». Per al cantautor santjoanenc, de 42 anys, la música sempre ha estat un espai de llibertat a què s’entrega durant les nits, quan deixa de ser el mestre d’anglès de primària i es converteix en un artista que toca la guitarra a la llum de la lluna.
Míriam Tirado Torras és periodista de formació, es va iniciar a El Pou de la gallina, on va obtenir el premi Tasis Torrent al millor reportatge el 1997 en col·laboració amb Joan Piqué, i a Ràdio Ciutat. Després de passar per Flash Ciutat i tretze anys a Catalunya Ràdio com a redactora i locutora, va estar una temporada a TVE, en el programa "Catalunya avui". Consultora especialista en temes de maternitat, paternitat i criança, és autora de cinc llibres, entre ells "Vincles" i "Límits", i de nou contes, entre els quals hi ha dos bestsellers: "Tinc un volcà" i "El fil invisible".
«La filosofia no només ha d’estar a l’acadèmia, sinó també al carrer». Aquesta és una de les premisses de Mercè Garcia, la professora de filosofia que considera que l’àgora on es reunien els filòsofs de l’antiga Grècia ha de ser un espai obert on pugui accedir tothom. L’emblema del seu pensament podria concretar-se en una gran plaça com la de Sant Domènec de Manresa, el lloc on ens citem per obrir una conversa.
Francesc Serra Sellarés és el nou director dels Serveis Territorials de Cultura de la Catalunya Central i vicepresident de la Comissió de Patrimoni, és llicenciat en Humanitats, doctor en Història Moderna, especialista en la Guerra de Successió a Catalunya i investigador de genealogies i masos de la Catalunya interior. Del 2005 fins al 2021 ha treballat com a professor d’institut en diferents centres de la comarca: Moià, Navarcles i Artés, i també al Lluís de Peguera i al Pius Font i Quer, de Manresa.
«Al març del 2020, quan ens van confinar, vaig adonar-me de la sort que tinc de viure on visc: per als que som urbanites i ens agrada la ciutat, Viena no te l'acabes –amb la sort que no ens molestem entre nosaltres, té 200.000 habitants més que Barcelona, però és quatre vegades més gran, d'aquí que costa que sempre estiguis envoltat de gent»
Soc incapaç de comptar els cafès que m’ha servit a l’establiment on dia rere dia procura que els clients se sentin com a casa. Des del primer dia que vaig posar els peus al seu bar vaig percebre l’ambient familiar que ha estat capaç de construir al llarg d’una dècada darrere de la barra.
Josep Gili Prat és geògraf, docent, empresari i polític. Professor associat del Departament de Geografia de la UAB. Del 2008 al 2017 va ser el director general de Tecnogeo (grup ABSIS). El 2011 va ingressar a Convergència Democràtica de Catalunya i ha estat responsable de formació comarcal del PDECAT i membre del Consell Nacional. Actualment és regidor de Junts per Manresa com a independent i és responsable de l’Àrea de Serveis i Drets de les Persones, cinquè tinent d'alcalde, regidor delegat de Qualitat Urbana, Via Pública i Ciutat Intel·ligent i regidor delegat d'Ensenyament i Universitats.
La recordo al capdavant de l’aula preparant el projector per mostrar-nos les meravelles artístiques de la humanitat i interrogant-nos amb els ulls per saber què ens transmet el quadre de "Las Meninas", les pinzellades de Monet o la catedral de Notre-Dame de París. El temps ha corregut i ja no soc aquella estudiant atenta que seguia les seves classes, però mantinc intactes les ganes d’escoltar-la ara que la tinc al meu davant disposada a explicar-me la seva història.
Meritxell Bautista Quiñones és empresària i cofundadora amb Josep Olivet de Fibracat, de la qual són consellers delegats, i presidenta de Fibracat TV, en l’empresa creada amb Josep Olivet han fet un canvi societari dins del grup Avatel, tot i mantenir la independència d’actuació. Consellera de la Fundació Internacional de Dones Emprenedores (FIDEM), ambaixadora de la Fundació SheLeader i feminista convençuda, des del 2020 ha rebut premis com el Dona Tic, del Departament de Polítiques Digitals i Territori, el premi internacional IWEC, el Talent Cambra per a Fibracat TV o el de l’Associació de Joves Empresaris de Catalunya, per l’aposta decidida per l’ús del català.
Des de la finestra de casa seva, observa els blocs elevats de façanes blanques i persianes verdes que configuren el barri. El seu estimat barri. Pel carrer, veu passar dues veïnes que xerren amb bosses de fruita i verdura a les mans i es diu a si mateix que, malgrat el pas dels anys, el Xup encara conserva l’esperit de poble. «Jo he vist créixer aquesta barriada i ella m’ha vist créixer a mi», explica.
Jaume Domingo Miró és mestre. Va treballar a l’Escola Flama fins al 1979 i des del 1981 i fins a la jubilació, el 2010, va ser professor a l’Escola Agrària. Durant la Transició, va formar part d’una cèl·lula del PSAN i sindicalment militava a la CNT. El 1984 comença a viure en comunitat a la casa de les Guixeres, que va construir personalment i va reconstruir després de l’incendi del 2017. Vegetarià, partidari de l’ecologia i pacifista, el 1992 comença la cooperació amb països en vies de desenvolupament; ha deixat petjada dels seus projectes i construccions amb energia fotovoltaica a Mèxic, Bolívia, Moçambic, Índia, Benín i Guinea.
Les paraules, per si soles, no són res si no hi ha algú al darrere que les doti de sentit. Què seria del verb cuidar, per exemple, sense les persones que el conjuguen de mil formes i n’eixamplen el significat? Elieser Franco, sense saber-ho, és un gran preservador d’aquest concepte.
Jaume Huch i Camprubí és llicenciat en Filologia Catalana, editor, fotògraf, impressor i traductor, ha estat membre de La Farsa i de la revista “L’Erol”, de l’Àmbit de Recerques del Berguedà. Va col·laborar en el suplement “Idees” de “Regió7”, es va incorporar a Faig i va coordinar la revista “Faig Arts”. El desembre de 1986 va fundar el segell Edicions de L’Albí. Té un màster en relacions internacionals. Dins la Unesco, coordina la revista “Catalonia Culture”. És autor de la novel·la autobiogràfica “Els ulls de la Geganta Vella” i de llibres de poemes com “Queralt endins” o “Rere els vidres”, i ha publicat contes, novel·la i teatre de literatura infantil i juvenil, amb el pseudònim Mitus Stampa.
L’Alan León és un noi nascut a Monistrol de Montserrat que sent amor pel treball manual. Li agrada veure com els dibuixos intangibles d’uns plànols prenen forma, a mesura que modela els materials més nobles. El seu impuls per construir el porta a destruir molts dels mites que envolten els joves i la seva relació amb els oficis tradicionals. L’Alan, als seus dinou anys, s’encamina cap al sector de la construcció.
Anna Vilajosana Garcia és periodista, tècnica de comunicació, gestora de projectes i escriptora, el 22 de desembre del 2020 va ser nomenada presidenta d’Òmnium Bages-Moianès i des del gener de 2021 exerceix de cap de Comunicació i relacions institucionals de l’Institut Català de la Salut a la Catalunya Central. Es va iniciar a la revista El Pou de la gallina i ha treballat en diversos mitjans: Ràdio Ciutat, Televisió de Manresa, Flaix FM i Regió7, i a Ona Centre a Manresa, com a directora. Va ser coordinadora del Projecte Educatiu de Ciutat i del Col·legi de Periodistes a la Catalunya Central i és autora dels llibres "Sentir Manresa" i "La força de l’ànima", entre d’altres.
«Que ningú es dediqui al teatre», adverteix l’actor manresà Jordi Figueras. Ell sap més que ningú de què parla. La professió demana hores de sacrifici per aprendre’s un paper i capacitat per sortir en escena sigui quin sigui l’estat anímic en què et trobes. I tot plegat acompanyat per unes condicions laborals inestables que et poden deixar temporades llargues sense feina. «De debò, aconsello a aquell que estigui a punt d’embarcar-se en aquest món que abandoni abans no sigui massa tard, si no és que, igual que em passa a mi, no pugui viure sense el teatre», manifesta.
Anna Soler Comas és cap d’estudis d’Esclat i especialitzada en violoncel, té el títol professional de Cant al Conservatori de Música de Barcelona i el de Saxo pel de Badalona. Llicenciada en Història de l’Art per la UAB, ha format part com a violoncel·lista de l’orquestra Virtèlia Sinfonietta, del quartet de corda Andrea i com a soprano de l’Orfeó Manresà i del quartet Jazz Veu. Saxofonista del quintet de jazz Madams i de la Big Band de la Unió Musical del Bages, ha participat també en el cor Esclat Gospel Singers. Des del 2017 és membre de la coral Escriny i del col·lectiu Música per la Llibertat.
«El rock és una filosofia de vida», destaca la manresana Susana Ramírez, una cantant que al llarg de la seva vida ha trepitjat fort tant en el terreny vital com el musical. Aquest estil descarat, atrevit i, a voltes, rebel sempre l'ha definit a l'hora de perseguir els seus objectius.
