Escriure sobre la natura o sobre les relacions que mantenim els humans amb la natura és el que faig sovint dins d’aquesta secció, "Natura urbana". Darrerament, en català s’ha forjat un nou terme per referir-se a aquest tipus d’escriptura: "liternatura", la fusió dels termes literatura i natura. Els escriptors anglosaxons que es dediquen a aquesta feina fan "Nature Writing" i ens porten molt avantatge. No és un gènere nou en anglès, té una llarga tradició. En canvi, en català cal fer una petita recerca per trobar aquest fil prim de la tradició, que queda dispers entre molts autors i autores sense cap exclusivitat.

Molt visible des de diferents indrets meridionals de la Catalunya Central, es troba situat a l’actual comarca d’Anoia; tot i que en realitat s’ubica a l’Alta Segarra, a la part més septentrional del terme municipal de Sant Pere Sallavinera.

Recordo que el conegut periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va deixar dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar o parafrasejar aquest tres elements al periodisme de temes ambientals.

​Al final del carrer Talamanca de Navarcles comença una pista que en un curt passeig té gran interès geològic i paisatgístic, amb bones vistes sobre Sant Benet de Bages i el Llobregat.

Comunicació ambiental és un concepte molt ampli. Aquí faré un esbós de què és, per aclarir el seu significat, ja que poques vegades és usat amb rigor. I parlaré de comunicació, però dins d’un àmbit conceptual reduït, quan el missatge té continguts de temàtica ambiental.

Situat a la comarca del Moianès, però fora del Geoparc de la Catalunya Central, el salt de la Tosca pertany al municipi de Castellcir, tot i que es situa a l’enclavament de Marfà, entre els termes municipals de Castellterçol i Moià. Tot i això, és molt proper a l’esmentat Geoparc de la Catalunya Central, a menys d’un quilòmetre.

En l’article del mes passat dèiem que hi ha hagut dues grans tradicions en la realització dels documentals de natura en els seu inicis. Aquestes dues tradicions conflueixen al llarg del anys en dues noves maneres de construir la natura actualment. Una és la dels anomenats "blue-chips" i, l’altra, els documentals estàndards de natura.

Un passeig per la rodalia d’Artés, per un itinerari senyalitzat i amb plafons informatius, ens permet veure unes roques de conglomerat peculiars, d’un color gris fosc molt diferent del roig intens característic dels terrenys on es troben. Són el resultat de la consolidació de graves, una barreja de petits còdols i sorra units per un ciment calcari natural.

Tenim un tros de natura, un elefant, i tenim sis indis cecs que venen a veure’l. No saben què és, no saben que és un elefant. Cadascun percep coses diferents en tocar-lo: un mur, una serp, una llança, una corda, un arbre, un ventall. Tots creuen tenir la raó i tots s’equivoquen. Els realitzadors de documentals de natura –i de temàtica general– només ens mostren un tros de realitat, un tros de natura, són com un d’aquests indis cecs.

A cavall de les comarques del Berguedà i del Bages, la balma de les Pastorelles és un interessant paratge en la divisòria dels termes de Santa Maria de Merlès i de Sant Feliu Sasserra (tot i que als mapes apareix a tres indrets diferents, es situa pròpiament, segons les nostres dades de camp, al terme de Santa Maria de Merlès, però es troba a tocar, molt a tocar, del terme de Sant Feliu Sasserra).

La frase d'Albert Einstein: «Els fets són els fets, però la realitat és la percepció que en tenim» va molt bé per fer una petita comparació entre dues percepcions d'una mateixa realitat: una és la percepció o construcció científica i l'altre és la percepció o construcció cinematogràfica de fets esdevinguts a la naturalesa.

Quan els habitants del Bages volem anar a muntanya solem viatjar cap al nord. No pensem que al sud tenim una zona muntanyosa de gran interès com és el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i hi hauríem d’anar més sovint.

Dèiem en el darrer escrit de "Natura urbana" que era difícil renaturalitzar un ecosistema tal com era primigèniament abans de la petjada humana. Una de les raons és l’emergència climàtica que ens porta a la incertesa d’esbrinar com seran els nous ecosistemes restaurats adaptats a temperatures més altes i menys aigua.

Aquest paratge es troba situat a l’Anoia, però molt a prop del Bages i del Geoparc de la Catalunya Central, a cavall dels termes municipals d'Òdena i de Castellolí. Tot i així, l’accés més senzill, cal fer-lo des de Maians, nucli de Castellfollit del boix.

El 97% dels científics, els climatòlegs, pensen que l’escalfament global, la crisi ambiental, és deguda a l’activitat humana (la contaminació per diòxid de carboni provocada per la crema de combustibles fòssils).

Ara sembla que s’ha posat de moda renaturalitzar, en anglès "rewilding". Ja fa anys que se’n parla. L’ecologista David Foreman membre i fundador, el 1980, del grup ecologista Earth first! el va usar per primer cop l’any 1990. Feia referència a la pèrdua d'espècies i hàbitats.

Situat al Berguedà, al terme municipal de Gisclareny, forma part del Parc Natural del Cadí–Moixeró. En conseqüència, la Dou del Bastareny es troba plenament ubicada dintre del Sistema Pirinenc, concretament dintre del Mantell del Pedraforca, que alhora es també un dels mantells més joves.

Fa uns mesos, a mitjans de novembre del 2020, es va produir una salvatjada ambiental al bosc de ribera de la riera de Rajadell, a tocar dels camps de la Teula i del Forn de la finca de la Noguera (Rajadell), zona molt sensible ecològicament.

L’any 2016 un escalador que s’enfilava per una balma prop de les Brucardes es va adonar que a la roca hi havia unes pintures poc perceptibles. Ho va fer saber als Agents Rurals, que van comunicar la troballa al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat.

Els viatges parteixen, inicialment, d'una motivació que et porta cap a la recerca d'espais i temps llunyans o pròxims. Darrere d’aquesta motivació, hi ha les ganes de conèixer. En els cas dels viatges virtuals per internet, la motivació sorgeix de la necessitat de coneixement immediat.

Al Solsonès, molt a prop de l’extrem septentrional, a tocar de l’Alt Urgell i al Nord de Sant Llorenç de Morunys, dintre del terme municipal de la Coma i la Pedra, a la vall de Lord, les fonts són molt properes a la Coma i com tota la vall, formen part del futur Parc Geològic i Miner del Solsonès–Alt Urgell.

El gaig blau, el blauet, la puput i l'abellerol són ocells del mateix grup –l’ordre del coraciformes– que el todi cubà. Aquest ocell apareix a la portada del llibre, de quasi 300 pàgines, "Field Guide of Birds of West Indies" (Guia de camp dels ocells de les Índies Occidentals), escrit el 1936.

Aquest és un indret on la riera de la Golarda circula per un terreny rocós on ha excavat diversos gorgs. Encara que no tinguem intenció de remullar-nos, val la pena fer-hi una visita, tenint en compte que l’accés és molt fàcil seguint la carretera de la Coma, que comença passat el pont abans d’entrar a Monistrol venint de Calders.

A l’edat de pedra, els nostres avantpassats eren nòmades, es passaven la vida caminant. Per poder sobreviure, s’havia de continuar caminant per torbar nous recursos, aliments i nous aixoplucs. No tenien una llar fixa. La seva vida esdevenia un llarg viatge. Cada matí obrien nous camins. El camí per a ells era el mateix relat de l’existència. Canviant paisatge i camins, canviaven de vida.

Estan situades a la comarca del Solsonès, prop de l'extrem occidental, a tocar de l'Alt Urgell, es localitza a ponent de Cambrils, dintre del terme municipal d'Odèn, un dels municipis que formaran part del futur Parc Geològic i Miner del Solsonès–Alt Urgell.

L’aigua cau en forma de neu, gel o d’aigua i llisca per les superfícies amb més pendent. Flocs, calamarsa i gotes cauen disperses i es reuneixen amb d’altres a les torrenteres, als rierols i als rius.

Passant per l’Eix Transversal a les envistes d’Artés, criden l’atenció un seguit de cingles de color vermell intens que hi ha a l’altre costat de la Gavarresa.

Un dels atributs que s’adjudica de manera convincent a la la natura és que és sàvia. Fins i tot, un programa d’humor (i natura) a la televisió pública catalana es titulava "Natura sàvia", i n’afavoria aquesta visió inversemblant.

Al Geoparc hi ha nombrosos exemples de balmes que es van condicionar per obtenir un corral per al bestiar, un habitatge permanent o un refugi temporal per a pastors, carboners o viatgers.

Catalunya és un país que té molts escriptors, molta gent de lletres. Sovint es dona poca importància als científics, als escriptors científics. Potser és que descriuen realitats massa objectives i els catalans necessitem omplir la ment de ficcions subjectives.